Hem complert trenta anys. La iniciativa correspon a un catedràtic de filologia semítica de la Universitat de Barcelona (UB) que es diu Gregorio del Olmo. Ens l’estimem molt, perquè és una mica com el nostre pare fundador. Ell va fundar l’institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) i va obrir el camp de l’orientalística (indoiranística, egiptologia i assiriologia) fins aleshores desconegut a les universitats espanyoles. L’IPOA va néixer amb dues seus, una a la UB i l’altra a la UAB, i del Olmo va entendre des del primer moment que si volia impulsar aquestes disciplines tant a Catalunya com a Espanya calia recuperar aquells grans especialistes nacionals que havien hagut de marxar a l’estranger per completar uns estudis que aquí no existien. Entre d’altres, va portar un professor madrileny que havia fet la carrera a França, Jesús López, que s’havia especialitzat en escriptura hieràtica i en literatura i textos egipcis. López va començar a impartir classes en el marc d’uns estudis que es van anomenar Màster en Estudis Orientals, que tenien tres branques: egiptologia, asiriologia i indoeuropeística oriental. Jo vaig estudiar amb ell el primer dels tres àmbits i em va fascinar tant el contingut com la manera de fer les classes. López era un professor que feia treballar molt, i patir molt [riu], però dels que recordes tota la vida perquè t’ha garantit una preparació impecable i uns valors profunds dins i fora de la matèria. L’any 1992, el màster, que només es feia a la UB, es va obrir a la UAB, i em van demanar a mi, que estava fent de becari d’FPI, si em podia fer càrrec de les classes. Ja et pots imaginar amb quin entusiasme vaig acceptar el repte! Amb el temps, a la UB es van concentrar els estudis d’assiriologia i a la UAB, els d’egiptologia.

L’interès i l’entusiasme tant dels estudiants com de tota aquella gent que s’ha sentit atreta per la disciplina no ha parat de créixer paral·lelament a la incorporació d’assignatures i professors. Ara mateix som tres professors agregats, dos professors associats i dues investigadores. És increïble que en una universitat catalana hi hagi un equip així dedicat a l’egiptologia. Som l’únic cas a Catalunya i a Espanya.

Perquè és molt difícil aconseguir-los. La base per tenir professorat d’una matèria és tenir titulacions oficials. Perquè el ministeri t’accepti la titulació oficial has de tenir un mínim d’alumnes –en un màster com el nostre t’exigeixen un mínim de vint alumnes per cada promoció– i has de demostrar que al teu país –en aquest cas Espanya– no hi ha cap titulació similar i que hi ha alumnes suficients per omplir totes les places. En cas que alguna altra universitat es mostrés interessada en l’egiptologia, també hauria de demostrar quina sortida laboral tindrien els titulats. En definitiva, és gairebé impossible per qüestions administratives i estructurals. D’altra banda, la UAB, a més, està vinculada des de fa temps a la plataforma en línia Coursera, vinculada a la Universitat de Standford i que ofereix un curs gratuït d’introducció a l’egiptologia. Per aquest curs han passat 150.000 estudiants de tot el món, i aquest és l’exemple més clar de l’interès que provoca la disciplina.

Molt variada. Crec que som l’únic màster de la nostra facultat que no té un perfil concret d’alumne. En els nostres estudis podem trobar des d’un biòleg que s’ha interessat pel màster perquè vol aprofundir en la genètica de l’antic Egipte fins a un metge que s’ha sentit atret per com s’aplicava la medicina en aquella època, passant per un físic que vol estudiar l’astronomia en el període dels faraons o un matemàtic que vol entendre com funcionava el primer sistema de numeració de base 10. D’altra banda, el màster comença de zero, perquè com que no hi ha un grau d’egiptologia ens podem permetre començar des de baix, i els nostres alumnes no cal que tinguin cap formació prèvia, només interès a aprendre. Dit això, però, també és cert que el gruix de la gent que ens arriba prové d’arqueologia, història i història de l’art, però en totes les promocions sempre hi ha gent d’altres branques que no tenen res a veure, com ara la tecnologia o el dret.

Sí, una persona pot viure de l’egiptologia, però és cert que s’han de donar un seguit de circumstàncies. Ha d’estar ben preparada i al lloc i en el moment adequats. Per exemple, si té un bon expedient i pot accedir a una beca que li permeti treballar sobre el terreny, això li facilitarà molt les coses. A més, hi ha un munt d’altres sortides que tenen força demanda. Nosaltres formen, per exemple, ceramòlegs o gent especialitzada en el vidre o els metalls. A les missions a Egipte, avui encara hi falten determinats tècnics, com ara fotògrafs. Ningú no ho diria, però és cert, i per això nosaltres ens dediquem també a potenciar aquest tipus d’especialitats. La restauració també és un bon camp per trobar feina. Finalment, la sortida acadèmica és també una bona opció.

Aquesta és una gran pregunta… Aquests dies, coincidint amb el centenari del descobriment de la tomba, he arribat a sentir afirmacions sobre el nostre àmbit que em provocaven urticària. Alguns el presenten com un heroi, com si es tractés d’un Superman de l’època, i entenc que ho fan per promocionar el simbolisme d’una troballa que va impressionar tot el món. Però això no disculpa que es recreïn en afirmacions que no són certes, ni que sigui per idealitzar la figura d’un faraó. Tutankamon, i ho sap o ho hauria de saber tothom, no va ser un gran faraó, entre altres coses perquè va morir sent un adolescent, ja que arrossegava una salut molt delicada. Que es vulgui modificar la realitat per fomentar el misteri i la il·lusió potser sí que beneficia el nostre sector en tant que potencia l’atracció per l’antic Egipte i ens garanteix que hi haurà més gent interessada a estudiar-lo, però al mateix temps ens perjudica perquè ens adjudica una imatge que sovint s’allunya del dia a dia. L’Indiana Jones queda molt bé a les pel·lícules, però els egiptòlegs de veritat es passen moltes hores i dies tancats en un magatzem identificant i encaixant peces, copiant inscripcions, desxifrant el significat de textos… Una feina del tot imprescindible per poder entendre i explicar el passat. Això no treu, però, que de tant en tant es faci alguna descoberta interessant. És com la cirereta del pastís. En el nostre cas, l’any passat un equip nostre va descobrir més d’un centenar d’estatuetes funeràries del summe sacerdot Imephor a la necròpolis de Kom el-Khamasin, al sud-oest de Saqqara.

Crec que s’han de fer les mínimes concessions a l’espectacle gratuït. Cal centrar els esforços a avançar més en el coneixement d’aquells que ens han precedit. Més que tresors, l’egiptologia ha d’exigir rigor. Emmirallar-se en les descobertes d’or i plata no pot ser mai l’excusa per no fer la feina com cal, perquè precisament en el fet de fer aquesta feina com cal s’amaga bona part de la passió que genera l’egiptologia. Després de tants d’anys, encara estic convençut que la millor manera d’arribar als estudiants, però també a la gent, a la resta del gran públic, és explicar-ho tot de manera planera, però sense obviar les dificultats i els entrebancs, que n’hi ha i que no són pocs. No serà ni de bon tros tan glamurós com desenterrar una tomba intacta, però segur que ajudarà a encaixar les peces de la història i a ampliar el coneixement sobre aquesta època concreta. En aquest sentit, estic molt orgullós de la gent que vol estudiar amb nosaltres, perquè els fem treballar molt, és cert, però també surten molt ben preparats.