BORJA DE RIQUER
HISTORIADOR
“Et quedes molt sorprès de la rellevància de Francesc Cambó”
Acaba de publicar ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’, una monumental biografia sobre el polític, el mecenes i l’home de negocis més important del segle passat a Catalunya
FRANCESC CAMBÓ. L’ÚLTIM RETRAT Editorial: Edicions 62 Pàgines: 928
L’ÚLTIM CAMBÓ (1936-1947) Editorial: Eumo Any: 1996
FRANCESC CAMBÓ. ENTRE LA MONARQUIA I LA REPÚBLICA Editorial: Base Any: 2007
ALFONSO XIII Y CAMBÓ Editorial: RBA Any: 2013
CAMBÓ EN ARGENTINA Editorial: Edhasa Any: 2016
UNA IMATGE DIFERENT
“La correspondència privada m’ha permès descobrir un Cambó bastant diferent del que volia aparentar a les seves memòries”VESSANT ALTRUISTA
“Francesc Cambó és el principal mecenes que ha tingut Catalunya i és un dels grans mecenes europeus”CAMBÓ DURANT LA GUERRA
“El suport als militars colpistes, el del 1936, és una decisió difícil de la qual Cambó no es penedirà mai, tot i que se n’avergonyirà”Al llibre acaba confessant que “escollir un personatge històric per explicar la seva vida implica una certa compenetració amb ell”. Es diria que la seva fascinació pel personatge ha augmentat...
Del que m’he adonat és que Francesc Cambó, que ja el tenia per un polític molt destacat, és un home tan polièdric, que toca tantes tecles, que és especialment atractiu. Fins i tot en el món de la política és una figura molt completa: escriu, fa propostes, gestiona com a home de govern, exerceix d’oposició... A més, és un home intel·lectualment molt preparat, molt per damunt de la resta. I amb uns interessos sorprenents: té coneixements d’economia, però també d’art; tracta amb intel·lectuals, però també amb financers. Ni en aquest país, ni a Espanya, ni tampoc al món hi ha gaires personatges com ell. Et quedes molt sorprès davant la rellevància del personatge. Una altra cosa són els aspectes més polítics i que hi puguis estar més o menys d’acord. Però més enllà d’això, és un personatge d’una dimensió internacional que ni aquí a Catalunya ni tampoc a Espanya s’ha sabut valorar prou.
Després de tres dècades de recerca sobre el personatge, hi ha algun vessant que el continuï sorprenent?
He tingut moltes sorpreses. He consultat molta documentació inèdita, com ara correspondència privada. I m’ha permès descobrir un Cambó bastant diferent del que volia aparentar a les seves memòries o del que se’ns dibuixa en algunes biografies. Es tracta d’un Cambó molt més complex, molt més contradictori, amb dubtes constants, que explica que se sent frustrat i que ho confessa en la intimitat... He pogut descobrir coses que ell pensa o diu als seus amics, però que calla en públic perquè en teoria un polític no les pot confessar. La gràcia és descobrir això i presentar-lo com un home amb totes les seves complexitats.
Parla d’oblits sorprenents. Quins destacaria?
Moltes coses, per exemple, de les relacions amb polítics espanyols com Antonio Maura i Santiago Alba, a qui diu que probablement caldria un govern dictatorial davant el no funcionament del sistema parlamentari. Es refereix a cops d’estat propiciats pel rei i els militars i en els quals ell s’implicaria amb altra gent, i els pros i contres d’aquesta possibilitat. La gràcia rau a trobar valoracions sobre aquests temes i sobre les repercussions que se’n derivarien. En el cas del 14 d’abril del 1931, quan es proclama la República, he trobat un document inèdit en què detalla les opcions de la Lliga Regionalista davant el canvi de règim. D’això, no en parla a les memòries, ni tampoc apareix a les biografies oficials, però és la realitat de la política.
Hi ha moments en què es mostra molt crític amb el personatge...
