Articles

ROSER CAPDEVILA

ESCRIPTORA I IL·LUSTRADORA

“Falta creativitat, no hi ha sèries o films d’animació originals”

L’any que fa un quart de segle del primer capítol televisiu de ‘Les Tres Bessones’, els dibuixos de Roser Capdevila encara es poden veure al nou Súper 3 acabat d’estrenar

SENSE CREATIVITAT
“Hi ha manca de creativitat. Totes les sèries o pel·lícules s’assemblen a Disney o al manga. Trobo a faltar històries originals”
POSTGUERRA
“En aquell moment l’Església tenia molt de pes, ara s’està veient que són una colla de pocavergonyes”
TELEVISIÓ
“Fer una sèrie de televisió és important perquè s’escola a totes les habitacions de cada casa, però els llibres són els llibres”
CANVI VITAL
“A Suïssa vaig aprendre a pensar, vaig veure que tenia un cervell i que ningú m’havia de dir què havia de fer”
DIBUIXOS SANS
“Els dibuixos han de ser divertits, però d’una manera sana. No se’ls pot donar porqueria, als nens, sinó temes que els quedin”
MULTINACIONALS
“Les grans productores allarguen en excés projectes perquè tenen èxit, o d’altres els abandonen i deixen la gent potes enlaire”

Diver­tida i entu­si­asta de mena. Al pis de Roser Cap­de­vila hi fan obres i té tot el terra empa­pe­rat. Hi ha dibui­xat un mar on es poden veure sei­tons, un lluç o fins i tot un rap. Per a ella, dibui­xar és com “res­pi­rar”. Ho fa des que era nena, pri­mer als mar­ges blan­qui­no­sos dels dia­ris que tro­bava per casa i quan va ser adulta, en tots els lli­bres il·lus­trats que ha publi­cat. El 1983 va crear els per­so­nat­ges de Les Tres Bes­so­nes ins­pi­rant-se en les seves filles: la Teresa, l’Helena i l’Anna. Aquest 2022 s’han cele­brat els vint-i-cinc anys del pri­mer capítol de la sèrie infan­til que s’ha vist a totes les cases cata­la­nes i en les dels més de 150 països on també s’ha emès.

Ja ha mirat el nou Super3?
No. Vull veure’l, tinc curi­o­si­tat, però tinc molts pro­ble­mes de vista i la tele­visió la veig poc.
S’hi poden veure Les Tres Bes­so­nes de nou.
A sí? És que TV3 són els socis, no els costa res. Són històries uni­ver­sals: con­tes clàssics, obres literàries com El Qui­xot, Romeu i Juli­eta, El Fan­tasma de l’Òpera... O les vides de músics com Mozart, un nen pro­digi que quan l’escolto se’m posa la pell de gallina.
Sobre­tot hi ha molts dibui­xos japo­ne­sos al nou Super3.
No sé com són aques­tes sèries japo­ne­ses. Hi ha molt de manga per a nens que és una presa de pèl. Aga­fen imat­ges d’arxiu i els des­con­fi­gu­ren la boca, la fan enorme, perquè sem­bli que parla el per­so­natge. L’ani­mació reque­reix d’un movi­ment de tot el cos, la gent no parla sense moure els ulls ni el cap.
I també mol­tes pro­duc­ci­ons fran­ce­ses…
És que a França hi ha molt de pres­su­post per a la pro­ducció de dibui­xos infan­tils, i aquí no.
Sem­pre ha rei­vin­di­cat dibui­xos que apor­tin alguna cosa més que el pur entre­te­ni­ment.
Els dibui­xos han de ser diver­tits, però d’una manera sana. No se’ls pot donar por­que­ria, als nens, se’ls han de pre­sen­tar temes perquè els quedi alguna cosa. Pel car­rer hi ha pares que m’expli­quen que saben que Leo­nardo Da Vinci va inven­tar la politja gràcies a l’epi­sodi de Les Tres Bes­so­nes dedi­cat a ell. També em va escriure una noia de Madrid que havia aca­bat Belles Arts perquè havia vist l’epi­sodi de Velázquez i gràcies a ell va interes­sar-se per l’art. Amb aquests detalls en tinc prou.
