Deixebles d’un visionari

“Ha sigut una opor­tu­ni­tat increïble que es dona pocs cops a la vida. L’uni­vers de Dalí, tan visi­o­nari ell, casa molt bé amb la rea­li­tat vir­tual”, exclama Frédéric Sanz, mem­bre de l’estudi Univr.​se, al qual l’Ideal va encar­re­gar el pro­jecte estre­lla de l’expo­sició Dalí cibernètic: el meta­vers.

Univr.​se és l’avant­guarda de la cre­ació digi­tal. Ha desen­vo­lu­pat una tec­no­lo­gia de rea­li­tat vir­tual que va molt més enllà de la que conei­xem, la típica d’ús indi­vi­dual i estàtica (asse­guts). La seva inno­va­dora pro­posta és col·lec­tiva i amb lli­ber­tat de movi­ments. En el pro­jecte de Dalí són qua­ranta per­so­nes alhora les que com­par­tei­xen l’experiència i l’espai per on tran­si­ten, de 220 m². “Et situa real­ment en una altra dimensió, i l’impacte és el mateix per a un nen que per a un jubi­lat, que per a un jove. És molt trans­ver­sal”, explica Sanz, que es passa estona obser­vant els usu­a­ris per com­pro­var les seves reac­ci­ons; “impres­si­o­nen”, diu. I hi afe­geix la capa­ci­tat d’atenció que té aquesta tec­no­lo­gia, tan escassa en temps d’exces­sos infor­ma­tius als quals no des­ti­nem gaire segons. La visita al meta­vers dura dotze minuts. “I sents la gent que diu: ja s’ha aca­bat?”

El meta­vers dalinià s’ha con­ce­but com un somni que trans­corre dalt d’un vai­xell que navega per un pai­satge que, sense fer espòiler, està impreg­nat de referències físiques i sen­si­bles de l’artista. “La rea­li­tat vir­tual i els som­nis tenen en comú que no exis­tei­xen però gene­ren sen­sa­ci­ons molt inten­ses. La tec­no­lo­gia no és l’objec­tiu sinó un mitjà que fem ser­vir per emo­ci­o­nar la gent”, raona Sanz, que a Univr.​se fa equip amb set pro­fes­si­o­nals més de pro­cedències diver­ses. L’Ideal els va ofe­rir un “sos­tre”, les seves pròpies ins­tal·laci­ons, per poder tre­ba­llar còmoda­ment i ara tenen local al Poble­nou mateix. A Jordi Sellas, el direc­tor del cen­tre, li agrada dir que molts dels pro­jec­tes que exhi­bei­xen són pen­sats i fets per equips d’art digi­tal “km 0”.

Bur­zon*Comenge és un estudi no gaire més llunyà, d’Igua­lada, que ha dis­se­nyat obres tan cele­bra­des com el mapatge de l’església de Sant Cli­ment de Taüll. Just ara també ha sig­nat la nova sala immer­siva del Museu Epis­co­pal de Vic. I a l’Ideal s’han fet càrrec de la seva gegan­tina estança dedi­cada a les experiències audi­o­vi­su­als 360 graus. L’equip del cen­tre els va dei­xar esco­llir l’artista. Gus­tav Klimt? Frida Kahlo? “Ho vam tenir clar tot d’una: Dalí”, diu Ester Comenge. I per què ell? “Dona molt joc i pots trans­for­mar la seva obra en audi­o­vi­sual sense des­fi­gu­rar-la. Hi ha una per­fecta har­mo­nia entre el seu art i la tec­no­lo­gia immer­siva.”

“La seva obra és molt potent visu­al­ment i per­met crear efec­tes que arri­ben a l’emoció”, con­ti­nua expli­cant Comenge. En l’aspecte tècnic s’han hagut de tram­pe­jar alguns pro­ble­mes. No totes les pin­tu­res, en con­cret les de més peti­tes dimen­si­ons, encai­xa­ven en la pro­jecció mag­ni­fi­cada, perquè amb l’ampli­ació dels detalls els gra­nu­lats dei­xa­ven imat­ges con­fu­ses. “I el que no volíem era mani­pu­lar-les.” Els Bur­zon*Comenge també van fer fil­ma­ci­ons a l’Empordà per poder inte­grar les pin­tu­res en els punts de vista exac­tes del pai­satge. La fusió de la natura amb l’obra d’art és un dels punts forts del pro­jecte.

