EL SILENCI DE LA RESISTÈNCIA

La sort de la novel·la El silenci del mar va unida a la Segona Guerra Mun­dial, quan va ser publi­cada. Apa­re­guda a començament del 1942 després de ser redac­tada l’estiu del 1941, aquesta nou­ve­lle és una decla­ració d’inten­ci­ons de la incom­prensió de la guerra, de la difi­cul­tat dels homes per enten­dre’s. El conte, d’una cin­quan­tena de pàgines, mos­tra la relació, o més aviat la no relació, entre un oncle i la seva neboda amb l’ofi­cial que ocupa la seva casa rural. Com tants ofi­ci­als ale­manys, l’home és un ena­mo­rat de França i una per­sona cul­ti­vada, un músic que creu en la ger­ma­nor entre els pobles i que estima la cul­tura fran­cesa. Tots els seus intents de comu­ni­cació amb els habi­tants de la casa xoquen amb l’her­me­tisme del tiet i la neboda, que sen­ten pro­fa­nada la seva pro­pi­e­tat i no res­po­nen a cap estímul. La relació és d’una fre­dor esfereïdora, un autèntic mal rot­llo, que en diríem ara.

Sota el pseudònim de Ver­cors s’ama­gava l’escrip­tor, il·lus­tra­dor i edi­tor Jean Bru­ller (1902 - 1991), cofun­da­dor de la influ­ent Les Éditi­ons de Minuit, que tants pla­ers va donar a l’alta lite­ra­tura fran­cesa. Pre­ci­sa­ment, El silenci del mar va ser el pri­mer lli­bre d’aquest segell, que va publi­car gai­rebé una tren­tena de títols durant la guerra, sem­pre asso­ci­ats a la Resistència con­tra els ale­manys. Avui ens arriba a través d’una tra­ducció impe­ca­ble de Jordi Martín Llo­ret. El conte es manté ferm més enllà del con­text on va ser publi­cat, cosa que no passa amb altres lli­bres. Les esce­nes són minu­ci­o­ses, però sense esca­ra­falls, amb eco­no­mia de llen­guatge i les expres­si­ons jus­tes, cosa que accen­tua encara més el paper de l’iso­lat ofi­cial ale­many. La lamen­ta­ble actu­ació fran­cesa durant el con­flicte seria també un reflex d’aques­tes acti­tuds. Aquesta, con­cre­ta­ment, al punt opo­sat dels col·labo­ra­ci­o­nis­tes, que en massa es van obrir a l’inva­sor. En el cas de Bru­llet no va ser així perquè pro­ve­nia d’una família d’ori­gen jueu hon­garès, que de seguida va cap­tar les inten­ci­ons dels hit­le­ri­ans i les depor­ta­ci­ons pro­gres­si­ves de jueus, gita­nos i opo­si­tors polítics als naci­o­nal­so­ci­a­lis­tes. Diríem que El silenci del mar va esde­ve­nir un símbol de la resistència pas­siva a l’inva­sor.

Cap a final de la guerra, el 1944, va aparèixer la versió anglesa de bra­cet de l’insigne Cyril Con­nolly. La BBC va triar una adap­tació de l’obra com a retrans­missió noc­turna estre­lla imme­di­a­ta­ment després de la guerra, quan es va res­ta­blir la pro­gra­mació de la cadena. La cosa no va que­dar aquí, perquè el 1949, Jean-Pierre Mel­vi­lle, el rea­lit­za­dor de Le Samouraï, va diri­gir la pri­mera de les seves el·lípti­ques i magis­trals pel·lícules. Durant la Tran­sició, Laia el va incor­po­rar en cas­tellà al seu catàleg, i avui ens arriba aquesta necessària tra­ducció al català que ens per­met com­pro­var que el lli­bre resis­teix sense cros­ses sociològiques o polítiques. Amb el pseudònim Ver­cors, Bru­llet va cons­truir una interes­sant obra en paral·lel a la seva tasca d’edi­tor. El pri­mer títol, però, resul­tarà sem­pre para­digmàtic.