UNA CINEASTA QUE EXPLORA EN L’ADOLESCÈNCIA

En el seu pri­mer llarg­me­tratge, Las niñas (2020), Pilar Palo­mero va pouar dels records d’infan­tesa (no només en relació amb la pròpia experiència) per mos­trar com una nena (mal) edu­cada en la repressió moral d’un col·legi de mon­ges, a la Sara­gossa de prin­ci­pis dels anys noranta, fa el pas cap a l’ado­lescència cre­ant un cert espai de lli­ber­tat amb com­pa­nyes d’escola men­tre juguen a pro­var l’alco­hol, com­par­tir una cigar­reta i, entre altres coses, colar-se en una dis­co­teca. La pel·lícula comença mos­trant un cor infan­til en què la nena pro­ta­go­nista (Celia, encar­nada per la debu­tant Andrea Fandós) obre la boca sense eme­tre cap so (l’impe­ra­tiu de callar d’una edu­cació auto­ritària i la por al càstig per la dis­sonància, però també la pròpia inde­cisió) i acaba amb ella can­tant com qui ha tro­bat una veu per cons­truir-se com a per­sona. Man­te­nint una relació silen­ci­osa amb la mare (Natàlia de Molina), men­tre es crea una intriga sobre el pare absent que dona compte de les men­ti­des i el mora­lisme que opri­mei­xen els adults, Celia, de fet, és la solista d’un grup de nenes que van jugar a actuar asses­so­ra­des per l’actor Rubén Martínez. El mateix actor que en la nova pel·lícula de Palo­mero, La mater­nal, es rea­firma com un ele­ment clau en el cinema d’una direc­tora que retorna al món de l’ado­lescència, però en el pre­sent i en relació amb una altra experiència i un altre medi social que li són ali­ens, amb el propòsit de posar unes noies al cen­tre del relat, dit això tenint pre­sents tan­tes pel·lícules sobre un grup de nois en què una noia és un ele­ment orna­men­tal o una com­parsa que es dis­pu­ten. A mesura que hi ha més dones direc­to­res, el cinema aborda temes rela­ci­o­nats amb experiències feme­ni­nes que, en tot cas, només havien sigut esbos­sats com un ele­ment pura­ment dramàtic trac­tat sovint d’una manera mora­lista. Temes com ara que una ado­les­cent es quedi emba­ras­sada, com és el cas de la pro­ta­go­nista de La mater­nal: una cri­a­tura irada con­tra el món en gene­ral i, en prin­cipi sin­gu­lar­ment con­tra la seva mare, pro­pietària d’un bar de mala mort als Mone­gres. Com al film ante­rior de Palo­mero, hi ha l’absència d’una figura paterna.

Inter­pre­tada per la debu­tant Carla Quílez, des­co­berta en un vídeo d’Ins­ta­gram en què balla reg­ga­e­ton i pre­mi­ada al dar­rer fes­ti­val de Sant Sebastià amb la Concha de Plata a la millor inter­pre­tació, Carla té un amic, Efrain, amb qui tant pot fer bar­ra­bas­sa­des com ini­ciar-se en el sexe com qui prac­tica un joc. Tant és així que no sabrà que està emba­ras­sada fins a arri­bar a un estat avançat de la ges­tació pel qual no és pos­si­ble plan­te­jar-se l’avor­ta­ment. Inter­nada en un cen­tre que tutela menors que, per­ta­nyents a famílies més o menys deses­truc­tu­ra­des i sovint vícti­mes d’una mas­cu­li­ni­tat vio­lenta o irres­pon­sa­ble, han d’afron­tar la mater­ni­tat vivint-la amb estra­nyesa i patint rebuig social, Carla és nova­ment la solista d’un grup. Aquest està for­mat per noies que Palo­mero va incor­po­rar al rodatge després que l’aju­des­sin a docu­men­tar-se per rea­lit­zar un film que, de fet, és una ficció en què pal­pita el docu­ment sociològic. També va ser asses­so­rada per res­pon­sa­bles de cen­tres que ins­pi­ren el que es posa en escena al film. Si he par­lat de l’apor­tació fona­men­tal de Rubén Martínez és perquè no només va entre­nar les actrius no pro­fes­si­o­nals, sinó perquè, cre­ant-se una cor­res­pondència, inter­preta un dels tutors del cen­tre. És pos­si­ble que el tema social, abor­dat sense judici, pesi massa, dit en el sen­tit que no es deriva de la nar­ració, sinó que aquesta l’il·lus­tra, la qual cosa s’evi­den­cia quan a cada noia li toca par­lar de la seva experiència.