La pel·lícula dura trenta minuts i té una bella banda sonora que ha com­po­sat Rafel Plana entre­tei­xint sar­da­nes, hava­ne­res i El cant dels ocells, músiques que Dalí escol­tava, i que s’han gra­vat per a l’ocasió als seus espais vitals, com ara la cripta del cas­tell de Púbol. Un bombó del film són els tres minuts que l’estudi turc Ouchhh ha omplert d’imat­ges gene­ra­des per intel·ligència arti­fi­cial que emu­len uns Dalís que qui sap si el mateix artista hau­ria sen­tit com a com­ple­ta­ment pro­pis.

“Volíem que el visi­tant visqués en la seva pell el món artístic de Dalí. Que sentís que hi és dins, que l’embol­ca­lla, una experiència que és molt més que mirar-lo”, rebla Comenge.

Del Poble­nou a Igua­lada i ara cap a Girona. D’aquí ha sor­tit el magnífic tre­ball que s’exposa a la sala hologràfica de l’Ideal. La pro­duc­tora mul­timèdia Turu­rut n’és l’autora. “És fona­men­tal no uti­lit­zar la tec­no­lo­gia de manera gratuïta per evi­tar que el resul­tat siguin focs arti­fi­ci­als. S’ha de con­ci­liar amb un procés cre­a­tiu rao­nat i jus­ti­fi­cat”, sosté Òscar Xavier Gómez. I Dalí, hi afe­geix, es pre­dis­posa a aquesta con­junció.

La peça que han ges­tat els Turu­rut s’ins­pira en la fas­ci­nació que sen­tia el geni pels ordi­na­dors. El 1965 va fer a Nova York “la seva pri­mera i única obra d’art digi­tal”, un retrat informàtic de l’actriu Raquel Welch que quan va sor­tir de la impres­sora Dalí va dir que podia millo­rar: va pun­xar la tela de tal manera que l’obra va aga­far l’aspecte d’una de les tar­ge­tes de memòria per­fo­ra­des, de car­to­lina, que usa­ven les pri­me­res com­pu­ta­do­res.

Aquest és un dels fils que estira la vide­oins­tal·lació, de qua­tre capes, de la sala hologràfica del cen­tre del Poble­nou. Les pro­jec­ci­ons es fan sobre un smart glass o vidre intel·ligent, que alterna els estats opac i trans­pa­rent. La pri­mera capa, la de davant de tot, consta d’il·lus­tra­ci­ons de les lle­gendàries rodes giratòries que va crear Ramon Llull, una màquina que com­bi­nava i clas­si­fi­cava con­cep­tes, “pre­cur­sora dels algo­rit­mes de la intel·ligència arti­fi­cial”, diu Gómez. I d’aquí que Llull sigui el patró dels informàtics. Dalí estava abduït pels cer­cles lul·lians, i els va inte­grar en la deco­ració del sos­tre de la zona del dor­mi­tori de la sala Palau del Vent de l’“hiperim­mer­siu” Tea­tre Museu de Figue­res, tal com el defi­neix Gómez.

El clímax de la peça de l’estudi gironí és un holo­grama d’escala humana ins­pi­rat en la per­for­mance que Dalí va fer del retrat de Welch. Sense ànim de nou de reve­lar el con­tin­gut més del compte, ens limi­ta­rem a dir que els per­so­nat­ges vir­tu­als interac­tuen amb un objecte tan­gi­ble: un cava­llet. I que el seu look beu dels colors de l’holo­grama cilíndric que Dalí va fabri­car com a tri­but al cer­vell de l’estre­lla del rock Alice Coo­per.

“Hem fet un pas més del camí que Dalí va obrir amb una tec­no­lo­gia que lla­vors encara no estava prou madura i que ara sí que per­met arri­bar on ell volia arri­bar”, emfa­sitza Rosa Monge, direc­tora de con­tin­guts de la pro­duc­tora de l’Ideal, Layers of Rea­lity. L’equip propi del cen­tre ha ento­mat el guió i el relat de Dalí cibernètic, com ho fa en totes les expo­si­ci­ons per vet­llar pel rigor i la cohesió dels con­tin­guts, cosa que, asse­nyala Monge, és el que els dife­ren­cia d’altres equi­pa­ments immer­sius. Tre­ba­llar amb la matèria artística dali­ni­ana ha estat “molt natu­ral”: “Dalí és un part­ner per­fecte per a nosal­tres. Sem­pre va expe­ri­men­tar amb nous for­mats i amb dis­ci­pli­nes cre­a­ti­ves dife­rents, que és la nos­tra essència. Ens iden­ti­fi­quem total­ment amb el seu ins­tint explo­ra­dor i amb el seu desig de comu­ni­car”, con­clou.