“Faig humor absurd, amb bromes senzilles però que tenen mala llet”

A Joan Bufill (Barcelona, 1989), els companys d’escola ja li havien posat el malnom de FUM amb què signaria les seves obres quan encara no amb 11 anys va descobrir la revista El Jueves. No feia gaire per a la seva edat, ni entenia ben bé el que significaven els acudits, però va quedar fascinat pels dibuixos d’autors com Paco Alcázar, Albert Monteys i Mauro Entrialgo. Alguna cosa li deia que allò ja no tenia res a veure amb els Mortadel·los que fins aleshores llegia, tot i que per la seva infantesa havien passat autors que per influència familiar ja l’havien sorprès com els mons de Guillem Cifré i Calpurnio.

Amb aquest bagatge, el jove FUM, que no havia deixat mai de dibuixar, va crear el seu primer fanzín amb 14 anys: Sangre descafeinada, en què va néixer el personatge Asunción el Televisor. Però no ha estat fins ara que Pepitas, una editorial de Logronyo, ha editat el seu primer llibre protagonitzat per un televisor amb nom femení i que té vida pròpia. Si abans de la diversificació de les pantalles que s’ha produït en el segle XXI el televisor era el centre de la llar, Asunción el Televisor no només ho continua sent, sinó que ocupa un paper protagonista, amb veu i vot, tot i que és un aparell pre-smart TV. Forma part d’una singular família integrada per un jove que troba l’escalf familiar amb un iaio i un be com a singular mascota. “El meu és un humor absurd, faig bromes senzilles però amb molta mala llet”, explica, i afegeix: “Intento crear una trama senzilla, però això no vol dir que no expliqui coses complexes, sinó que ho intento fer amb simplicitat.”

La narració es desenvolupa de manera que sembla que no tingui final perquè les històries s’entrellacen. “Tot parteix d’una idea, d’una anècdota que deixo que vagi agafant forma.”

Els personatges respiren un toc surrealista, sobretot el iaio, que amb el seu esperit d’àcrata irreductible provoca situacions extremes. Mentre l’ovella apareix com un espectador imparcial que va a la seva, el televisor afegeix un to crític que fa referència fins i tot al paper de la televisió.

Formalment, en els seus dibuixos, FUM opta per la senzillesa de línies, amb formes que poden passar del geometrisme a la configuració orgànica. Per a FUM, el color, d’inspiració pop, juga un gran paper narratiu: “Si l’escena és molt cridanera, els colors de les vinyetes també ho han de ser.”