Poètica d’un fil

El Festival IF va néixer com si fos el complement d’una exposició ambiciosa sobre l’alteritat al Centre d’Arts Santa Mònica (Figures del desdoblament, comissariada per Toni Rumbau i Anna Valls, 2015). Amb un caràcter biennal, el festival d’experimentació, en què l’ésser humà passa a ser secundari, emergia en aquest equipament (i s’anava estenent per altres espais de la ciutat i de Catalunya) els anys senars. En els parells, hi havia una intervenció de portes endins, de demostracions de tallers d’artistes i d’investigació que, posteriorment, sublimava en espectacle en els anys senars. El Mercat de les Flors ha recollit aquest 2022 la iniciativa destinant-hi tres caps de setmana amb una programació expansiva aquest mes de novembre. Van començar el cap de setmana amb una lúcida Macarena Recuerda Sephered jugant amb les il·lusions òptiques amb un mirall i el seu propi cos. Aquest cap de setmana, serà Xavier Bobés qui presentarà un treball íntim amb música en directe (Corpus). I es completarà amb el contemplatiu Gota a gota d’El Canto de la Cabra. L’empenta del Mercat de les Flors ha permès que els bioritmes de l’IF facin un salt i que siguin, a partir d’ara, els anys parells els de presentació d’espectacle i, els senars, els de treballs i tallers en petit comitè. La poètica d’un fil és prima, subtil i té capacitat de reordenar-se les vegades que faci falta per seguir tensant les emocions i l’atenció dels públics.

El món dels titelles i de la manipulació d’objectes ha tingut una carrera, sovint, intermitent. L’Institut del Teatre, per exemple en va fer bandera amb el Festival de Titelles i Arts Visuals a partir del 1973. Va ser una important renovació en la manera d’entendre els titelles, que s’aconseguien desempallegar de l’etiqueta de programació familiar i ampliaven el seu registre al món adult. La nova empenta d’Herman Bonnín a la direcció de l’Institut del Teatre (1971) va fer que apareguessin artistes fent de professors i revolucionant l’antic claustre: personalitats com Fabrià Puigserver i Harry Vernon Tozer van ser renovadors. Avui, el Museu de les Arts Escèniques (que té 650 elements físics dels titelles) preserva la col·lecció sencera de Tozer. El Festival de Titelles original es va anar desdibuixant fins a desaparèixer el 2003. El 2005, emergia un nou projecte que bevia de la mateixa font: Noves Escenes Obertes (NEO) pretenia actualitzar la mirada i incorporar les formes teatrals que quedaven als marges dels espectacles majoritaris. Va durar només una edició i es va tornar a plantejar el 2012, llavors ja amb alguns còmplices de la Ciutat del Teatre per donar-li major ressò i transcendència, però sense gaire sort.

És cert que els titelles no han deixat de tenir un públic i que hi ha festivals (com el de titelles de Lleida, el del Poble Espanyol, amb el suport d’UNIMA, o el Guant de Valls, per exemple, que mantenen els objectes com a element central de la seva programació. Ara l’IF (amb una estructura molt més àgil) busca connectar els objectes amb les instal·lacions, l’experimentació i el moviment. I fer-ho des de Barcelona però eixamplant la xarxa a altres municipis com Sabadell, Terrassa i l’Hospitalet de Llobregat. De fet, és previsible que l’IF cobri una nova centralitat amb l’aparició de Museu Internacional de Titelles de Catalunya, impulsat per la companyia de Teia Moner.

