“Més que tresors, l’egiptologia ha d’exigir rigor”

Hem com­plert trenta anys. La ini­ci­a­tiva cor­res­pon a un catedràtic de filo­lo­gia semítica de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (UB) que es diu Gre­go­rio del Olmo. Ens l’esti­mem molt, perquè és una mica com el nos­tre pare fun­da­dor. Ell va fun­dar l’ins­ti­tut del Pròxim Ori­ent Antic (IPOA) i va obrir el camp de l’ori­en­talística (indoi­ranística, egip­to­lo­gia i assi­ri­o­lo­gia) fins ales­ho­res des­co­ne­gut a les uni­ver­si­tats espa­nyo­les. L’IPOA va néixer amb dues seus, una a la UB i l’altra a la UAB, i del Olmo va enten­dre des del pri­mer moment que si volia impul­sar aques­tes dis­ci­pli­nes tant a Cata­lu­nya com a Espa­nya calia recu­pe­rar aquells grans espe­ci­a­lis­tes naci­o­nals que havien hagut de mar­xar a l’estran­ger per com­ple­tar uns estu­dis que aquí no exis­tien. Entre d’altres, va por­tar un pro­fes­sor madri­leny que havia fet la car­rera a França, Jesús López, que s’havia espe­ci­a­lit­zat en escrip­tura hieràtica i en lite­ra­tura i tex­tos egip­cis. López va començar a impar­tir clas­ses en el marc d’uns estu­dis que es van ano­me­nar Màster en Estu­dis Ori­en­tals, que tenien tres bran­ques: egip­to­lo­gia, asi­ri­o­lo­gia i indo­eu­ropeística ori­en­tal. Jo vaig estu­diar amb ell el pri­mer dels tres àmbits i em va fas­ci­nar tant el con­tin­gut com la manera de fer les clas­ses. López era un pro­fes­sor que feia tre­ba­llar molt, i patir molt [riu], però dels que recor­des tota la vida perquè t’ha garan­tit una pre­pa­ració impe­ca­ble i uns valors pro­funds dins i fora de la matèria. L’any 1992, el màster, que només es feia a la UB, es va obrir a la UAB, i em van dema­nar a mi, que estava fent de becari d’FPI, si em podia fer càrrec de les clas­ses. Ja et pots ima­gi­nar amb quin entu­si­asme vaig accep­tar el repte! Amb el temps, a la UB es van con­cen­trar els estu­dis d’assi­ri­o­lo­gia i a la UAB, els d’egip­to­lo­gia.

L’interès i l’entu­si­asme tant dels estu­di­ants com de tota aque­lla gent que s’ha sen­tit atreta per la dis­ci­plina no ha parat de créixer paral·lela­ment a la incor­po­ració d’assig­na­tu­res i pro­fes­sors. Ara mateix som tres pro­fes­sors agre­gats, dos pro­fes­sors asso­ci­ats i dues inves­ti­ga­do­res. És increïble que en una uni­ver­si­tat cata­lana hi hagi un equip així dedi­cat a l’egip­to­lo­gia. Som l’únic cas a Cata­lu­nya i a Espa­nya.

Perquè és molt difícil acon­se­guir-los. La base per tenir pro­fes­so­rat d’una matèria és tenir titu­la­ci­ons ofi­ci­als. Perquè el minis­teri t’accepti la titu­lació ofi­cial has de tenir un mínim d’alum­nes –en un màster com el nos­tre t’exi­gei­xen un mínim de vint alum­nes per cada pro­moció– i has de demos­trar que al teu país –en aquest cas Espa­nya– no hi ha cap titu­lació simi­lar i que hi ha alum­nes sufi­ci­ents per omplir totes les pla­ces. En cas que alguna altra uni­ver­si­tat es mostrés interes­sada en l’egip­to­lo­gia, també hau­ria de demos­trar quina sor­tida labo­ral tin­drien els titu­lats. En defi­ni­tiva, és gai­rebé impos­si­ble per qüesti­ons admi­nis­tra­ti­ves i estruc­tu­rals. D’altra banda, la UAB, a més, està vin­cu­lada des de fa temps a la pla­ta­forma en línia Cour­sera, vin­cu­lada a la Uni­ver­si­tat de Stand­ford i que ofe­reix un curs gratuït d’intro­ducció a l’egip­to­lo­gia. Per aquest curs han pas­sat 150.000 estu­di­ants de tot el món, i aquest és l’exem­ple més clar de l’interès que pro­voca la dis­ci­plina.

