L’altra guerra de les dones

És 5 de novem­bre del 1937 al Pati dels Taron­gers. Apa­rent­ment, tot i els guants i els ves­tits jaqueta de llana, no sem­bla un dia de gran fre­do­rada; encara no ha començat l’onada de fred que col­pe­jarà la Península i s’abatrà en plena bata­lla de Terol en l’hivern més cru de la Guerra Civil. La cita és al Palau de la Gene­ra­li­tat amb el pre­si­dent Lluís Com­panys. Amb els braços encre­uats, al cen­tre del grup de repre­sen­tants del Pri­mer Congrés Naci­o­nal de la Dona, és el pro­ta­go­nista incòmode de la foto­gra­fia. Envol­tat de les diri­gents comu­nis­tes femi­nis­tes fran­ce­ses Ber­na­dette Cat­tanéo i Maria Rabaté, escolta ama­tent, esbos­sant un lleu somrís i amb els ulls enso­pits, el que li explica Maria Dolors Bar­galló, d’Esquerra Repu­bli­cana.

És una de les qua­tre foto­gra­fies que hi ha a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya de la recepció ins­ti­tu­ci­o­nal que es va fer a la Gene­ra­li­tat, el dia abans de l’inici del congrés, que es va cele­brar ara fa 85 anys, del 6 al 8 de novem­bre, al Palau de la Música de Bar­ce­lona. Unes jor­na­des amb volun­tat de ser una crida unitària de totes les orga­nit­za­ci­ons feme­ni­nes anti­fei­xis­tes del país, després que a finals d’octu­bre l’Agru­pación de Muje­res Anti­fas­cis­tas hagués orga­nit­zat un congrés de dones a València d’àmbit espa­nyol. El mis­satge era el mateix: atu­rar el fei­xisme amb urgència.

A la revista Com­pa­nya es va publi­car el mani­fest uni­tari Lle­tra oberta a les dones de Cata­lu­nya, que sig­na­ven escrip­to­res com Aurora Ber­trana, Anna Murià, Rosa Maria Arquim­bau i Mercè Rodo­reda, la bri­ga­dista Fanny Scho­on­heyt, les mes­tres i ger­ma­nes Elisa i Josefa Úriz, Teresa Pàmies, Gavina Viana i un total de qua­ranta-sis mili­tants, entre noms cone­guts, bio­gra­fi­ats, amb obra, dels quals s’ha rei­vin­di­cat la seva història, però també molts d’altres, noms de dones que no ens diuen res a excepció del seu com­promís anti­fei­xista. Les sig­natàries mili­ta­ven a les prin­ci­pals orga­nit­za­ci­ons polítiques i sin­di­cals del país: Esquerra Repu­bli­cana, el Par­tit Soci­a­lista Uni­fi­cat de Cata­lu­nya, Estat Català, la UGT, la CNT...

“El nos­tre mani­fest va diri­git a totes les dones cata­la­nes anti­fei­xis­tes sense dis­tinció de mati­sos polítics, sin­di­cals, reli­gi­o­sos o filosòfics; sense dife­ren­ci­ació d’ofi­cis ni d’apti­tuds pro­fes­si­o­nals.” És una crida unitària, un cant embri­o­nari que apel·la a la soro­ri­tat i par­ti­ci­par en un congrés que reu­nirà vuit-cen­tes dele­ga­des vin­gu­des d’arreu de les comar­ques cata­la­nes. Un 62,8% de les par­ti­ci­pants són obre­res de tallers i fàbri­ques, un 6% és el grup d’intel·lec­tu­als, men­tre que el 21,8% són mes­tres­ses de casa. No arri­ben a l’1% les cam­pe­ro­les, i les dones que tre­ba­llen al sec­tor del comerç són un 8,8%, segons els per­cen­tat­ges que publica la revista Com­pa­nya de les dones assis­tents. “Anem a cele­brar una reunió de dones sense pre­ce­dents en la història, pel seu nom­bre i per la seva enver­ga­dura” con­ti­nua el text, que recorda a les dones que depèn d’elles el seu futur: “No ens lliu­rem a opti­mis­mes fal­sos. El nos­tre alli­be­ra­ment ha d’ésser obra de nosal­tres matei­xes. Ningú no ens farà pre­sent graciós de la nos­tra lli­ber­tat. Hem de llui­tar per ella.” El mani­fest remarca una reunió de dones “sense pre­ce­dents en la història”. És un pri­mer congrés, únic i excep­ci­o­nal, amb l’objec­tiu uni­tari d’aple­gar dones mili­tants de tots els “mati­sos anti­fei­xis­tes”, “des de l’anar­quista fins al naci­o­na­lista” i que apel·la a la uni­tat com a garant per a la victòria en un moment en què la guerra entrava en una “situ­ació deci­siva”.

