El director francès Michel Hazanavicius va aconseguir un èxit immens amb The Artist (2011) després d’haver xuclat del cinema d’espies, si bé va jugar irònicament amb certs clixés a OSS 117: El Caire, niu d’espies (2006) i OSS 117: Perdut a Rio (2009), dues comèdies d’acció protagonitzades per l’agent secret Hubert Bonisseur de La Bath, personatge creat pel novel·lista Jean Bruce als últims anys cinquanta, és a dir en la mateixa època en què va aparèixer el James Bond de Ian Fleming.

El cas és que amb The Artist, Hazanavicius va xuclar del cinema silent i clàssic de Hollywood, fins i tot pel que fa a la banda sonora, en què destaca una versió de la melodia Love Scene composta per Bernard Herrmann per a Vertigen, de Hitchcock. Pràcticament “muda” fins al final, en què se sent un breu diàleg, i en blanc-i-negre, The Artist fins va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula (també a la millor direcció, entre d’altres) narrant la caiguda en desgràcia d’un actor (George Valentin, interpretat per Jean Dujardin, que havia encarnat l’agent OSS 117) amb l’arribada del sonor mentre que una noia (Peppy Miller, assumida per Bérénice Bejo, esposa de Hazanavicius), a qui havia ajudat a iniciar-se en el cinema, triomfa fent comèdies musicals. Una declaració d’amor al cinema a través d’un vampirisme hàbil i de vegades brillant.

The Artist va ser presentada a Canes, on tres anys després Hazanavicius va dur The Search, que creua diverses persones a la guerra de Txetxènia del 1999. El director va posar-se seriós amb aquest film humanista, però que no va ser ben rebut en considerar-se que el relat no estava a l’altura de les seves bones intencions. The Search no va aixecar el vol després de la seva mala recepció a Canes, on passats tres anys més, el 2017, el seu director hi va presentar Le redoutable. Un retorn a la comèdia per burlar-se de Jean-Luc Godard a partir de la novel·la autobiogràfica, Un an après, en què l’actriu Anne Wiazemsky va narrar la seva crisi amb el cèlebre cineasta suís després d’haver-ne evocat l’enamorament a Un año ajetreado. El film reprodueix bona part dels tòpics relacionats amb Godard (el burgès que parla dels proletaris sense conèixer-los, el cineasta sentenciós, l’home amargat que, enfrontant-se amb tothom, va isolant-se) mentre cita constantment els seus films i en fa una mena de falsificació amb mala traça: volent ridiculitzar Godard, el vampir Hazanavicius va posar-se en evidència.

Exercint el vampirisme, Hazanavicius havia de realitzar per força un remake: Coupez!, que s’estrena aquest cap de setmana a l’Estat espanyol, ho és d’un film que el japonès Schinichiro Ueda va dirigir l’any 2019 amb el títol internacional One cut of the Dead. És així que ha xuclat la història d’un grup d’amics que, tancats en un edifici abandonat, participa amb certa desgana en el rodatge d’una pel·lícula de “zombis” fins que reben la visita d’uns “morts vivents autèntics”. Un cop tots es converteixen en zombis, es recula en el temps per mostrar els assaigs previs al rodatge. Si el film original té una gràcia discreta, el remake encara en té menys i la broma es fa interminable.

Coupez va inaugurar el darrer festival de Canes, on s’havia anunciat amb el títol Z (comme Z). Per què el canvi de títol? Hazanavicius (com els productors i fins la direcció del festival de Canes) van assumir una petició del govern ucraïnès: la Z, fins fa poc associada a films i sèries de zombis, s’havia convertit en un símbol que dona suport i encoratja la invasió d’Ucraïna. El director, aleshores, potser va recordar la primera paraula que se sent al final de The Artist: “Cut!” Tanmateix, aquella inspiració se li ha tallat.