“Un miler de dones van ser acusades de bruixeria”

El que publico és essencialment una novel·la. El que passa és que en el moment de la reedició, gairebé trenta anys després, em vaig plantejar que calia afegir-li un article de tipus històric com a ampliació, explicant exactament el que avui sabem d’aquella cacera de bruixes. Al pròleg del llibre recordo una coneguda frase d’E. M. Forster que diu: “Una història (history) és: el rei va morir i després va morir la reina; un argument (story) és: el rei va morir i després la reina va morir de tristesa.” La literatura és ficció i, per tant, el que fa és presentar textos imaginats, no reals. Però al final també busca la veritat. Per tant, són dues maneres de fer (la del historiador i la del novel·lista) que en darrera instància s’aproximen des d’aquesta perspectiva, la de buscar la veritat; sigui a través de la suma de veritats o de fets provats, que seria la història o a través de la ficció. Hi ha un altre ingredient que és important, i és que la novel·la, perquè funcioni, necessita versemblança. Per tant, s’ha de fonamentar en una recerca propera a la que fa l’historiador.

Els canvis són mínims i tenen a veure sobretot amb el fet que inicialment la novel·la es va publicar en una col·lecció destinada als adolescents, que era “Gran Angular”, d’Editorial Cruïlla, i ara està pensada molt clarament per a un públic de totes les edats.

El que fa la novel·la, sovint, respecte als processos històrics, és intentar endreçar o ordenar allò que és la realitat, que sempre és més complexa. Per tant, la idea és presentar un model o si vols una suma de molts casos diversos a través dels quals se’n construeix un que d’alguna manera els reflecteix tots. Hi ha una voluntat d’analitzar com era el procés a una bruixa en el context de la Catalunya del segle XVII. Encara que les dades no són coincidents, a tot arreu es té la idea que entre el 1614 i el 1622 hi va haver centenars d’execucions a Catalunya i gairebé sempre tenen un perfil com el personatge de la novel·la: són dones, que viuen soles i sovint són vídues, que tenen comportaments poc o molt estranys o excepcionals i que són pobres i analfabetes. Aquest és el model que és objecte d’una repressió i d’una cacera sistemàtica, molt sovint emparada i amb suport popular, que busca culpables dels mals que la gent està tenint. Estem en una etapa que hem anomenat de “petita edat de gel”, en la qual hi ha fenòmens atmosfèrics excepcionals, com ara pedregades, temporals i llevantades. És un període molt excepcional des d’un punt de vista climàtic, i la gent havia de buscar culpables. La bruixa és aquella dona que viu al marge de la gent, que ha tingut topades amb els veïns i que, a més, se l’ha dotada d’uns poders excepcionals i sobrenaturals que es posen al servei del mal i del diable.

El primer historiador que va exposar una xifra va ser Joan Reglà, qui a principis dels anys cinquanta del segle passat es va aproximar a una primera quantitat i va parlar d’unes quatre-centes entre el 1618 i el 1622. Jo vaig localitzar un document de la Inquisició del 1622, encara en ple procés, en el qual es deia que ja havien estat executades, aleshores, més de mil dones a Catalunya. En els darrers anys hem fet un gran esforç per comptabilitzar-les i, en part, ho vam expressar en la campanya que va fer la revista Sapiens, que van anomenar No eren bruixes. Les xifres que hem pogut documentar queden per sota del miler, però permeten pensar que la tendència era efectivament aquesta. Hem de pensar que la cacera de bruixes és un fenomen vinculat als tribunals locals, i que en molts casos la documentació s’ha perdut, la qual cosa fa molt difícil reconstruir els fets. Podem reconstruir un mapa en què tot el que aparegui sigui real, però probablement mai serà tota la veritat. En tot cas, la xifra de més d’un miler la dono per versemblant.

Hem de trencar tòpics que estan molt arrelats. En general, la Inquisició tendia a creure, d’acord amb Sant Agustí, que tot allò que passa a la Terra és obra de Déu i que, per tant, creure que el diable hauria estat qui hauria actuat en el cas de les malpensades, per exemple, són supersticions. La Inquisició, a la monarquia hispànica, era una, però les constitucions i lleis dels estats que integraven aquesta monarquia composta eren molt diferents; i a Catalunya la Inquisició tenia menys pes legal. Per tant, a Catalunya s’entenia que el que calia aplicar a aquestes dones eren els tribunals penals, perquè es considerava que eren culpables de delictes de caire atmosfèric o d’haver matat o fet emmalaltir persones.

El que hem vist, i ho he pogut documentar en el cas de la vegueria de Barcelona, és que a les diferents localitats hi ha un equip, per dir-ho així, de funcionaris, que es desplaça i que aplica el mateix procediment a mesura que van apareixent nous casos. Cal tenir en compte que en els processos que es feien a Catalunya, hi havia un element clau: un cop la dona havia estat condemnada, era torturada de nou amb l’únic objectiu que digués dos noms nous per seguir amb el procediment. Això funcionava com una taca d’oli que es va anar estenent amb una gran celeritat. I els equips de fiscals o cirurgians, que valoraven les tortures que les dones podien arribar a suportar, passaven d’un municipi a l’altre.

La bruixeria és un delicte que no ha tingut mai cap prova. No hi ha cap procés judicial que pugui demostrar que el diable aparegués de cop i provoqués, a través d’aquestes dones, cap mena d’efecte climàtic advers. Per tant, l’única prova que el fiscal pot aportar és a través de la confessió de la mateixa encausada. I a aquesta confessió només s’hi arribava a través de la tortura. En segon lloc, també és molt important recordar que en el segle XVII la tortura era un procediment perfectament legal i, per tant, el notari o escrivà, a mesura que va prenent nota, fa constar les tortures que s’estan infligint a les dones, perquè és un element més del procés. Per tant, és més fàcil documentar la tortura en el segle XVII que no pas fer-ho en el segle XXI.

Hi ha un punt que no sé si qualificar-lo d’irònic o de cínic, i és que les dones processades vivien gairebé sempre en la més absoluta pobresa i al marge de l’economia monetitzada i, en canvi, havien de quantificar en lliures o ducats què havia costat un determinat temporal. Però això lliga precisament amb el que deia abans, i és que el que justificava el funcionament de tribunals municipals és justament el càstig a un delicte comú que és el de destrucció del medi ambient. Una mica com si acuséssim persones d’haver provocat una destrucció objectiva del patrimoni.

Hi ha diversos factors. En Pau Castell acaba de treure un llibre que demostra que el 1936 Carreras Candi ja tenia molt avançat un llibre sobre el tema que no es va acabar de publicar mai. Des de l’àmbit dels folkloristes, s’havien documentat molts dels casos que han acabat aflorant. Un segon element és la dificultat de fer recerca en un tema en què la documentació està tan descentralitzada. Cal anar arxiu per arxiu o esperar que algun erudit o estudiant publiqui algun llibre sobre un cas local. És un cas molt diferent del bandolerisme, que era competència de l’Audiència Reial, la documentació de la qual està centralitzada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Un darrer factor és que la història s’ha nodrit essencialment de paradigmes polítics, i potser el que seria una història més cultural o de les dones és una temàtica molt més recent.