De vegades sorprèn que un home tan preparat faci relliscades polítiques tan espectaculars com la de no adonar-se que l’opinió pública catalana cada cop està més republicanitzada i que defensar la monarquia fins al darrer moment no té cap lògica. El que passa és que parteix d’un menyspreu als republicans, tant catalans com espanyols, i segueix pensant que es podrà aconseguir l’autonomia amb la monarquia, tot i la dictadura de Primo de Rivera. Però la monarquia del febrer del 1931 està fent aigües per tot arreu i ell no ho veu. Es nega a signar el manifest a favor de la República que Ortega i Gasset li presenta, tot i que li ofereixen ser el primer signant.
És sorprenent, no, aquesta incapacitat per llegir el moment?
Crec que aquí comença a pesar bastant el Cambó milionari i home de negocis, que valora amb temor el fet d’apuntar-se a una aventura com el canvi de règim. D’altra banda, ell és un home molt superb i no acaba de veure el fet apuntar-se al bàndol republicà sense ser-ne el cap.
Un dels reptes que es planteja en la biografia és el de superar la imatge que Cambó va voler donar en les seves memòries i biografies oficials. En l’epíleg parla de qüestionar l’autoimatge...
És un personatge extraordinàriament complex i contradictori. A les seves memòries, per exemple, es presenta com un visionari i explica que el 14 d’abril del 1931 ja veia que allò desembocaria en la Guerra Civil. Això és mentida. Una cosa és que menyspreï personatges com Macià o Companys, que no són dels seus, i una altra de ben diferent és que tingui clar que allò acabarà malament. Els textos que escriu el 1931 ho desmenteixen i fins i tot deixen entreveure, sense dir-ho gaire, que cal estabilitzar el règim republicà. En el fons fa un exercici molt actual: l’oposició mai pot donar la raó al govern, sigui amb el tema social o amb l’Estatut o la Constitució republicana. Els discursos de Cambó no són iguals a Barcelona que a Madrid. El públic canvia i el discurs, també. Això els polítics hàbils ho saben perfectament.
Al llibre explica sense embuts el fracàs polític de Cambó i el presenta com un fracàs col·lectiu...
És la primera vegada que en un règim liberal, que tendeix a ser democràtic i que permet un contrast d’idees i de projectes, hi ha un grup català que planteja un canvi de relacions entre Catalunya i Espanya dins el marc espanyol i reformant l’Estat per intentar aconseguir un acomodament. Això fracassa, entre altres coses perquè des de la política tradicional espanyola és vist com una proposta que ve de la Catalunya industrial, com que volen manar a Espanya. Alguns són conscients que es tracta dels més preparats per fer-ho, però es resisteixen a deixar el poder. La política espanyola tendeix a ser extremadament reactiva davant les propostes de canvi, encara que siguin assenyades i lògiques. No volen perdre posicions i estan disposats a aguantar fins al final i fins i tot abocar-se a una crisi greu per no cedir a propostes que vinguin de fora. I si venen de Catalunya, encara menys.
Presenteu Cambó com “un polític nou”, que introdueix noves maneres de fer política, com ara tenir un grup d’assessors molt important al seu voltant...
Cambó va produir una sensació de sorpresa en la política espanyola, ja des del primer moment, quan hi va arribar com a diputat el 1907, tant pel tipus de discurs com per les propostes que fa. No és la retòrica tradicional molt recarregada, sinó que és un home pràctic i concret que fa propostes, totes molt documentades i serioses, que sovint agafen per sorpresa els adversaris i que els porten a uns nivells d’haver de negociar coses bastant concretes. Això els deixa bastant sorpresos, perquè estan acostumats a debats sobre grans principis ideològics. És un home molt preparat, que quan Antonio Maura presenta la llei d’administració local que té quatre-cents articles se l’ha treballat a fons i té capacitat per fer dues-centes esmenes amb referències a altres lleis europees.
En Gaziel el situava entre els quatre grans polítics de l’Europa d’aleshores, al costat de Lenin, Clemenceau, Rathenau i Lloyd George.
