Aprendre, estimar, cantar

Una immensa majo­ria de les cançons com­pos­tes al llarg de la història del pop i el rock tenen un tema en comú, l’amor, i també la seva cara B, el desa­mor. Dona per a tant el tema, musi­cal­ment par­lant? “Jo crec que sí, perquè sens dubte és el tema més uni­ver­sal que hi ha. Tots ens hem ena­mo­rat alguna vegada”, con­testa Ges­samí Boada, can­tant i com­po­si­tora mares­menca de 33 anys que acaba de publi­car el seu ter­cer disc, L’art d’esti­mar (Satélite K), i per reforçar la seva argu­men­tació sobre la cen­tra­li­tat de l’amor en les nos­tres vides, cita la novel·la On ets, món bonic (2021), de l’escrip­tora irlan­desa Sally Roo­ney, autora també de Gent nor­mal, que va ser adap­tada com a sèrie tele­vi­siva amb força èxit.

“Aquest un disc molt enfo­cat en l’amor i el desa­mor, perquè par­teix d’una rup­tura que vaig viure ara fa un any. Tot és molt per­so­nal. El resul­tat és un disc molt cru i intros­pec­tiu, que és el reflex d’un moment molt con­cret de la meva vida: per això la por­tada és una foto­gra­fia Pola­roid i la pri­mera cançó es titula Un ins­tant”, afe­geix Boada, que ha com­par­tit la pro­ducció d’aquest tre­ball amb Kquimi Saigi i Arnau Figue­res. “M’agrada par­ti­ci­par acti­va­ment a la pro­ducció, apor­tar-hi idees. Neces­sito con­nec­tar-me molt amb l’emoció que vull que trans­meti cada cançó.”

Com es diu en la seva bio­gra­fia pro­mo­ci­o­nal, Ges­samí Boada va entrar en con­tacte amb la música a través del piano, amb només 7 anys, però va tri­gar molts anys a des­co­brir la seva veu. I en el camí, no va parar d’apren­dre: va estu­diar tra­ducció i inter­pre­tació a la uni­ver­si­tat –anglès i, com a segona llen­gua, francès, fet que ha aca­bat tenint reper­cussió en la seva car­rera musi­cal– i també va anar al Taller de Músics, es va for­mar en com­po­sició de cançons (songw­ri­ting) a la Popaka­de­mie de Baden-Württem­berg, a Ale­ma­nya, i el 2017 es va gra­duar en cant modern i jazz a l’ESMUC. Al final, però, tota aquesta for­mació es va diri­gir a un sol objec­tiu, molt clar: “Vaig veure que tra­duint no era feliç; can­tant, sí.”

El 2018, Ges­samí Boada va debu­tar dis­cogràfica­ment amb el disc White flowers (Segell Micros­copi), amb onze temes ori­gi­nals, a mig camí del jazz i el pop, can­tats majo­ritària­ment en anglès, tot i que també hi havia cançons en català i en cas­tellà: unes pro­por­ci­ons lingüísti­ques que es van començar a cap­gi­rar en el seu segon disc, On començo jo (Segell Micros­copi, 2020), ja amb només tres cançons en anglès. Ara, la tendència es con­so­lida a L’art d’esti­mar, un disc amb set cançons en català, una en anglès –Love is you, que tanca el disc– i un tema en francès, Ma voix, sobre la seva veu inte­rior, que man­te­nen viva la vocació poli­glota d’aquesta intèrpret versàtil. “La idea ori­gi­nal del disc era una altra, amb molts temes en anglès. La veri­tat és que cada cançó neix en un idi­oma deter­mi­nat sense que sàpigues gaire bé per què, però cada vegada em sento més còmoda com­po­nent i can­tant en la meva llen­gua materna, el català, perquè crec que em per­met expli­car millor coses molt per­so­nals: fa que sonin més reals que quan et poses una espècie de màscara i escrius en una altra llen­gua”, argu­menta aquesta eterna apre­nent, que ara ha pas­sat a l’altra banda i fa clas­ses de cant i songw­ri­ting al Taller de Músics. Al marge de la seva tasca docent i, en paral·lel a la seva car­rera en soli­tari, Boada també va for­mar part del grup femení WOM’s Collec­tive i ha col·labo­rat en gra­va­ci­ons d’artis­tes tan dife­rents com ara el grup de fusió Ger­tru­dis, la for­mació valen­ci­ana de neo soul Pete Lala i el com­po­si­tor italià Ales­san­dro Berg­he­lla.

Si en el pri­mer disc Ges­samí Boada va tenir com a con­vi­dats en un parell de cançons la també mares­menca Judit Ned­der­mann i l’ale­many Léon Rudolf, i en el segon la van acom­pa­nyar Ales­sio Arena, Elena Gadel i Hen­rio (Enric Ver­da­guer), a L’art d’esti­mar no hi ha duets, però sí els cors de la can­tau­tora Anaïs Vila i un quar­tet de corda i altres interes­sants apor­ta­ci­ons com ara les gui­tar­res d’Arnau Figue­res. En gene­ral, aquest és un disc cru, com deia abans la seva autora, en què s’aplica la llei del menys és més, amb uns arran­ja­ments suaus i deli­cats, sobre­tot de piano i gui­tarra, que sem­pre dei­xen en pri­mer terme la veu de la Ges­samí, en cançons tan boni­ques com ara No demano gran cosa, Llàgri­mes de gel, I em pre­gunto, Des­a­fi­nada, Ara soc ocell i No n’hi ha prou amb esti­mar.

Ara, Ges­samí Boada pre­para les pre­sen­ta­ci­ons en directe de L’art d’esti­mar. Fins ara ha fet molts con­certs només amb piano i veu, però sem­pre que pugui vol pri­o­rit­zar les actu­a­ci­ons amb la banda, que com­ple­ten Kquimi Saigi (piano), Dario Bar­roso (gui­tarra) i Nerea Pozo (cors). Amb ells i alguns con­vi­dats, com ara Arnau Figue­res, por­tarà a terme la pre­sen­tació ofi­cial del disc, el 18 de febrer vinent al Cen­tre Artesà Tra­di­cionàrius de Bar­ce­lona. Abans, el dis­sabte 26 de novem­bre, ofe­rirà una petita actu­ació al Sant Jordi de Nadal, a l’Antiga Fàbrica Estre­lla Damm de Bar­ce­lona. De moment, es pot gau­dir del vide­o­clip d’ Un ins­tant , rea­lit­zat per Aymée Hamon i pro­ta­go­nit­zat per Dana Car­bo­nell i Joan Mas.