Ha can­viat molt la manera de con­su­mir els pro­duc­tes audi­o­vi­su­als. Ara el Super3 és mul­ti­pla­ta­forma.
Nosal­tres vam fer 104 epi­so­dis de Les Tres Bes­so­nes, una bar­ba­ri­tat! Eren capítols de mitja hora, ara els fan com a màxim de quinze minuts i tot passa molt ràpid.
Encara dibuixa?
Pro­fes­si­o­nal­ment, ja no faig res, no en tinc ganes. L’única cosa que faig és per a mi, com un diari per­so­nal que il·lus­tro i escric cada dia. Un edi­tor el que vol és que com­plei­xis les dates d’entrega, i jo no m’hi puc com­pro­me­tre. Tinc 83 anys i ara pre­fe­reixo dibui­xar quan em ve de gust.
Té la casa en obres i dibuixa a terra, al paper pro­tec­tor.
[Riu] Vaig voler dibui­xar un fons marí, ara dibuixo xim­ple­ries! Aquests car­trons m’ofe­nen, són espan­to­sos. Tinc encara l’espe­rit d’una nena que vol dibui­xar a les parets de casa. Aquest any he fet un dibuix amb el meu equip en una casa de Pene­lles (Noguera). La meva il·lusió era fer un gra­fiti.
Qui ha estat la seva mà dreta durant aquests anys?
Les meves filles m’aju­den moltíssim. Ara bé, la meva neboda, la Marta, ha estat la meva mà dreta. Té l’edat de les meves filles, més de 50, i quan tenia quasi un anyet van veure que era sorda. De petita jo li dibui­xava ani­mals, una vaca, per exem­ple, i li feia “muuu” cri­dant-li a l’ore­lla, i ella imi­tava el so. La Marta és molt eixe­rida, m’ha aju­dat molt, hem estat sem­pre molt uni­des. Es va fer indis­pen­sa­ble. Ara cada any edi­tem un calen­dari de Les Tres Bes­so­nes i és ella qui el fa, però sig­nem “equip de Roser Cap­de­vila”.
Sem­pre ano­mena molt “l’equip”.
Les meves filles fan altres fei­nes, però elles han entrat molt en el rol d’aju­dant. I quan he tin­gut moments durs a la vida com un acci­dent o un càncer, elles sem­pre hi han estat. La Teresa s’ha fet càrrec dels números i de fer de rela­ci­ons públi­ques perquè és l’única que no sap dibui­xar. L’Anna i l’Helena sí que en saben. L’Anna és arqui­tecta i és molt purista, i l’Helena és dis­se­nya­dora gràfica.
Just enguany fa 25 anys del pri­mer capítol tele­vi­siu de Les Tres Bes­so­nes. Com va ser l’inici?
L’inici és amb els lli­bres. Cada any anava a la Fira de Bolo­nya, a Itàlia, i un any vaig tro­bar-hi el Joan Cap­de­vila, un cosí germà que feia anys que no veia. Era un dels edi­tors de Pla­neta i volien començar una línia per a nens. Em va dema­nar si li ense­nyava la car­peta que duia als braços, on por­tava el pri­mer lli­bre de Les Tres Bes­so­nes a lla­pis. Em va dema­nar que no ho ensenyés a ningú, que s’ho que­da­ria ell. Als japo­ne­sos els hi vaig ense­nyar igual­ment, perquè veies­sin el meu estil, i amb ells vaig fer la Girafa Pal­mira.
Amb 25 anys Les Tres Bes­so­nes han fet la volta al món. Fins i tot s’ha emès a Al-Jaze­era.
Ui sí! Van cen­su­rar una cin­quan­tena de capítols. La con­dició era que si s’havia de cen­su­rar una part del capítol, s’havia d’eli­mi­nar tot, res de reta­llar. Quan ens van dir que no se sen­tien còmodes amb algu­nes esce­nes, vam fer un gabi­net de crisi per deci­dir què fèiem.
Ara les tor­na­ria a dibui­xar per a un lli­bre o direc­ta­ment per a un pro­ducte audi­o­vi­sual?
