BENEÏT BASTARD
Poc xerraire, d’influències mestisses, de caràcter fred i amb un passat desconegut, l’Home Sense Nom és un personatge recurrent en la filmografia de Sergio Leone. El de Clint Eastwood, l’actor que el va encarnar per primera vegada, és un mercenari caçarecompenses atret pels diners, mentre que al personatge que interpreta Charles Bronson el motiva la venjança. Lluny d’aquells herois de la conquesta de l’Oest mitificats per Hollywood, aquest trenca amb l’estereotip del pistoler anglosaxó encarregat de matar indis i mexicans perquè qualsevol bastard pot ser el cowboy més ràpid a treure l’arma i fer-te mossegar la pols del terra.
Aquesta figura que esdevindria icònica va irrompre a la pantalla quan el western clàssic estava de davallada. El va presentar en societat Sergio Leone, un director italià que havia rodat peplums, implantant un estil operístic fins aleshores mai vist en el gènere. Va ser amb Per un grapat de dòlars –no pas el primer film dels anomenats spaguetti western, però sí un dels iniciàtics i que tres dies abans d’estrenar-se es titulava The stranger magnificent (‘l’estrany magnífic’)– que el cineasta romà va donar el tret de sortida a l’anomenada Trilogia del dòlar, completada amb La mort tenia un preu i El bo, el lleig i el dolent, totes tres bones, cada una millor que l’anterior.
El film té, entre altres mèrits, que va llançar a la fama aquell jove actor de segona fila que tenia contracte per a la televisió i per poder rodar només fora del territori nord-americà. El van contractar perquè no podien pagar Henry Fonda; tampoc Charles Bronson ni James Coburn, i perquè Richard Harison i Eric Fleming van declinar l’oferta. Beneïda sort, la de Clinton Eastwood Jr., que amb 24 anys li va caure del cel aquest paper al qual va posar molt d’ell fins a modelar-lo a plaer; des de la vestimenta –comprada amb els seus diners, fins i tot el ponxo, a Espanya, on es va rodar–, passant per la cigarreta i la idea de descartar diàleg per fer encara més místic el personatge. Que l’anomenin Joe al principi no vol dir que l’Home Sense Nom en tingui, de nom: Joe és en argot un sinònim de tio, de col·lega. No heu sentit mai als westerns allò de “Què passa Joe?!” Doncs heus aquí aquest Joe.
A diferència d’Els set magnífics, remake d’Els set samurais, si aquesta coproducció alemanya, italiana i espanyola es qualifiqui de pel·lícula bastarda és perquè ho té tot per ser un remake inconfessat de Mercenari, d’Akira Kurosawa (1961), que narra les aventures d’un samurai mercenari (aquí molt més histriònic, el gran Toshiro Mifune) que treu partit de l’enfrontament entre dos clans familiars. L’argument, clavat per no dir copiat, es traslladaria a San Miguel de Mèxic (en realitat rodada a Hoyo de Manzanares i Aldea del Fresno, a Madrid), i el fet de no pagar els drets d’adaptació va enfurismar, com és lògic, Kurosawa i el productor Kikujima, que els van demandar i van guanyar el judici, a partir del qual van obtenir el 15% dels guanys i els drets d’exhibició del Japó, Corea i Taiwan. Kurosawa va acabar admetent que havia guanyat més diners amb aquesta que no pas Mercenari.
Obres mestres les dues, Leone va saber donar un toc personal a l’estil, amb l’abús del temps suspès, marcat pel ritme de la banda sonora d’Ennio Morricone i una posada en escena estèticament d’allò més operística i barroca. I el western mai més va ser el mateix, ja que, per bé i per mal, va entrar en una nova era. Sobretot per bé, al nostre parer. Curiosament se’n van fer remakes i adaptacions com L’últim home (Walter Hill, 1996), amb Bruce Willis, i una de japonesa, de Takashi Miike. I d’influències ja no diguem, sinó que l’hi preguntin a Tarantino, fan número u de Leone i sobretot d’El bo, el lleig i el dolent, el seu film preferit. I no serem nosaltres qui contradirem nostre senyor, oi?!
