EN TRES BATECS DE COR

Hi ha un conte de Rosa Leveroni, L’horta, que relata la malifeta de dos nens, Pepet i Marianna, que s’escapen un dia de casa per visitar una mena d’Arcàdia rural on hi ha un safareig ple de granotes i fruita en abundància als arbres. S’hi descriu l’excitació aventurera dels brivalls, que acaba en cares llargues dels pares i un càstig exemplar per a ells dos. Al cap d’una setmana, quan amb les famílies respectives van a berenar a l’hort, la nena no reconeix l’espai visitat a correcuita i d’amagat: “Sentí la melangia de les coses irremissiblement passades.”

Una poesia de la darrera part d’aquest llibre –l’opera prima de Clara Ballart (Barcelona, 1995): quin esplèndid debut!–, Solstici, m’ha fet pensar en les pàgines de Leveroni. També hi apareixen “dos nens / que busquen les granotes, cullen nespres”, i que, si de cas, van una mica més enllà que els del conte “i es banyen despullats i de la mà / en un present de foc i de revetlla”. Però, potser encara més que per aquestes felices coincidències, el que m’ha refrescat el record del conte són aquests dos versos: “En tres batecs de cor tot s’ha acabat / (tot el que coneixia, el que estimava).” El primer vers podria fer de divisa a tot el llibre, un llibre que reflexiona sobre la fugacitat del temps, sobre la irreparabilitat de tot el que vivim. La part titulada “El desenllaç” imposa, en aquest sentit, més que les altres tres, la seva veritat fonda i bella. La mort ha fet collita prematura, i el diàleg entre la que resta i el que se n’ha anat es torna estremidor: “M’acompanya de nits la teva veu / i fins que no ens trobem no cal buscar-nos.”

Clara Ballart ha publicat un llibre rotund, d’una maduresa encomiable. Fins i tot ha sabut fer poesia de l’execrable violència policial perpetrada durant el referèndum de l’1 d’octubre, tot i que els dos poemes en què es recorda aquest fet no tenen la força memorable de tants altres del llibre. Des de la primera peça, Origen, l’obra ens convenç per la seva defensa d’una poesia, primer de tot, respectuosa amb la tradició, alhora dinàmica i rigorosa amb la forma, i, segonament, molt ambiciosa en la tria dels pretextos i dels temes. Aquesta primera peça que dic és un diàleg entre una parella a propòsit d’un kiwi groc i una nespra (que lluny, aquest diàleg, de les cèlebres prunes de William Carlos Williams!). La polpa i el pinyol de la fruita, la pell i el cor. La segona poesia també parteix de l’anècdota d’una fruita: en aquest cas, una pera d’aram, representació de la vida collida –aquesta, però, esculpida i immarcescible, resistent: “El metall càlid / cau pels costats tan dòcils de la pera.”

Meri Torras Francès, en un pròleg breu però substanciós, destaca la presència de parets en aquests versos, parets que serveixen per estructurar, però també per limitar, per enclaustrar. Les d’un hospital, les de la presó de Lledoners, les d’un terrat; les parets metafòriques del viure... També suggereix de buscar una “genealogia poètica” per a l’autora. Seria molt àmplia, però hi hauria una nodrida representació de la lírica angloamericana moderna i contemporània, primer de tot, i tot de ressons d’algunes de les grans veus d’altres tradicions occidentals (la francesa, la portuguesa, la italiana). A mi me n’admira la tria de pretextos que condueixen hàbilment el lector a una sorpresa (i a una il·luminació). En Arbres de buit, posem per cas, la poeta es refereix a l’envelliment: “Fer-se gran no és saber quin bosc és fals, / distingir el que està buit de l’arbre ple. / Més aviat és triar voler amagar / grans quantitats de res sota l’escorça.” Potser Robert Frost o Boris Pasternak, poetes que freqüentaven els boscos de la seva contrada natal, van arribar algun cop a la mateixa conclusió.

Una altra de les composicions que excel·leix en l’ajustament tan precís entre l’anècdota i el tema és Adeus: “Tots els comiats em pesen a la llengua / com el carmel rodó del perruquer / que era tan gros que no es desfeia mai.” Aquest caramel té la força evocadora de molts pretextos de la poesia de Francesc Parcerisas (una capsa de llumins, la bola plena de sabó líquid dels lavabos d’alguns bars d’abans), que serveixen per encendre el sentit i l’emoció. O el magnífic Les claus del terrat. I l’amor, pertot, divers i contradictori. D’una banda: “Estem tan buits com aquests camps d’enlloc.” De l’altra, “els arbres, tu i la terra sou regals”. Aquest llibre no és cap promesa: és un realitat que crema!