Reco­nec que fer una sèrie de tele­visió és molt impor­tant, perquè s’escola a totes les habi­ta­ci­ons de cada casa. És una fines­tra que et per­met entrar a tot arreu. És molt impor­tant entrar en aquest engra­natge, però els lli­bres són els lli­bres.
Ha dibui­xat masies, el Liceu… Espais que for­men part de l’ima­gi­nari català i que, tot i això, han arra­sat inter­na­ci­o­nal­ment.
El meu cosí, el Joan Cap­de­vila, em va dir que als dibui­xos no repre­sentés una masia típica cata­lana, ni el pai­satge medi­ter­rani amb oli­ve­res, ni molt menys Mont­ser­rat al fons. “Una cosa més euro­pea”, em va dir. No ho sabia fer, això; jo dibuixo el que veig, el que conec. L’èxit va ser jus­ta­ment aquest. Fins i tot vaig fer un men­ja­dor ple de mos­ques.
Fa uns anys, Bru­tal Media va anun­ciar una seqüela de Les Tres Bes­so­nes ja ado­les­cents. Què se’n sap?
Aquí hi ha hagut un pro­blema. Quan em vaig assa­ben­tar que les volien fer ado­les­cents, vaig dir “i ara!”. La Mafalda, l’Sno­opy o el Tintín són sem­pre iguals. Quan vam començar el pro­jecte vam fer-les no tan xapar­res, però són Les Tres Bes­so­nes de sem­pre, res d’ado­les­cents. Els per­so­nat­ges s’han de res­pec­tar i con­ver­sar, jo no m’ima­gino Les Tres Bes­so­nes amb pits. Ara la pro­duc­tora està bus­cant finançament.
I també en pre­para una sobre una nena nean­der­tal.
Això va ser una idea de l’Albert Rubio, exdi­rec­tor de Cro­mo­soma i un dels fun­da­dors de RAC1. La seva pare­lla actual és una gran estu­di­osa del Nean­der­tal i d’aquí va sor­tir tot. El guió ja ha pas­sat el vis­ti­plau del catedràtic més entès d’aquest període històric, i ara estan bus­cant diners.
A una il·lus­tra­dora reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment i con­so­li­dada com vostè, li costa bus­car finançament?
Jo no en busco! Tot això ha can­viat molt, tot són mul­ti­na­ci­o­nals que fan sèries que duren sis-cents capítols. Les pro­duc­to­res allar­guen exces­si­va­ment pro­jec­tes perquè tenen èxit, o d’altres els aban­do­nen perquè són un fracàs, i dei­xen la gent potes enlaire. Només es busca l’audiència, sense cap mena de sen­ti­ment cap a les per­so­nes que hi ha dar­rere el pro­jecte.
És el tot o res.
Sí, també és cert que hi ha manca de cre­a­ti­vi­tat, no hi ha sèries o pel·lícules d’ani­mació ori­gi­nals. Totes s’assem­blen a Dis­ney o al manga. També trobo a fal­tar temes i històries ori­gi­nals. Es repe­tei­xen coses que ja s’han fet, i això no té cap gràcia. A França fan coses molt boni­ques, però aquí tinc la sen­sació que els pro­duc­tors no s’arris­quen. No hi ha gaire cul­tura, encara.
Vostè va ser inno­va­dora amb Les Tres Bes­so­nes?
Les Tres Bes­so­nes són dife­rents de tot el que es fa. Quan vaig començar a fer la sèrie em van dir que no podia fer els ulls com un piquet, que havien de ser gros­sos i que es veiés bé el blanc dels ulls. M’hi vaig negar! Al final vaig fer un piquet, i per par­pe­lle­jar, dei­xava la cara sense el punt negre de l’ull i amb la com­bi­nació, feia l’efecte.
Quins il·lus­tra­dors li han interes­sat?
El francès Sempé, perquè tenia un estil propi i m’hi vaig emmi­ra­llar. I d’aquí el Cesc, el Fran­cesc Vila, que feia acu­dits dia­ris al Tele/eXpres i al Diari de Bar­ce­lona. Érem molt amics, de fet tinc il·lus­tra­ci­ons seves, a casa, que em va rega­lar. El Cesc va ser un gran dibui­xant i ha cai­gut una mica en l’oblit; hi ha gene­ra­ci­ons joves que no saben qui és.