De la foto­gra­fia del dia ante­rior amb Lluís Com­panys, a les imat­ges que es guar­den a la Bibli­o­teca Naci­o­nal de España d’una de les tres jor­na­des del congrés. A la taula pre­si­den­cial hi des­taca un bust pro­mi­nent, el ros­tre immens i serè de Lina Ódena, l’heroïna comu­nista, la mili­ci­ana der­ro­tada dos mesos després d’ini­ciar-se la guerra en una trin­xera d’Alme­ria. Tot i que qui pren la paraula és Dolors Bar­galló, el bust del mite, fent pre­sent l’absent, atrau la mirada de les dele­ga­des.

La Unió de Dones de Cata­lu­nya (UDC) és el resul­tat de tres dies de congrés. El 1934 exis­tia com a Dones con­tra el Fei­xisme i la Guerra, però a par­tir del congrés es rede­fi­neix i se’n con­creta la línia d’actu­ació. En una entre­vista a la revista Com­pa­nya, el 5 de febrer del 1938, Dolors Bar­galló explica com es dona forma a una enti­tat de la qual és pre­si­denta. “En aquest congrés fou apro­vat un pro­grama que havien de por­tar a terme totes les dones cata­la­nes, fos quin fos llur ide­ari i llur fili­ació sin­di­cal i política. Calia un orga­nisme per dur aquesta tasca.” Aquesta nova asso­ci­ació s’ha d’encar­re­gar d’exe­cu­tar els acords pre­sos en unes jor­na­des en què les ponents abor­den qüesti­ons com la pros­ti­tució (Maria Teresa Gibert), el paper de la dona en l’alli­be­ra­ment de Cata­lu­nya (Anna Murià), la par­ti­ci­pació de la dona en l’assistència social (Maria Lluïsa Que­ralt), el proveïment d’ali­ments durant la guerra (Joana Colom, Empar Coloma, Manu­ela Martí i Ange­lina Palo­mas) o com incor­po­rar la dona a les indústries de guerra, amb els homes fent de sol­dats al front. En aquest últim punt pre­pa­ren les dones a través de l’Ins­ti­tut d’Adap­tació Pro­fes­si­o­nal. La UDC es fixa com a objec­tiu crear trenta-vuit guar­de­ries. Calen llars d’infants a prop de les fàbri­ques perquè les tre­ba­lla­do­res hi puguin dei­xar els fills. És una de les pri­o­ri­tats de les con­gres­sis­tes: “Volem anar al tre­ball sense la pre­o­cu­pació dels fills no com­pre­sos en edat esco­lar, dei­xats a mercè d’una veïna o d’una ger­ma­neta gran a la qual se li pren un temps neces­sari per a la seva for­mació i per a la seva edu­cació.” També volen crear una Escola d’Assistència Social sota el patro­natge de la Gene­ra­li­tat perquè hi hagi dones espe­ci­a­lit­za­des per assis­tir refu­gis, hos­pi­tals, guar­de­ries. La fina­li­tat de la UDC, explica Bar­galló, és el bene­fici de “la família, de la qual la dona és el pun­tal més ferm en aquests moments”. Es refe­reix al paper de la dona a la rere­guarda, històrica­ment invi­si­bi­lit­zat i menys­tin­gut. Bar­galló també esmenta els cur­sos per erra­di­car l’anal­fa­be­tisme i una xarxa de men­ja­dors popu­lars; un camp d’acció ambiciós per a una enti­tat que arri­barà a tenir més de 30.000 afi­li­a­des el 1938. A l’entre­vista, Bar­galló es mos­tra satis­feta perquè han acon­se­guit aple­gar les dones de dife­rents orga­nit­za­ci­ons i sen­si­bi­li­tats: “Una veri­ta­ble unió.” Les ses­si­ons del congrés s’aca­ben amb els tres him­nes: La Inter­na­ci­o­nal, Els sega­dors i l’Himne de Riego.

Amb la uni­tat repu­bli­cana, les dones volien vèncer dues guer­res: la del fei­xisme i la seva rei­vin­di­cació, social i política. Tot i la feina feta per les dele­ga­ci­ons ter­ri­to­ri­als de la UDC orga­nit­zant recap­tes, assis­tint els infants refu­gi­ats o fent anar les màqui­nes de cosir per enviar jer­seis als sol­dats del front de Terol, amb els peus con­ge­lats per una neu sibe­ri­ana, les dones van per­dre les dues guer­res. La repressió les va enviar a la presó o a l’exili; totes van esde­ve­nir ombres.