CONTRA LA PANDÈMIA

Paral·lelament a la seva obra poètica, Àlex Susanna va desenvolupant, des de fa més de trenta anys, un notable corpus dietarístic en què la reflexió moral sobre la vida i la descripció de la naturalesa (quines pàgines tan destacades, en aquest sentit!) conviuen amb els seus aguts apunts culturals, amb esments a una gran varietat d’expressions artístiques: la literatura, per descomptat, però també les arts plàstiques, l’arquitectura o el cinema. Susanna ha menat, de mitjan anys vuitanta ençà, una intensa activitat com a editor, primer, i com a gestor cultural, després. És, per naturalesa, un esperit inquiet, que mira d’estar al dia de tot el que es cou culturalment no sols al país, sinó també enllà de les nostres fronteres.

El món en suspens és el seu sisè dietari. El títol fa referència al temps de la pandèmia, a les seves incerteses (dos anys després, encara no resoltes del tot). El va començar a escriure a Queralbs l’1 de gener del 2020 i el donà per acabat a Calaceit el 31 de desembre del mateix any. Els dotze mesos més estranys que, a la majoria dels mortals contemporanis, ens ha tocat de viure. L’autor hi reflexiona sobre el confinament, sobre la dramàtica aturada cultural i la impossibilitat de mantenir una vida social plena, però també ho fa a propòsit de “la ceguesa dels governants” (els d’aquí i els de més enllà). Reporta opinions sobre aquesta experiència inèdita (de Slavoj Žižek, d’Antoni Puigverd, de Daniel Innerarity, entre altres). Alhora, però, no deixa d’anotar els avantatges inesperats “d’aquesta mena de suspensió del temps en què vivim”. Com que resideix en un paratge privilegiat, al peu del castell de Gelida, manté un contacte més intens amb el jardí de casa seva i, durant les seves freqüents passejades, amb la natura circumdant. De bon matí, ja és fora, amarant-se de l’aire de primera hora. També ho fa a les acaballes del dia. Alguns dels fragments en què descriu aquests esplais són dels millors de l’obra: “Surto al jardí abans d’anar a dormir i em trobo amb una nit tancada com mai: la humitat pesa com una tapa de zenc, no se sent cap ocell, només el brogit cada cop més esmorteït del torrent, però del cel regalima un plugim deliciós, aeri, inconsútil. Després d’un seguit de nits de ‘trobar lleu’, avui el ‘trobar clus’ ha irromput de manera abassegadora.” La relació que estableix entre la cultura i la natura dona fruits, com aquest, d’una inspiració singular.

Un dels temes habituals dels dietaris de Susanna –ell que ha confessat, sovint, que, més encara que poeta, hauria volgut ser pintor– és la reflexió sobre l’art dels pinzells. Defensa una pintura diguem-ne figurativa (bé que caldria matisar aquesta denominació), i es mostra més aviat poc favorable a “la pirotècnia gratuïta, l’atzagaiada absurda o la pura inanitat” de l’art conceptual. “Per intel·ligents o brillants o divertides que puguin ser aquestes videoinstal·lacions, sempre em despertarà molt més interès l’intent de donar vida a una natura morta, l’acció de retratar algú [...].” I, tot i això, hi ha unes pàgines ben meritòries d’encomi de l’art de Carlos Pazos, que no és precisament un artista ortodox.

Una altra de les línies dels seus diaris sol ser la defensa d’un tipus d’artista o d’escriptor menor. I així, en el cas del compositor Manuel Blancafort, conclou: “Ja sabem fins a quin punt amb alguns menors podem establir una relació de proximitat que de vegades no sabríem tenir amb els més grans.” En aquest nou títol, són moltes les figures de la cultura que hi apareixen, però n’hi ha dues que destaquen per sobre de la resta, per la freqüència amb què l’autor n’ha vetllat la correspondència en el temps revés: el crític d’art J. F. Yvars i el poeta i traductor Feliu Formosa, amics estrets de Susanna. De tots dos, se’n glossen virtuts i se’n reprodueixen fragments de correus electrònics.

En general, la reflexió sobre la pandèmia, tema habitual dels correus amb els amics (sembla mentida com de ràpid ens n’hem oblidat!), no té gaire interès, llevat d’una entrada del mateix Susanna sobre la “por de la vida” enfront de la por de la mort. I un altre encert del dietari, que ho és, igualment, de la poesia de l’autor: totes aquelles pàgines dedicades als retrats de família. La mare malalta d’Alzheimer; els tres fills, en l’esplendor de la joventut; la dona del poeta. O el pare mort, recordat en un poema.