CONTRA LA PANDÈMIA

Paral·lela­ment a la seva obra poètica, Àlex Susanna va desen­vo­lu­pant, des de fa més de trenta anys, un nota­ble cor­pus die­tarístic en què la reflexió moral sobre la vida i la des­cripció de la natu­ra­lesa (qui­nes pàgines tan des­ta­ca­des, en aquest sen­tit!) con­vi­uen amb els seus aguts apunts cul­tu­rals, amb esments a una gran vari­e­tat d’expres­si­ons artísti­ques: la lite­ra­tura, per des­comp­tat, però també les arts plàsti­ques, l’arqui­tec­tura o el cinema. Susanna ha menat, de mit­jan anys vui­tanta ençà, una intensa acti­vi­tat com a edi­tor, pri­mer, i com a ges­tor cul­tu­ral, després. És, per natu­ra­lesa, un espe­rit inquiet, que mira d’estar al dia de tot el que es cou cul­tu­ral­ment no sols al país, sinó també enllà de les nos­tres fron­te­res.

El món en sus­pens és el seu sisè die­tari. El títol fa referència al temps de la pandèmia, a les seves incer­te­ses (dos anys després, encara no resol­tes del tot). El va començar a escriure a Que­ralbs l’1 de gener del 2020 i el donà per aca­bat a Cala­ceit el 31 de desem­bre del mateix any. Els dotze mesos més estranys que, a la majo­ria dels mor­tals con­tem­po­ra­nis, ens ha tocat de viure. L’autor hi refle­xi­ona sobre el con­fi­na­ment, sobre la dramàtica atu­rada cul­tu­ral i la impos­si­bi­li­tat de man­te­nir una vida social plena, però també ho fa a propòsit de “la ceguesa dels gover­nants” (els d’aquí i els de més enllà). Reporta opi­ni­ons sobre aquesta experiència inèdita (de Sla­voj Žižek, d’Antoni Puig­verd, de Daniel Inne­ra­rity, entre altres). Alhora, però, no deixa d’ano­tar els avan­tat­ges ines­pe­rats “d’aquesta mena de sus­pensió del temps en què vivim”. Com que resi­deix en un paratge pri­vi­le­giat, al peu del cas­tell de Gelida, manté un con­tacte més intens amb el jardí de casa seva i, durant les seves freqüents pas­se­ja­des, amb la natura cir­cum­dant. De bon matí, ja és fora, ama­rant-se de l’aire de pri­mera hora. També ho fa a les aca­ba­lles del dia. Alguns dels frag­ments en què des­criu aquests esplais són dels millors de l’obra: “Surto al jardí abans d’anar a dor­mir i em trobo amb una nit tan­cada com mai: la humi­tat pesa com una tapa de zenc, no se sent cap ocell, només el bro­git cada cop més esmorteït del tor­rent, però del cel rega­lima un plu­gim deliciós, aeri, inconsútil. Després d’un seguit de nits de ‘tro­bar lleu’, avui el ‘tro­bar clus’ ha irrom­put de manera abas­se­ga­dora.” La relació que esta­bleix entre la cul­tura i la natura dona fruits, com aquest, d’una ins­pi­ració sin­gu­lar.

Un dels temes habi­tu­als dels die­ta­ris de Susanna –ell que ha con­fes­sat, sovint, que, més encara que poeta, hau­ria vol­gut ser pin­tor– és la reflexió sobre l’art dels pin­zells. Defensa una pin­tura diguem-ne figu­ra­tiva (bé que cal­dria mati­sar aquesta deno­mi­nació), i es mos­tra més aviat poc favo­ra­ble a “la pirotècnia gratuïta, l’atza­ga­iada absurda o la pura ina­ni­tat” de l’art con­cep­tual. “Per intel·ligents o bri­llants o diver­ti­des que puguin ser aques­tes vide­oins­tal·laci­ons, sem­pre em des­per­tarà molt més interès l’intent de donar vida a una natura morta, l’acció de retra­tar algú [...].” I, tot i això, hi ha unes pàgines ben meritòries d’encomi de l’art de Car­los Pazos, que no és pre­ci­sa­ment un artista orto­dox.

Una altra de les línies dels seus dia­ris sol ser la defensa d’un tipus d’artista o d’escrip­tor menor. I així, en el cas del com­po­si­tor Manuel Blan­ca­fort, con­clou: “Ja sabem fins a quin punt amb alguns menors podem esta­blir una relació de pro­xi­mi­tat que de vega­des no sabríem tenir amb els més grans.” En aquest nou títol, són mol­tes les figu­res de la cul­tura que hi apa­rei­xen, però n’hi ha dues que des­ta­quen per sobre de la resta, per la freqüència amb què l’autor n’ha vet­llat la cor­res­pondència en el temps revés: el crític d’art J. F. Yvars i el poeta i tra­duc­tor Feliu For­mosa, amics estrets de Susanna. De tots dos, se’n glos­sen vir­tuts i se’n repro­du­ei­xen frag­ments de cor­reus electrònics.

En gene­ral, la reflexió sobre la pandèmia, tema habi­tual dels cor­reus amb els amics (sem­bla men­tida com de ràpid ens n’hem obli­dat!), no té gaire interès, lle­vat d’una entrada del mateix Susanna sobre la “por de la vida” enfront de la por de la mort. I un altre encert del die­tari, que ho és, igual­ment, de la poe­sia de l’autor: totes aque­lles pàgines dedi­ca­des als retrats de família. La mare malalta d’Alz­hei­mer; els tres fills, en l’esplen­dor de la joven­tut; la dona del poeta. O el pare mort, recor­dat en un poema.