EL PLANY DE LA MUNTANYA

Tradicionalment subministradors d’emigració americana, els pobles portuguès, gallec i asturià han encunyat sengles conceptes, en les respectives llengües, que defineixen la nostàlgia per la terra perduda: saudade, morriña i señardá. Ara bé, disposin o no d’un nom per fer-hi referència, totes les comunitats sacsejades per l’emigració han patit aquesta mena d’enyorança que, a vegades, com en el cas lusità, sembla un tret essencial del caràcter nacional.

L’acció d’El fons del sac passa molt lluny d’aquests pobles que dic, i fins lluny de la mar. El port més pròxim és el de Gènova (a uns 250 quilòmetres). El Ticino, el cantó suís de parla italiana, és als Alps: muntanyes que s’enfilen fins als 3.000 metres i terres més aviat ingrates per al conreu, que obliguen a fer-hi alpatges. La paraula no està registrada en el nostre diccionari, però el traductor del llibre, el també novel·lista David Nel·lo, amb bon criteri, l’ha adaptada del francès per anomenar els alts pasturatges (Xavier Valls també la feia servir en la seva traducció de Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti). Aquest poble alpí, demogràficament molt menys populós que els esmentats més amunt, no té una paraula per definir la nostàlgia del país natal. Però el sentiment hi és, ben viu, i representa, en efecte, una de les constants d’un llibre que té estructura novel·lesca, però que es nodreix de l’experiència i de la memòria de l’autor: “A hores d’ara soc un home que arrossega un munt de tristesa: la vida se m’ha convertit en un d’aquells diumenges d’agost quan et quedes sol a casa i tots els altres han marxat.”

El protagonista és un xicot que respon al nom de Gori Valdi –dit de manera ràpida i en català, el nom pot evocar ressonàncies de gran política que, de fet, no venen gens al cas: en Gori és un noi que s’ha d’enfrontar a un destí amarg, que és el de sobreviure en una contrada com la seva–. El 1928 emigrarà, amb son germà Antonio, cap a Califòrnia, i s’hi estarà disset anys. En torna, acabada la Segona Gran Guerra, no convençut del tot: “El meu assossec és tenir la certesa que sigui on sigui continuaré pensant en allò que he perdut.”

Un dels seus conterranis afirma, desenganyat: “Valdria més conèixer només un país i una sola dona.” I un altre li respon: “Valdria més no haver nascut en una contrada de misèria com la nostra.” En definitiva, però, “una pobra terra com la nostra tu no t’imagines quants records deixa al cor de qui ha hagut d’abandonar-la”. A l’altra punta del món, la correspondència és l’únic vincle, feble, amb els que s’han quedat. Amb una prosa neta, amb subtils recursos retòrics –el relat és en primera persona, com si s’adrecés a un interlocutor familiar–, l’autor ens dona unes pàgines esplèndides de rememoració d’aquest buit existencial: “Aquelles notícies em feien somiar, i fins i tot ensumava els fulls de la carta per sentir si encara hi quedava una mica d’olor de casa.” En Gori, però, tornarà al poble quan l’amor de la seva vida ja no el pot rebre.

Martini representa escenes de solitud d’una gran fondària i força narrativa. Davant del cos menut de la seva filla morta (i de la prohibició del marit que encengui una llàntia, perquè cal estalviar), s’exclama una dona: “Ara ja no podem ni fer una mica de llum, per veure la nostra gent que mor.” Al ranxo americà, el protagonista se sent “una mica com si un mort dins de la caixa pogués recordar com n’era de bonic ser a fora i veure el sol”. I, en la immensa planura de la terra promesa, troba a faltar “sentir una campana”.

A banda els morts del Ticino –“la terra cobra delme”, que diria Vinyoli–, hi ha l’embrutiment de la vida en un cert estat de salvatgia, un incest que pren una certa volada... En el tram final, la novel·la fa un gir: les trenta darreres pàgines mostren un caire més netament novel·lesc, perquè ens presenten, a Califòrnia, l’encarament entre en Gori i un vell amic, Rocco, que s’ha convertit en un ianqui perfecte, en el pitjor sentit del mot. La conversa té molt de suc, perquè reflexiona sobre l’experiència de viure o no les arrels i sobre la dignitat humana. També en té molt el record del dia que el tren allunya Gori i Antonio de Preda, el poble natal, per emprendre l’aventura americana. Un bell plany pel lloc de naixença: arrels que s’enfonsen en un espai rocós, inhòspit, però un espai, en definitiva, on tot sembla que sigui a lloc i tot hi té un sentit precís.