Recorda quan va començar a dibui­xar?
De nena dibui­xava a tot arreu, fins i tot als mar­ges dels dia­ris que hi havia per casa. Pro­fes­si­o­nal­ment vaig tar­dar, fins que les nenes no tenien 10 anys. Feia estam­pats amb la meva ger­mana i un dia em van tru­car de l’edi­to­rial Teide per si volia fer una prova d’El Lli­bre de les Bèsties. “Ho inten­taré”, vaig dir. I des de lla­vors no he parat mai més.
Fa pocs anys va publi­car La nena que volia dibui­xar, en què retrata la seva infan­tesa en plena post­guerra.
En aquell moment, l’Església tenia molt de pes, ara s’està veient que són una colla de poca­ver­go­nyes. D’aque­lla època surt el per­so­natge de la Bruixa Avor­rida, em vaig emmi­ra­llar en la pro­fes­sora Pilar. Sobre­tot mal­trac­tava la meva ger­mana gran, li deia “la ton­ta­li­naca”. Jo no volia anar a l’escola, era rebel, però en aquell moment la rebel·lia no hi tenia cabuda.
Al final del lli­bre diu: “Ens van ense­nyar a obeir, però no a pen­sar.”
Aquesta frase resu­meix la meva infància. Crec que la meva mare em tenia enveja. Jo era molt con­tes­tatària.
Als 17 anys va anar a Suïssa a conèixer els esce­na­ris de Heidi.
Sem­pre tenia la sen­sació d’estar con­tro­lada. Després de lle­gir el lli­bre de Heidi, vaig deci­dir anar-me’n. Volia ser aque­lla nena amb un tri­neu cor­rent pels Alps. Me’n vaig anar a Suïssa un any a cui­dar cri­a­tu­res, a Gine­bra, però allà res de tri­neus ni de mun­ta­nyes amb prats verds. A Suïssa vaig apren­dre a pen­sar, vaig veure que tenia un cer­vell i que ningú m’havia de dir què havia de fer. Va ser el gran canvi de la meva vida. En tor­nar a Horta, vaig tro­bar els meus pares i els meus ger­mans molt llet­jos [riu]..., els havia mag­ni­fi­cat en estar lluny de casa.
Com n’ha fet, d’aquests mal moments, un record bonic?
No m’agrada expli­car dra­mes. Ara faig un diari per­so­nal i tam­poc hi explico desgràcies. Se’ns moren amics d’Alz­hei­mer, de Parkin­son, però no ho acos­tumo a dibui­xar. La vida s’allarga molt, però es paga un preu molt car. Amb iro­nia intento afer­rar-me a la vida. Hi ha gent molt pes­si­mista, que tot ho veu negre, nega­tiu.
Quan li van dir que por­tava tres nenes al ven­tre, què va pen­sar?
Lla­vors no exis­tien les eco­gra­fies, em van fer una radi­o­gra­fia i em van dir que eren dos, cosa que ja sos­pitàvem per la mida de la panxa. Vaig com­prar un tor­tell i cava i vam anar a cele­brar-ho a casa els pares. I de sobte va tru­car el metge que em por­tava, va dema­nar pel Joan, el meu home, i li va dir que eren tres. Em vaig posar a plo­rar, sei­xanta dits! “Això no sor­tirà bé, n’hi hau­ran 59 o 64” [explica imi­tant la veu plo­rosa]. Jo ja havia fet jer­se­iets per a dos bebès i el metge em va dir que ni en fes més ni comprés tres llits, que segu­ra­ment un es mori­ria.
El 2013 el Palau Robert li va dedi­car una expo­sició, i al dos­sier la defi­nien com una per­sona “amb set vides”, refe­rint-se a la superació d’un part de tres bes­so­nes, el càncer o l’atro­pe­lla­ment que va patir.
Si tinc set vides, me’n que­den poques! [li agafa un atac de riure men­tre mira cap al sos­tre]. El 2005, després d’haver superat un càncer i l’últim dia que m’havien fet qui­mi­o­teràpia, em van atro­pe­llar, em va pas­sar la roda d’una fur­go­neta per damunt. Vaig estar vint dies en coma, vaig sor­tir-ne el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi.
