EN TRES BATECS DE COR

Hi ha un conte de Rosa Leve­roni, L’horta, que relata la mali­feta de dos nens, Pepet i Mari­anna, que s’esca­pen un dia de casa per visi­tar una mena d’Arcàdia rural on hi ha un safa­reig ple de gra­no­tes i fruita en abundància als arbres. S’hi des­criu l’exci­tació aven­tu­rera dels bri­valls, que acaba en cares llar­gues dels pares i un càstig exem­plar per a ells dos. Al cap d’una set­mana, quan amb les famílies res­pec­ti­ves van a bere­nar a l’hort, la nena no reco­neix l’espai visi­tat a cor­re­cuita i d’ama­gat: “Sentí la melan­gia de les coses irre­mis­si­ble­ment pas­sa­des.”

Una poe­sia de la dar­rera part d’aquest lli­bre –l’opera prima de Clara Ballart (Bar­ce­lona, 1995): quin esplèndid debut!–, Sols­tici, m’ha fet pen­sar en les pàgines de Leve­roni. També hi apa­rei­xen “dos nens / que bus­quen les gra­no­tes, cullen nes­pres”, i que, si de cas, van una mica més enllà que els del conte “i es banyen des­pu­llats i de la mà / en un pre­sent de foc i de revet­lla”. Però, pot­ser encara més que per aques­tes feli­ces coin­cidències, el que m’ha refres­cat el record del conte són aquests dos ver­sos: “En tres batecs de cor tot s’ha aca­bat / (tot el que conei­xia, el que esti­mava).” El pri­mer vers podria fer de divisa a tot el lli­bre, un lli­bre que refle­xi­ona sobre la fuga­ci­tat del temps, sobre la irre­pa­ra­bi­li­tat de tot el que vivim. La part titu­lada “El desen­llaç” imposa, en aquest sen­tit, més que les altres tres, la seva veri­tat fonda i bella. La mort ha fet collita pre­ma­tura, i el diàleg entre la que resta i el que se n’ha anat es torna estre­mi­dor: “M’acom­pa­nya de nits la teva veu / i fins que no ens tro­bem no cal bus­car-nos.”

Clara Ballart ha publi­cat un lli­bre rotund, d’una madu­resa enco­mi­a­ble. Fins i tot ha sabut fer poe­sia de l’exe­cra­ble violència poli­cial per­pe­trada durant el referèndum de l’1 d’octu­bre, tot i que els dos poe­mes en què es recorda aquest fet no tenen la força memo­ra­ble de tants altres del lli­bre. Des de la pri­mera peça, Ori­gen, l’obra ens con­venç per la seva defensa d’una poe­sia, pri­mer de tot, res­pec­tu­osa amb la tra­dició, alhora dinàmica i rigo­rosa amb la forma, i, sego­na­ment, molt ambi­ci­osa en la tria dels pre­tex­tos i dels temes. Aquesta pri­mera peça que dic és un diàleg entre una pare­lla a propòsit d’un kiwi groc i una nes­pra (que lluny, aquest diàleg, de les cèlebres pru­nes de William Car­los Willi­ams!). La polpa i el pinyol de la fruita, la pell i el cor. La segona poe­sia també par­teix de l’anècdota d’una fruita: en aquest cas, una pera d’aram, repre­sen­tació de la vida collida –aquesta, però, escul­pida i immar­ces­ci­ble, resis­tent: “El metall càlid / cau pels cos­tats tan dòcils de la pera.”

Meri Tor­ras Francès, en un pròleg breu però subs­tanciós, des­taca la presència de parets en aquests ver­sos, parets que ser­vei­xen per estruc­tu­rar, però també per limi­tar, per enclaus­trar. Les d’un hos­pi­tal, les de la presó de Lle­do­ners, les d’un ter­rat; les parets metafòriques del viure... També sug­ge­reix de bus­car una “gene­a­lo­gia poètica” per a l’autora. Seria molt àmplia, però hi hau­ria una nodrida repre­sen­tació de la lírica anglo­a­me­ri­cana moderna i con­tem­porània, pri­mer de tot, i tot de res­sons d’algu­nes de les grans veus d’altres tra­di­ci­ons occi­den­tals (la fran­cesa, la por­tu­guesa, la ita­li­ana). A mi me n’admira la tria de pre­tex­tos que con­du­ei­xen hàbil­ment el lec­tor a una sor­presa (i a una il·lumi­nació). En Arbres de buit, posem per cas, la poeta es refe­reix a l’enve­lli­ment: “Fer-se gran no és saber quin bosc és fals, / dis­tin­gir el que està buit de l’arbre ple. / Més aviat és triar voler ama­gar / grans quan­ti­tats de res sota l’escorça.” Pot­ser Robert Frost o Boris Pas­ter­nak, poe­tes que freqüenta­ven els bos­cos de la seva con­trada natal, van arri­bar algun cop a la mateixa con­clusió.

Una altra de les com­po­si­ci­ons que excel·leix en l’ajus­ta­ment tan precís entre l’anècdota i el tema és Adeus: “Tots els comi­ats em pesen a la llen­gua / com el car­mel rodó del per­ru­quer / que era tan gros que no es des­feia mai.” Aquest cara­mel té la força evo­ca­dora de molts pre­tex­tos de la poe­sia de Fran­cesc Par­ce­ri­sas (una capsa de llu­mins, la bola plena de sabó líquid dels lava­bos d’alguns bars d’abans), que ser­vei­xen per encen­dre el sen­tit i l’emoció. O el magnífic Les claus del ter­rat. I l’amor, per­tot, divers i con­tra­dic­tori. D’una banda: “Estem tan buits com aquests camps d’enlloc.” De l’altra, “els arbres, tu i la terra sou regals”. Aquest lli­bre no és cap pro­mesa: és un rea­li­tat que crema!