“Faig humor absurd, amb bromes senzilles però que tenen mala llet”

A Joan Bufill (Bar­ce­lona, 1989), els com­panys d’escola ja li havien posat el mal­nom de FUM amb què sig­na­ria les seves obres quan encara no amb 11 anys va des­co­brir la revista El Jue­ves. No feia gaire per a la seva edat, ni ente­nia ben bé el que sig­ni­fi­ca­ven els acu­dits, però va que­dar fas­ci­nat pels dibui­xos d’autors com Paco Alcázar, Albert Mon­teys i Mauro Entri­algo. Alguna cosa li deia que allò ja no tenia res a veure amb els Mor­ta­del·los que fins ales­ho­res lle­gia, tot i que per la seva infan­tesa havien pas­sat autors que per influència fami­liar ja l’havien sorprès com els mons de Gui­llem Cifré i Cal­pur­nio.

Amb aquest bagatge, el jove FUM, que no havia dei­xat mai de dibui­xar, va crear el seu pri­mer fanzín amb 14 anys: San­gre des­ca­fei­nada, en què va néixer el per­so­natge Asunción el Tele­vi­sor. Però no ha estat fins ara que Pepi­tas, una edi­to­rial de Logro­nyo, ha edi­tat el seu pri­mer lli­bre pro­ta­go­nit­zat per un tele­vi­sor amb nom femení i que té vida pròpia. Si abans de la diver­si­fi­cació de les pan­ta­lles que s’ha produït en el segle XXI el tele­vi­sor era el cen­tre de la llar, Asunción el Tele­vi­sor no només ho con­ti­nua sent, sinó que ocupa un paper pro­ta­go­nista, amb veu i vot, tot i que és un apa­rell pre-smart TV. Forma part d’una sin­gu­lar família inte­grada per un jove que troba l’escalf fami­liar amb un iaio i un be com a sin­gu­lar mas­cota. “El meu és un humor absurd, faig bro­mes sen­zi­lles però amb molta mala llet”, explica, i afe­geix: “Intento crear una trama sen­zi­lla, però això no vol dir que no expli­qui coses com­ple­xes, sinó que ho intento fer amb sim­pli­ci­tat.”

La nar­ració es desen­vo­lupa de manera que sem­bla que no tin­gui final perquè les històries s’entre­lla­cen. “Tot par­teix d’una idea, d’una anècdota que deixo que vagi aga­fant forma.”

Els per­so­nat­ges res­pi­ren un toc sur­re­a­lista, sobre­tot el iaio, que amb el seu espe­rit d’àcrata irre­duc­ti­ble pro­voca situ­a­ci­ons extre­mes. Men­tre l’ove­lla apa­reix com un espec­ta­dor impar­cial que va a la seva, el tele­vi­sor afe­geix un to crític que fa referència fins i tot al paper de la tele­visió.

For­mal­ment, en els seus dibui­xos, FUM opta per la sen­zi­llesa de línies, amb for­mes que poden pas­sar del geo­me­trisme a la con­fi­gu­ració orgànica. Per a FUM, el color, d’ins­pi­ració pop, juga un gran paper nar­ra­tiu: “Si l’escena és molt cri­da­nera, els colors de les vinye­tes també ho han de ser.”