ESTAT DE MADURESA

Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), periodista i escriptor de Mallorca, ha publicat nombrosos llibres de poesia, novel·la, entrevistes i retrats. De poesia en té vuit, entre els quals destaca El fibló i la festa (Pagès Editors 2003, Premi Maria Mercè Marçal) o Canvi de guàrdia (Viena, 2019, Premi Josep Maria López Picó). Ha confeccionat llibres d’entrevistes a escriptors, intel·lectuals i artistes, com a Joan F. Mira i Guillem Cabrera. La seva capacitat de treball i de registre és camaleònica, així com el seguiment que fa de l’actualitat política. Es dedica al periodisme, vessant opinions o exercint la crítica en diversos mitjans de comunicació dels Països Catalans (El Temps, Ara, Última hora o Serra d’or). Caldria destacar les ressenyes que estampa al suplement literari del diari Ara des de fa uns quants anys. Fa unes descripcions sense trampa, incisives, tal com raja, tal com les llegeix. És així com ell escriu els seus poemes.

Parlem del llibre. Un llibre discursiu i dissuasiu, previsible, sense gaires sorpreses, cap a la recerca de definicions. Pere Antoni Pons escriu de forma transparent. No obstant això, els seus poemes sembla que vagin cap a una direcció i acaben anant cap a una altra, amb arestes i arengues dissonants que va deixant, amb restes de poemes que et remeten a les confessions dels poetes anglesos. “No som ni memorables ni exemplars.” Parla al lector, al tu, prefigurant la seva manera de pensar. La presència de la casa, del lloc, de la vida quotidiana, és l’ancoratge central del llibre, amb aproximacions cíniques o càustiques que el salven del dia a dia. A partir d’un dia de pluja, per exemple, es pregunta si cal fugir, si no és massa tard.

Té una part de poemes cançons rondalles que et porten a una tradició, que et poden evocar els poetes mallorquins. El poema “Dia de mercat” és una demostració de tot el potencial que podria tenir. Planteja perfectament el poema, com si fos una pintura, i finalment acaba parlant de la mort. Pere Antoni Pons, tot i la seva sinceritat, és com si s’amagués dins dels seus poemes. Altres cops s’emprenya amb el món. També té altres parts d’eufòria, típicament juvenil, de vida nocturna. I això, alguns cops el fa sentir incòmode. Planteja la por de forma oberta, sincera. “Les paraules que no pots dir, les que no oblidaràs, les que et reserves per a una ocasió que no es presentarà mai.” Es fa sovint autoretrats humils, però exigents, severs amb ell mateix, amb alguns fragments romàntics que sonen a records. Altres poemes semblen irreverents, com si volguessin canviar el terç del llibre, amb descripcions punyents: “La vida sempre humilia el mal.” Un dels poemes més destacats, “Expulsions”, és una crítica demolidora a la civilització. També té poemes lluminosos i divertits com “Aprenentatge”. “Els morts estimen” em recorda un dels poemes d’Enric Casasses. Utilitza paraules i adjectius forts que marquen la seva poesia: ridícul, cansat, redempció, prejudicis, fàstic. Per sort, no utilitza gaires adjectius simbòlics. Té una tècnica molt clara, però els seus plantejaments poètics ja no ho són tant. El llibre esdevé una divagació sobre un estat personal de maduresa, com si ja estigués de tornada d’un viatge, com si fossin soliloquis o divagacions o converses amb els seus amics quan torna de festa, quan tot era una festa, molt abans de tota la poesia que encara queda.