En el seu primer llargmetratge, Las niñas (2020), Pilar Palomero va pouar dels records d’infantesa (no només en relació amb la pròpia experiència) per mostrar com una nena (mal) educada en la repressió moral d’un col·legi de monges, a la Saragossa de principis dels anys noranta, fa el pas cap a l’adolescència creant un cert espai de llibertat amb companyes d’escola mentre juguen a provar l’alcohol, compartir una cigarreta i, entre altres coses, colar-se en una discoteca. La pel·lícula comença mostrant un cor infantil en què la nena protagonista (Celia, encarnada per la debutant Andrea Fandós) obre la boca sense emetre cap so (l’imperatiu de callar d’una educació autoritària i la por al càstig per la dissonància, però també la pròpia indecisió) i acaba amb ella cantant com qui ha trobat una veu per construir-se com a persona. Mantenint una relació silenciosa amb la mare (Natàlia de Molina), mentre es crea una intriga sobre el pare absent que dona compte de les mentides i el moralisme que oprimeixen els adults, Celia, de fet, és la solista d’un grup de nenes que van jugar a actuar assessorades per l’actor Rubén Martínez. El mateix actor que en la nova pel·lícula de Palomero, La maternal, es reafirma com un element clau en el cinema d’una directora que retorna al món de l’adolescència, però en el present i en relació amb una altra experiència i un altre medi social que li són aliens, amb el propòsit de posar unes noies al centre del relat, dit això tenint presents tantes pel·lícules sobre un grup de nois en què una noia és un element ornamental o una comparsa que es disputen. A mesura que hi ha més dones directores, el cinema aborda temes relacionats amb experiències femenines que, en tot cas, només havien sigut esbossats com un element purament dramàtic tractat sovint d’una manera moralista. Temes com ara que una adolescent es quedi embarassada, com és el cas de la protagonista de La maternal: una criatura irada contra el món en general i, en principi singularment contra la seva mare, propietària d’un bar de mala mort als Monegres. Com al film anterior de Palomero, hi ha l’absència d’una figura paterna.

Interpretada per la debutant Carla Quílez, descoberta en un vídeo d’Instagram en què balla reggaeton i premiada al darrer festival de Sant Sebastià amb la Concha de Plata a la millor interpretació, Carla té un amic, Efrain, amb qui tant pot fer barrabassades com iniciar-se en el sexe com qui practica un joc. Tant és així que no sabrà que està embarassada fins a arribar a un estat avançat de la gestació pel qual no és possible plantejar-se l’avortament. Internada en un centre que tutela menors que, pertanyents a famílies més o menys desestructurades i sovint víctimes d’una masculinitat violenta o irresponsable, han d’afrontar la maternitat vivint-la amb estranyesa i patint rebuig social, Carla és novament la solista d’un grup. Aquest està format per noies que Palomero va incorporar al rodatge després que l’ajudessin a documentar-se per realitzar un film que, de fet, és una ficció en què palpita el document sociològic. També va ser assessorada per responsables de centres que inspiren el que es posa en escena al film. Si he parlat de l’aportació fonamental de Rubén Martínez és perquè no només va entrenar les actrius no professionals, sinó perquè, creant-se una correspondència, interpreta un dels tutors del centre. És possible que el tema social, abordat sense judici, pesi massa, dit en el sentit que no es deriva de la narració, sinó que aquesta l’il·lustra, la qual cosa s’evidencia quan a cada noia li toca parlar de la seva experiència.