Té 83 anys, ha fet una car­rera pro­fes­si­o­nal fent-se càrrec de tres bes­so­nes, es va rebel·lar con­tra el con­trol fami­liar… És una rara avis de la seva època?
Les meves ami­gues diuen que soc molt moderna! També perquè he tin­gut una per­sona al meu cos­tat, el Joan, que ha tin­gut molta paciència. He mar­xat una set­mana a Bolo­nya de viatge i ell s’ha fet càrrec de les nenes.
Poc abans de fer aquesta entre­vista, les seves filles han fet 54 anys i con­ti­nua ano­me­nant-les “les nenes”.
Recordo quan jo era petita, el dia que el meu pare va dir: “S’ha aca­bat de dir-los nenes, ara els direm noies!” [imita amb to impe­ra­tiu]. Jo no volia ser igual que el meu pare i per a mi són les meves nenes.
Dues ger­ma­nes se li van morir abans d’hora.
La meva ger­mana gran, la Car­me­lina, va morir d’una malal­tia hor­ri­ble, tumors a la cara. I l’Eulàlia va morir de leucèmia amb 50 anys. El càncer ha entrat amb molta força a la meva família i és una pata­cada. Quan em va tocar a mi, vaig fer qui­mio i és la pit­jor cosa que recordo haver vis­cut.
Hi pensa, en la mort?
Sí. Tots hi pen­sem. De jove no hi pen­sava, però ara sí. Ja he fet el recor­re­gut.
Abans comen­tava que escriu un diari per­so­nal il·lus­trat cada dia.
Aquests dia­ris els vaig començar l’any 2000 i ara estic aca­bant el número 61. Explico el que em passa a mi o dono el tomb a notícies que lle­geixo als dia­ris. Per exem­ple, quan van des­ti­tuir Laura Borràs com a pre­si­denta del Par­la­ment, vaig dibui­xar-la amb una gran fal­di­lla i a sota tots els seus fidels segui­dors. I a l’altra banda vaig dibui­xar el logo­tip de Junts, però tot tren­cat.
Què va expli­car-hi ahir?
Ahir vaig anar a un enter­ra­ment i el capellà va expli­car un rot­llo [diu allar­gant la o]. “Al ter­cer dia va res­sus­ci­tar”, deia mar­cant la caixa del mort; ima­gina que el mort res­sus­cita, lla­vors sí que val­dria la pena anar als enter­ra­ments, quina fes­tassa! Hi he dibui­xat aquesta escena. El capellà també va dir: “Que el senyor li obri les por­tes del paradís.” I jo he escrit: “Com són aques­tes por­tes? On són? On és el paradís? Damunt dels núvols?” [lle­geix irònica­ment].
No és cre­ient, ima­gino.
No, no ho he estat mai. Quan era nena em feien creure a la força, però no ho neces­sito per a res. Tinc altres mane­res de pen­sar i d’omplir la meva vida. Si quan em mori no m’obren les por­tes del paradís, ja farem cap a un altre lloc.
Ha plas­mat als dia­ris el pas del seu cosí Manuel Valls per l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona?
Suposo que sí que en parlo. A mi em sap greu per la seva mare, amb qui sí que tinc con­tacte. Ens tru­quem sovint, però mai li pre­gun­tava pels seus fills, fins fa pocs dies, que em va feli­ci­tar pel sant i li vaig dir: “Què fa el Manuel?” Els Valls som trenta i escaig cosins i cap es fa amb ell. Va mun­tar un nume­ret anti­ca­talà, un dis­ba­rat dar­rere l’altre.
Fa unes set­ma­nes li van con­ce­dir la Meda­lla d’Or de la Gene­ra­li­tat.
El dia que em va tru­car el pre­si­dent, Pere Ara­gonès, pen­sava que era una broma de la ràdio. Ara la tinc pen­jada en una jaqueta a l’habi­tació. Me la vaig fer quan el rei em va donar la Meda­lla d’Or al Mèrit en Belles Arts. És una jaqueta que vaig dibui­xar sobre un cartró i la vaig reta­llar a la meva mida. És com el ves­tit de gala del rei: negre i amb faixí blau cel. Allà tinc totes les meda­lles que m’han donat, com els mili­tars.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.