En Gaziel coneixia molt bé la política europea i era un gran admirador de Cambó. No parlava per parlar. S’adona que està en una divisió d’honor, molt allunyat dels polítics espanyols dels anys vint. Tal vegada el més comparable sigui José Canalejas, que passa de ser absolutament contrari a la proposta d’administració local a trobar-se en el poder el 1912 i canviar totalment de discurs i convertir-se en l’home gràcies al qual arriba la Mancomunitat. Per què? Doncs perquè és un polític que s’adona dels canvis i que no funciona per grans principis ideològics sinó per la política pràctica. S’acaba barallant amb la gent del seu partit perquè s’adona que cal donar alguna cosa als catalans. En canvi, el vell Maura és un home tancat, que acaba fent el discurs més contrari a l’autonomia el 1918. Un discurs, a més, que entra en les essències i que no permet un debat polític.
Al llibre establiu un diàleg permanent amb les memòries de Cambó i parleu d’oblits remarcables, com ara quins?
Un d’aquestes, per exemple, és el de la implicació personal i de la Lliga Regionalista en la política repressiva de Severiano Martínez Anido. Cambó és qui proposa al president del Consell de Ministres, Eduardo Dato, per tal que nomeni governador civil de Barcelona Martínez Anido, el 1920. En un discurs, Cambó va tenir la barra de dir que ell no influïa en el nomenament de governadors. A les memòries també assegura que el 1917 no va tenir cap relació amb el coronel Benito Márquez, el principal director de la repressió contra els vaguistes. D’oblits com aquests n’hi ha molts. La famosa entrevista que manté amb Alfons XIII l’agost del 1930, una de les més importants en què participa, no apareix a les memòries i, en canvi, és descrita amb pèls i senyals en un document que vaig trobar. En aquell moment, Cambó esbronca el rei per la seva actitud durant la dictadura i per haver donat suport a Primo de Rivera. Aquest Cambó tan dur no apareix a les memòries ni a les altres biografies, bàsicament perquè es tracta de temàtiques delicades que no li interessa que surtin.
Un dels aspectes qua apareix al llibre és el suport de Cambó a Franco, tot i que sempre havia criticat les dictadures...
En la correspondència que he trobat immediatament després del cop d’estat s’hi posiciona radicalment en contra. El defineix com a “extemporani i prematur”. En cartes adreçades a Ventosa es mostra partidari d’esperar que el govern del Front Popular es desgasti, però de cap manera accepta una “militarada”, com la defineix ell, perquè creu que seria un desastre. Què passa? Doncs que als llocs on el cop d’estat fracassa, es produeix un procés revolucionari extremadament incontrolat, que va en contra de la gent de dretes i de la propietat. Si Cambó hagués estat a Barcelona el 19 de juliol del 1936, l’haurien matat com van matar altres dirigents de la Lliga. Com a polític, ha de prendre partit, i per a una persona d’ordre com ell vol dir fer-ho pels militars, que ja sap de quin peu calcen. És una opció difícil de la qual no es penedirà mai, tot i que se n’avergonyirà, sobretot dels seus efectes, que és una cosa molt diferent. També cal tenir en compte un altre factor: tothom creia, l’estiu del 1936, que la guerra duraria poc, que si les tropes franquistes aconseguien entrar a Madrid, la República cauria com un castell de cartes, i que l’estiu del 1937 s’hauria acabat la guerra. Però això no passa i es consolida aquell general que en realitat menysprea, a qui veu més inculte que Primo de Rivera. El 1937-1938 s’adona que Franco ni tan sols li agrairà els serveis prestats, que són molt grans.
Al Cambó de l’exili el qualifica com “un personatge patètic”...
Les memòries acaben el 1936, amb la guerra, però a les meditacions expressa clarament la sensació que han estat desplaçats, que no tenen influència, però que no es pot fer res contra Franco perquè pensa que l’alternativa és pitjor. Per tant, juga la carta d’intentar que Franco es retiri i pacti amb gent com ell un retorn que pot ser lent cap a un règim que no sigui pròpiament dictatorial. És bastant crític amb les conspiracions dels monàrquics i sosté que s’ha de pactar amb el dictador. S’adona que sense Franco no es pot fer res i que s’ha de pactar amb ell. I això és patètic; entre altres coses perquè ell li ha donat suport polític i econòmic
Un dels aspectes més innovadors del llibre és que tracta altres aspectes de Cambó menys coneguts, que van més enllà del polític.
