ELS THYSSEN I UCRAÏNA: OPORTUNISME I RISC

El Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid va inaugurar fa uns dies una exposició sobre l’art d’avantguarda d’Ucraïna entre el 1900 i el 1930. L’objectiu de la mostra és explicar com els diferents ismes van fer eclosió en aquell país en un context històric que fa posar els cabells de punta, amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, la revolució soviètica, la guerra d’independència d’Ucraïna i la repressió estalinista. El títol de l’exposició, que parla de l’ull de l’huracà, ja ho diu tot.

La mostra s’ha organitzat amb el teló de fons de la guerra que ara assola aquell país i, durant la presentació als mitjans, es va projectar un vídeo de dos minuts del president Zelenski, sempre omnipresent, que va recordar al seu discurs que “la guerra per la llibertat no s’ha de lluitar només amb les armes”. El projecte, la retòrica propagandística o la sortida accidentada de les obres del país per anar a Madrid m’han fet pensar en l’exposició d’art medieval català celebrada el 1937 a París, que tenia una missió similar, parlar d’un país en guerra a través de les seves ensenyes culturals.

Hi ha hagut dues coses que m’han cridat l’atenció per sobre de la resta. Primerament, la insistència dels mitjans en el paper fonamental que ha jugat en l’organització Francesca Thyssen-Bornemisza, filla del baró Thyssen, que anys enrere va mantenir un duel duríssim amb Tita Cervera per la gestió de la col·lecció. Actualment, han fet les paus i neden en una bassa d’oli. Ho prova el fet que Francesca, que és una hàbil comunicadora i gestiona una fundació dedicada a l’art contemporani, amb aquest projecte tan oportú ha sortit al rescat de Tita, que havia perjudicat greument la imatge del museu arran de les constants demandes econòmiques per incrementar el lloguer que cobra de la col·lecció a l’Estat espanyol (gairebé 100 milions d’euros en els propers quinze anys), per haver-se venut alguna obra molt rellevant (un Constable , per 27,9 milions d’euros), o per haver amenaçat amb la venda d’alguna altra obra emblemàtica més (un Gauguin ). L’organització d’aquesta exposició sobre Ucraïna i el seu art d’avantguarda clarament vol trencar amb aquesta dinàmica de notícies negatives, a les quals cal afegir el fet que el museu es negués a retornar una obra de Camille Pissarro espoliada pels nazis i comprada posteriorment pel baró.

La segona qüestió que m’ha sorprès és que ningú s’hagi preguntat per les condicions en què han marxat d’Ucraïna la setantena d’obres que participen en aquesta exposició. Els organitzadors han enaltit l’heroïcitat de l’operació, fent-les sortir mentre plovien les bombes, però els detalls que han donat palesen que s’han posat en risc tant les pintures com les persones que van participar en el trasllat. Aquelles obres es trobaven emmagatzemades en llocs segurs, d’acord amb els protocols que es van posar en marxa arran de l’esclat del conflicte. El trasllat a Madrid no ha format part d’una operació de salvaguarda, cosa que sí que hauria legitimat el moviment, sinó de l’organització d’una activitat temporal que ha posat en risc un patrimoni molt preuat. Calia? Era necessari?