EL PLANY DE LA MUNTANYA

Tra­di­ci­o­nal­ment sub­mi­nis­tra­dors d’emi­gració ame­ri­cana, els pobles por­tuguès, gallec i asturià han encu­nyat sen­gles con­cep­tes, en les res­pec­ti­ves llengües, que defi­nei­xen la nostàlgia per la terra per­duda: sau­dade, morriña i señardá. Ara bé, dis­po­sin o no d’un nom per fer-hi referència, totes les comu­ni­tats sac­se­ja­des per l’emi­gració han patit aquesta mena d’enyo­rança que, a vega­des, com en el cas lusità, sem­bla un tret essen­cial del caràcter naci­o­nal.

L’acció d’El fons del sac passa molt lluny d’aquests pobles que dic, i fins lluny de la mar. El port més pròxim és el de Gènova (a uns 250 quilòmetres). El Ticino, el cantó suís de parla ita­li­ana, és als Alps: mun­ta­nyes que s’enfi­len fins als 3.000 metres i ter­res més aviat ingra­tes per al con­reu, que obli­guen a fer-hi alpat­ges. La paraula no està regis­trada en el nos­tre dic­ci­o­nari, però el tra­duc­tor del lli­bre, el també novel·lista David Nel·lo, amb bon cri­teri, l’ha adap­tada del francès per ano­me­nar els alts pas­tu­rat­ges (Xavier Valls també la feia ser­vir en la seva tra­ducció de Les vuit mun­ta­nyes, de Paolo Cog­netti). Aquest poble alpí, demogràfica­ment molt menys populós que els esmen­tats més amunt, no té una paraula per defi­nir la nostàlgia del país natal. Però el sen­ti­ment hi és, ben viu, i repre­senta, en efecte, una de les cons­tants d’un lli­bre que té estruc­tura novel·lesca, però que es nodreix de l’experiència i de la memòria de l’autor: “A hores d’ara soc un home que arros­sega un munt de tris­tesa: la vida se m’ha con­ver­tit en un d’aquells diu­men­ges d’agost quan et que­des sol a casa i tots els altres han mar­xat.”

El pro­ta­go­nista és un xicot que res­pon al nom de Gori Valdi –dit de manera ràpida i en català, el nom pot evo­car res­sonàncies de gran política que, de fet, no venen gens al cas: en Gori és un noi que s’ha d’enfron­tar a un destí amarg, que és el de sobre­viure en una con­trada com la seva–. El 1928 emi­grarà, amb son germà Anto­nio, cap a Califòrnia, i s’hi estarà dis­set anys. En torna, aca­bada la Segona Gran Guerra, no con­vençut del tot: “El meu assos­sec és tenir la cer­tesa que sigui on sigui con­ti­nuaré pen­sant en allò que he per­dut.”

Un dels seus con­ter­ra­nis afirma, desen­ga­nyat: “Val­dria més conèixer només un país i una sola dona.” I un altre li res­pon: “Val­dria més no haver nas­cut en una con­trada de misèria com la nos­tra.” En defi­ni­tiva, però, “una pobra terra com la nos­tra tu no t’ima­gi­nes quants records deixa al cor de qui ha hagut d’aban­do­nar-la”. A l’altra punta del món, la cor­res­pondència és l’únic vin­cle, feble, amb els que s’han que­dat. Amb una prosa neta, amb sub­tils recur­sos retòrics –el relat és en pri­mera per­sona, com si s’adrecés a un inter­lo­cu­tor fami­liar–, l’autor ens dona unes pàgines esplèndi­des de reme­mo­ració d’aquest buit exis­ten­cial: “Aque­lles notícies em feien somiar, i fins i tot ensu­mava els fulls de la carta per sen­tir si encara hi que­dava una mica d’olor de casa.” En Gori, però, tor­narà al poble quan l’amor de la seva vida ja no el pot rebre.

Mar­tini repre­senta esce­nes de soli­tud d’una gran fondària i força nar­ra­tiva. Davant del cos menut de la seva filla morta (i de la pro­hi­bició del marit que encen­gui una llàntia, perquè cal estal­viar), s’exclama una dona: “Ara ja no podem ni fer una mica de llum, per veure la nos­tra gent que mor.” Al ranxo ame­ricà, el pro­ta­go­nista se sent “una mica com si un mort dins de la caixa pogués recor­dar com n’era de bonic ser a fora i veure el sol”. I, en la immensa pla­nura de la terra pro­mesa, troba a fal­tar “sen­tir una cam­pana”.

A banda els morts del Ticino –“la terra cobra delme”, que diria Vinyoli–, hi ha l’embru­ti­ment de la vida en un cert estat de sal­vat­gia, un incest que pren una certa volada... En el tram final, la novel·la fa un gir: les trenta dar­re­res pàgines mos­tren un caire més neta­ment novel·lesc, perquè ens pre­sen­ten, a Califòrnia, l’enca­ra­ment entre en Gori i un vell amic, Rocco, que s’ha con­ver­tit en un ian­qui per­fecte, en el pit­jor sen­tit del mot. La con­versa té molt de suc, perquè refle­xi­ona sobre l’experiència de viure o no les arrels i sobre la dig­ni­tat humana. També en té molt el record del dia que el tren allu­nya Gori i Anto­nio de Preda, el poble natal, per empren­dre l’aven­tura ame­ri­cana. Un bell plany pel lloc de nai­xença: arrels que s’enfon­sen en un espai rocós, inhòspit, però un espai, en defi­ni­tiva, on tot sem­bla que sigui a lloc i tot hi té un sen­tit precís.