Molt vari­ada. Crec que som l’únic màster de la nos­tra facul­tat que no té un per­fil con­cret d’alumne. En els nos­tres estu­dis podem tro­bar des d’un biòleg que s’ha interes­sat pel màster perquè vol apro­fun­dir en la genètica de l’antic Egipte fins a un metge que s’ha sen­tit atret per com s’apli­cava la medi­cina en aque­lla època, pas­sant per un físic que vol estu­diar l’astro­no­mia en el període dels fara­ons o un matemàtic que vol enten­dre com fun­ci­o­nava el pri­mer sis­tema de nume­ració de base 10. D’altra banda, el màster comença de zero, perquè com que no hi ha un grau d’egip­to­lo­gia ens podem per­me­tre començar des de baix, i els nos­tres alum­nes no cal que tin­guin cap for­mació prèvia, només interès a apren­dre. Dit això, però, també és cert que el gruix de la gent que ens arriba prové d’arque­o­lo­gia, història i història de l’art, però en totes les pro­mo­ci­ons sem­pre hi ha gent d’altres bran­ques que no tenen res a veure, com ara la tec­no­lo­gia o el dret.

Sí, una per­sona pot viure de l’egip­to­lo­gia, però és cert que s’han de donar un seguit de cir­cumstàncies. Ha d’estar ben pre­pa­rada i al lloc i en el moment ade­quats. Per exem­ple, si té un bon expe­di­ent i pot acce­dir a una beca que li per­meti tre­ba­llar sobre el ter­reny, això li faci­li­tarà molt les coses. A més, hi ha un munt d’altres sor­ti­des que tenen força demanda. Nosal­tres for­men, per exem­ple, ceramòlegs o gent espe­ci­a­lit­zada en el vidre o els metalls. A les mis­si­ons a Egipte, avui encara hi fal­ten deter­mi­nats tècnics, com ara fotògrafs. Ningú no ho diria, però és cert, i per això nosal­tres ens dedi­quem també a poten­ciar aquest tipus d’espe­ci­a­li­tats. La res­tau­ració també és un bon camp per tro­bar feina. Final­ment, la sor­tida acadèmica és també una bona opció.

Aquesta és una gran pre­gunta… Aquests dies, coin­ci­dint amb el cen­te­nari del des­co­bri­ment de la tomba, he arri­bat a sen­tir afir­ma­ci­ons sobre el nos­tre àmbit que em pro­vo­ca­ven urticària. Alguns el pre­sen­ten com un heroi, com si es tractés d’un Super­man de l’època, i entenc que ho fan per pro­mo­ci­o­nar el sim­bo­lisme d’una tro­ba­lla que va impres­si­o­nar tot el món. Però això no dis­culpa que es recreïn en afir­ma­ci­ons que no són cer­tes, ni que sigui per ide­a­lit­zar la figura d’un faraó. Tutanka­mon, i ho sap o ho hau­ria de saber tot­hom, no va ser un gran faraó, entre altres coses perquè va morir sent un ado­les­cent, ja que arros­se­gava una salut molt deli­cada. Que es vul­gui modi­fi­car la rea­li­tat per fomen­tar el mis­teri i la il·lusió pot­ser sí que bene­fi­cia el nos­tre sec­tor en tant que poten­cia l’atracció per l’antic Egipte i ens garan­teix que hi haurà més gent interes­sada a estu­diar-lo, però al mateix temps ens per­ju­dica perquè ens adju­dica una imatge que sovint s’allu­nya del dia a dia. L’Indi­ana Jones queda molt bé a les pel·lícules, però els egiptòlegs de veri­tat es pas­sen mol­tes hores i dies tan­cats en un magat­zem iden­ti­fi­cant i encai­xant peces, copi­ant ins­crip­ci­ons, des­xi­frant el sig­ni­fi­cat de tex­tos… Una feina del tot impres­cin­di­ble per poder enten­dre i expli­car el pas­sat. Això no treu, però, que de tant en tant es faci alguna des­co­berta interes­sant. És com la cire­reta del pastís. En el nos­tre cas, l’any pas­sat un equip nos­tre va des­co­brir més d’un cen­te­nar d’esta­tu­e­tes funeràries del summe sacer­dot Imep­hor a la necròpolis de Kom el-Kha­ma­sin, al sud-oest de Saqqara.

Crec que s’han de fer les mínimes con­ces­si­ons a l’espec­ta­cle gratuït. Cal cen­trar els esforços a avançar més en el conei­xe­ment d’aquells que ens han pre­ce­dit. Més que tre­sors, l’egip­to­lo­gia ha d’exi­gir rigor. Emmi­ra­llar-se en les des­co­ber­tes d’or i plata no pot ser mai l’excusa per no fer la feina com cal, perquè pre­ci­sa­ment en el fet de fer aquesta feina com cal s’amaga bona part de la passió que genera l’egip­to­lo­gia. Després de tants d’anys, encara estic con­vençut que la millor manera d’arri­bar als estu­di­ants, però també a la gent, a la resta del gran públic, és expli­car-ho tot de manera pla­nera, però sense obviar les difi­cul­tats i els entre­bancs, que n’hi ha i que no són pocs. No serà ni de bon tros tan gla­murós com desen­ter­rar una tomba intacta, però segur que aju­darà a encai­xar les peces de la història i a ampliar el conei­xe­ment sobre aquesta època con­creta. En aquest sen­tit, estic molt orgullós de la gent que vol estu­diar amb nosal­tres, perquè els fem tre­ba­llar molt, és cert, però també sur­ten molt ben pre­pa­rats.