També hi va haver una casa que els va reivindicar al Teatre Malic (1984-2002). Els tres artistes de La Fanfarra (Toni Rumbau, Mariona Masgrau i Eugeni Navarro) impulsaven aquella sala. En aquell espai per a seixanta persones s’hi alternaven les funcions familiars amb les de teatre per a adults. El 2005, Eugeni Navarro, un dels membres de la companyia La Fanfarra va obrir el teatre La Puntual. En aquest espai es produeixen i representen espectacles per a la canalla i, puntualment (més del que voldria l’Eugeni i el seu fill Nèstor, que ara dirigeix la sala), alguns per a adults. El submón dels titelles (sovint, anàrquics, i pocs amics de les estructures fixes) també es mou en l’univers de l’entitat de Pepe Otal, a Barcelona. I es prodiga arreu de Catalunya amb múltiples companyies que construeixen titelles i giren espectacles durant dècades, però que els falta la visibilitat imprescindible per ser reconegudes i conèixer trajectòries de dècades d’espectacles com ara les de l’Estaquirot Teatre. Aquest grup s’acomiada oficialment amb la celebració dels seus 50 anys de carrera (i de carretera). Aviat és dit.

Aquesta V Biennal de Teatre Visual i de Figures, com diu el subtítol del Festival IF, també visitarà puntualment l’Institut del Teatre i el Santa Mònica. La presència a l’Institut del Teatre es materialitzarà a partir d’un taller de la companyia El Canto de la Cabra. Els actors treballaran amb alumnes de l’Institut a patir de la investigació que va transformar-se en el muntatge Tierra pisada. El resultat d’aquest taller es farà públic el 18 de novembre (20 h) a la sala plató de l’Institut del Teatre. Aquesta és la fórmula per garantir l’interès dels alumnes que treballen la manipulació des de les especialitats de teatre d’objectes pel teatre físic i el visual. Aquesta trobada pretén obrir perspectives a l’art que trenquin les tendències més convencionals. L’altre curs que es vol dur a terme durant l’IF és el de Karim Dakroub (del 14 al 18 de novembre), amb una formació especialitzada amb un model psicosocial basat en els titelles al Museu Internacional dels Titelles de Catalunya Teia Moner.

Pel que fa al Santa Mònica, el lloc on va néixer l’IF, ho farà amb dues actuacions puntuals: Ángela Millano presenta Hogar (23 de novembre, 19 h), que especula amb el fet que Ikea vengués taüts desmuntats (jugant a fer veritat aquella comèdia d’Instruccions per enterrar un pare i aquella broma de joves en procés d’emancipar-se, d’Aneboda) i amb Natalia Barraza: No(w)here (25 de novembre, 19 h). Aquest treball (que té funció prevista per avui dissabte a l’Estruch de Sabadell) projecta una profunda reflexió sobre la transmigració i la política identitària. Ho narra amb un dispositiu de projecció, llum, reflexos i ombres que es construeix al davant de l’espectador. Toni Rumbau ha estat l’altre convidat a la fàbrica de creació de Sabadell, amb una conferència de titelles i ombres (El titellaire, l’ombra i el doble), dijous passat.

El Mercat de les Flors donarà seguiment a projectes amb habituals de l’IF. És el cas de Cases (xkids), de Xesca Salvà, adreçat a la programació familiar (des d’avui i fins al 20 de novembre). Salvà va idear Cases (xkids) a l’IF del 2017. Era un joc interactiu per representar la intimitat –la versió infantil, que ara es programa al Mercat de les Flors es va estrenar al TNT del 2021–. La ballarina Federica Porello, habitual en les coreografies de Mal Pelo i que també ha dut a terme tallers de recerca a l’IF en edicions anteriors, estrena Nowhen a la Pina Bausch (19 i 20 de novembre, 19 h). Ella es mou còmplicement amb una estructura articulada de fusta que insinua un perímetre transformable. Els mateixos dies, el Mercat de les Flors inclou la instal·lació Glass doors, de Tadeusz Wierzbicki. La peça es podrà veure de 16 a 21 h, però serà a les 20 h quan Joan Baixas (un altre artista català d’abast mundial amb un teatre d’art en directe i una paraula destil·lada, sovint carregada d’ironia i denúncia) en farà una breu presentació abans que Wierzbicki manipuli l’objecte i li extregui el màxim de les seves capacitats visuals i emocionals. Un objecte és mort fins que no se li desperta l’ànima.