He volgut abastar totes les dimensions de l’activitat de Cambó. És, sobretot, un polític de primeríssima categoria. Però, a més, és el principal mecenes que ha tingut Catalunya i és un dels grans mecenes europeus. Per l’ambició dels seus projectes, pels diners que hi esmerça i perquè, a més, ell els dirigeix i els controla. No és un mecenes que inverteix uns diners i s’ha acabat. Està en el projecte, el controla, el fa canviar, i per això es baralla amb els intel·lectuals, que és una temàtica interessantíssima. És el primer polític que contracta intel·lectuals per als seus projectes i, com és lògic, té discrepàncies i picabaralles amb ells. Això és un fet insòlit, i no només a Catalunya, sinó gairebé a Europa.
I també és un home de negocis prou remarcable...
Sí, és un empresari que té uns negocis molt peculiars, amb una companyia, la CHADE, que és la més important d’electricitat de l’Amèrica Llatina, extremadament corruptora però que li dona moltíssims diners i li permet vincular-se amb homes de negocis internacionals. No hi ha cap català ni cap espanyol que tingui els contactes i les relacions que té Cambó: va a Londres i sopa amb el director del Banc d’Anglaterra. Va a França, i exactament el mateix. Parla de tu a tu amb les grans patums de l’economia europea. Això és important destacar-ho. D’aquí el caràcter extraordinari, fora del normal de Francesc Cambó.
Un dels símbols d’aquest vessant de bon vivant són els seus viatges amb el iot Catalonia...
Li agrada viure bé. Només cal veure les residències que té, el mobiliari que compra... Li agrada viatjar. Creu que els polítics han de conèixer món, que si no volten no entendran mai com funciona. Intenta estar al dia de tot. Hi ha la independència de Noruega i de seguida se’n va allà a veure com ho han aconseguit. Després hi ha els viatges de plaer. També és una persona culta. Un polític a qui li agraden els clàssics llatins i grecs i que llegeix Plutarc no és gaire habitual. Amb el seu iot Catalonia remunta el Nil fins a la primera cataracta.
Hi ha moments en què sembla que es penedeix de no poder-se dedicar a la política. Realment sempre pesava més aquest vessant?
Fins a l’acabament de la Guerra Civil, és un polític i tot el que fa és en funció d’això. Però durant la dictadura de Primo de Rivera, entre el 1923 i el 1930, escriu llibres i cartes, en certa manera per formar la seva imatge. Allò que anomeno l’operació Cambó, i que consisteix a fer-lo aparèixer com la solució lògica quan acabi la dictadura. Però també té temps per viatjar, per comprar quadres. Després del 1939, ell no ho acaba de reconèixer, però pensa que s’ha acabat una etapa i que difícilment tornarà a la política, fins i tot després de la derrota de l’Alemanya nazi. Ell ja no s’hi veu, en un govern de tradició, com a mínim no com a protagonista.
TRAJECTÒRIA SÒLIDA
Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un dels historiadors més prestigiosos del país. La seva obra es caracteritza pel rigor científic, la capacitat analítica i la vocació didàctica. És catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Autònoma i president de l’a Reial Acadèmia de Bones Lletres. La seva recerca s’ha centrat en la història del catalanisme, les relacions entre Catalunya i Espanya i el franquisme. Ha publicat una quantitat notable d’articles i de llibres, alguns dels quals s’han convertit en obres de referència. També ha dirigit algunes obres innovadores, com ara la Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995-1999) i, recentment, la Història Mundial de Catalunya (2018) i Vides catalanes que han fet història (2020).
TRES DÈCADES DE RECERCA
Borja de Riquer ha centrat una part important de la seva recerca en la figura de Francesc Cambó, a qui fins i tot va dedicar la darrera lliçó com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. En una entrevista publicada fa sis mesos a La República, recordava que va descobrir el personatge quan va fer la tesi doctoral sobre la formació de la Lliga Regionalista: “En aquell moment, gràcies a la generositat de la família d’Enric Prat de la Riba, vaig poder accedir a la seva correspondència. I és a partir d’aquest primer contacte que vaig anar seguint el fil d’un personatge tant rellevant.” Des d’aleshores, n’ha publicat cinc llibres i un munt d’articles que l’han consolidat com el millor coneixedor del personatge.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.