Pantalla

BENEÏT BASTARD

Poc xer­raire, d’influències mes­tis­ses, de caràcter fred i amb un pas­sat des­co­ne­gut, l’Home Sense Nom és un per­so­natge recur­rent en la fil­mo­gra­fia de Ser­gio Leone. El de Clint Eastwood, l’actor que el va encar­nar per pri­mera vegada, és un mer­ce­nari caçare­com­pen­ses atret pels diners, men­tre que al per­so­natge que inter­preta Char­les Bron­son el motiva la ven­jança. Lluny d’aquells herois de la con­questa de l’Oest miti­fi­cats per Hollywood, aquest trenca amb l’este­re­o­tip del pis­to­ler anglo­saxó encar­re­gat de matar indis i mexi­cans perquè qual­se­vol bas­tard pot ser el cow­boy més ràpid a treure l’arma i fer-te mos­se­gar la pols del terra.

Aquesta figura que esde­vin­dria icònica va irrom­pre a la pan­ta­lla quan el wes­tern clàssic estava de dava­llada. El va pre­sen­tar en soci­e­tat Ser­gio Leone, un direc­tor italià que havia rodat peplums, implan­tant un estil operístic fins ales­ho­res mai vist en el gènere. Va ser amb Per un gra­pat de dòlars –no pas el pri­mer film dels ano­me­nats spa­guetti wes­tern, però sí un dels iniciàtics i que tres dies abans d’estre­nar-se es titu­lava The stran­ger mag­ni­fi­cent (‘l’estrany magnífic’)– que el cine­asta romà va donar el tret de sor­tida a l’ano­me­nada Tri­lo­gia del dòlar, com­ple­tada amb La mort tenia un preu i El bo, el lleig i el dolent, totes tres bones, cada una millor que l’ante­rior.

El film té, entre altres mèrits, que va llançar a la fama aquell jove actor de segona fila que tenia con­tracte per a la tele­visió i per poder rodar només fora del ter­ri­tori nord-ame­ricà. El van con­trac­tar perquè no podien pagar Henry Fonda; tam­poc Char­les Bron­son ni James Coburn, i perquè Ric­hard Hari­son i Eric Fle­ming van decli­nar l’oferta. Beneïda sort, la de Clin­ton Eastwood Jr., que amb 24 anys li va caure del cel aquest paper al qual va posar molt d’ell fins a mode­lar-lo a plaer; des de la ves­ti­menta –com­prada amb els seus diners, fins i tot el ponxo, a Espa­nya, on es va rodar–, pas­sant per la cigar­reta i la idea de des­car­tar diàleg per fer encara més místic el per­so­natge. Que l’ano­me­nin Joe al prin­cipi no vol dir que l’Home Sense Nom en tin­gui, de nom: Joe és en argot un sinònim de tio, de col·lega. No heu sen­tit mai als wes­terns allò de “Què passa Joe?!” Doncs heus aquí aquest Joe.

A diferència d’Els set magnífics, remake d’Els set samu­rais, si aquesta copro­ducció ale­ma­nya, ita­li­ana i espa­nyola es qua­li­fi­qui de pel·lícula bas­tarda és perquè ho té tot per ser un remake incon­fes­sat de Mer­ce­nari, d’Akira Kuro­sawa (1961), que narra les aven­tu­res d’un samu­rai mer­ce­nari (aquí molt més his­triònic, el gran Tos­hiro Mifune) que treu par­tit de l’enfron­ta­ment entre dos clans fami­li­ars. L’argu­ment, cla­vat per no dir copiat, es tras­lla­da­ria a San Miguel de Mèxic (en rea­li­tat rodada a Hoyo de Man­za­na­res i Aldea del Fresno, a Madrid), i el fet de no pagar els drets d’adap­tació va enfu­ris­mar, com és lògic, Kuro­sawa i el pro­duc­tor Kiku­jima, que els van deman­dar i van gua­nyar el judici, a par­tir del qual van obte­nir el 15% dels guanys i els drets d’exhi­bició del Japó, Corea i Taiwan. Kuro­sawa va aca­bar adme­tent que havia gua­nyat més diners amb aquesta que no pas Mer­ce­nari.

Obres mes­tres les dues, Leone va saber donar un toc per­so­nal a l’estil, amb l’abús del temps suspès, mar­cat pel ritme de la banda sonora d’Ennio Mor­ri­cone i una posada en escena estètica­ment d’allò més operística i bar­roca. I el wes­tern mai més va ser el mateix, ja que, per bé i per mal, va entrar en una nova era. Sobre­tot per bé, al nos­tre parer. Curi­o­sa­ment se’n van fer remakes i adap­ta­ci­ons com L’últim home (Wal­ter Hill, 1996), amb Bruce Willis, i una de japo­nesa, de Takashi Miike. I d’influències ja no diguem, sinó que l’hi pre­gun­tin a Taran­tino, fan número u de Leone i sobre­tot d’El bo, el lleig i el dolent, el seu film pre­fe­rit. I no serem nosal­tres qui con­tra­di­rem nos­tre senyor, oi?!

Per un grapat de dòlars (Per un pugno di dollari) Direcció: Sergio Leone Producció: Arrigo Colombo, Giorgio Papi Guió: Sergio Leone, A. Bonzzoni, Víctor Andrés Catena, Jaime Comas Gil País: Itàlia, Espanya, Alemanya Any: 1964
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor