UNA LLENGUA TRENCADA

De manera periòdica, i sem­pre més o menys amb el mateix resul­tat (és a dir poca cosa), revifa la qüestió de l’estat de salut de la llen­gua cata­lana. Els idi­o­mes evo­lu­ci­o­nen, per­den peces anti­gues i en gua­nyen de noves, es con­ta­mi­nen d’altres o s’hi empel­ten. Passa ara i ha pas­sat sem­pre, i són fenòmens lli­gats del tot a les soci­e­tats per on trans­cor­ren. Quan no hi ha els meca­nis­mes de pro­tecció ni la força necessària, tals ele­ments adqui­rei­xen trets des­truc­tius.

En l’actu­a­li­tat pren força i relleu un feno­men gens nou, però els ava­tars polítics l’han dut a extrems inèdits. S’està accen­tu­ant la des­con­nexió i el pro­gres­siu allu­nya­ment entre el català del car­rer i el de l’acadèmia. Van en direc­ci­ons opo­sa­des, i la llen­gua s’ha tren­cat camí. La cas­te­lla­nit­zació del català del car­rer, dels mit­jans escrits i audi­o­vi­su­als, i també de la cul­tura, esdevé impa­ra­ble, i en crei­xe­ment expo­nen­cial. A l’altre extrem, l’acadèmia es debat entre la neces­si­tat d’adap­tar-se a les noves con­di­ci­ons i sal­var els mobles de la iden­ti­tat de la llen­gua, i es mani­festa absur­da­ment incapaç de tro­bar el punt inter­medi i inte­gra­dor ade­quat i efec­tiu.

Els soci­o­lingüistes expli­quen la relació entre l’evo­lució dels idi­o­mes i les capa­ci­tats i la força de les soci­e­tats que els gene­ren i dete­nen. Els països cap­da­van­ters en ciència, en tècnica, en tec­no­lo­gia, en pen­sa­ment, en el progrés en gene­ral, en els usos i cos­tums, gene­ren noves parau­les i noves expres­si­ons, i els altres les adop­ten per tra­ducció o equi­valència en el propi idi­oma, o per impor­tació del mot o del gir tal com els arriba. Aquesta segona opció és la més freqüent, i cada cop ho serà més, per la freqüència del feno­men i pels límits del reper­tori dels idi­o­mes no gene­ra­dors de nous con­cep­tes i, per tant, amb una balança des­fa­vo­ra­ble entre impor­ta­ci­ons i expor­ta­ci­ons de voca­bu­lari.

El pro­blema en aquests casos, com ho és el del català, no són les noves incor­po­ra­ci­ons, sinó si aques­tes noves incor­po­ra­ci­ons s’intro­du­ei­xen en la parla col·loquial i en subs­ti­tució d’altres de pròpies. Aquí és on l’idi­oma entra en cai­guda lliure, i quan els qui el par­len no el fan impres­cin­di­ble per a la vida quo­ti­di­ana i per als trànsits civils, burocràtics i polítics, l’extinció ja només depèn d’una mera inèrcia històrica.

Els inútils o pas­so­tes d’un govern que no governa res han entre­gat de franc els recur­sos a l’ene­mic. Petada la política, què hi poden fer poe­tes i gramàtics? Un pri­mer pas pot­ser no tan nimi com pot sem­blar: mirar d’escurçar i cosir el trau entre la llen­gua del car­rer i la de l’acadèmia.