ESTAT DE MADURESA

Pere Antoni Pons (Cam­pa­net, 1980), peri­o­dista i escrip­tor de Mallorca, ha publi­cat nom­bro­sos lli­bres de poe­sia, novel·la, entre­vis­tes i retrats. De poe­sia en té vuit, entre els quals des­taca El fibló i la festa (Pagès Edi­tors 2003, Premi Maria Mercè Marçal) o Canvi de guàrdia (Viena, 2019, Premi Josep Maria López Picó). Ha con­fec­ci­o­nat lli­bres d’entre­vis­tes a escrip­tors, intel·lec­tu­als i artis­tes, com a Joan F. Mira i Gui­llem Cabrera. La seva capa­ci­tat de tre­ball i de regis­tre és camaleònica, així com el segui­ment que fa de l’actu­a­li­tat política. Es dedica al peri­o­disme, ves­sant opi­ni­ons o exer­cint la crítica en diver­sos mit­jans de comu­ni­cació dels Països Cata­lans (El Temps, Ara, Última hora o Serra d’or). Cal­dria des­ta­car les res­se­nyes que estampa al suple­ment lite­rari del diari Ara des de fa uns quants anys. Fa unes des­crip­ci­ons sense trampa, inci­si­ves, tal com raja, tal com les lle­geix. És així com ell escriu els seus poe­mes.

Par­lem del lli­bre. Un lli­bre dis­cur­siu i dis­su­a­siu, pre­vi­si­ble, sense gai­res sor­pre­ses, cap a la recerca de defi­ni­ci­ons. Pere Antoni Pons escriu de forma trans­pa­rent. No obs­tant això, els seus poe­mes sem­bla que vagin cap a una direcció i aca­ben anant cap a una altra, amb ares­tes i aren­gues dis­so­nants que va dei­xant, amb res­tes de poe­mes que et reme­ten a les con­fes­si­ons dels poe­tes angle­sos. “No som ni memo­ra­bles ni exem­plars.” Parla al lec­tor, al tu, pre­fi­gu­rant la seva manera de pen­sar. La presència de la casa, del lloc, de la vida quo­ti­di­ana, és l’anco­ratge cen­tral del lli­bre, amb apro­xi­ma­ci­ons cíniques o càusti­ques que el sal­ven del dia a dia. A par­tir d’un dia de pluja, per exem­ple, es pre­gunta si cal fugir, si no és massa tard.

Té una part de poe­mes cançons ron­da­lles que et por­ten a una tra­dició, que et poden evo­car els poe­tes mallor­quins. El poema “Dia de mer­cat” és una demos­tració de tot el poten­cial que podria tenir. Plan­teja per­fec­ta­ment el poema, com si fos una pin­tura, i final­ment acaba par­lant de la mort. Pere Antoni Pons, tot i la seva sin­ce­ri­tat, és com si s’amagués dins dels seus poe­mes. Altres cops s’empre­nya amb el món. També té altres parts d’eufòria, típica­ment juve­nil, de vida noc­turna. I això, alguns cops el fa sen­tir incòmode. Plan­teja la por de forma oberta, sin­cera. “Les parau­les que no pots dir, les que no obli­daràs, les que et reser­ves per a una ocasió que no es pre­sen­tarà mai.” Es fa sovint auto­re­trats humils, però exi­gents, severs amb ell mateix, amb alguns frag­ments romàntics que sonen a records. Altres poe­mes sem­blen irre­ve­rents, com si vol­gues­sin can­viar el terç del lli­bre, amb des­crip­ci­ons punyents: “La vida sem­pre humi­lia el mal.” Un dels poe­mes més des­ta­cats, “Expul­si­ons”, és una crítica demo­li­dora a la civi­lit­zació. També té poe­mes llu­mi­no­sos i diver­tits com “Apre­nen­tatge”. “Els morts esti­men” em recorda un dels poe­mes d’Enric Casas­ses. Uti­litza parau­les i adjec­tius forts que mar­quen la seva poe­sia: ridícul, can­sat, redempció, pre­ju­di­cis, fàstic. Per sort, no uti­litza gai­res adjec­tius simbòlics. Té una tècnica molt clara, però els seus plan­te­ja­ments poètics ja no ho són tant. El lli­bre esdevé una diva­gació sobre un estat per­so­nal de madu­resa, com si ja estigués de tor­nada d’un viatge, com si fos­sin soli­lo­quis o diva­ga­ci­ons o con­ver­ses amb els seus amics quan torna de festa, quan tot era una festa, molt abans de tota la poe­sia que encara queda.