D’amors I de desigs

Austràlia plan­teja una comèdia de ger­ma­nes que s’esti­men i s’enve­gen, com tots els ger­mans del món. Res­pon molt bé a la fac­to­ria de la Fly­hard, que tria peces a mig camí entre la comèdia i el drama íntim. Unes pro­pos­tes que res­so­nen molt bé al seu espai i que també tenen la capa­ci­tat d’adap­tar-se a espais de major dimensió quan fan gira o sego­nes tem­po­ra­des (i els tres ger­mans d’Ove­lles ho poden ava­lar àmpli­a­ment) o el feno­men de La pols ho cer­ti­fica. El direc­tor, Israel Solà, s’estrena com a autor amb una trama en què dona l’opor­tu­ni­tat a tres ger­ma­nes de retro­bar-se i con­viure durant més d’un mes a l’altra punta del món, una estada que reo­bre feri­des i reforça llaços d’admi­ració entre elles. I, en aquest tri­an­gle de les Ber­mu­des, la presència del com­pany de la ger­mana mit­jana és pro­var de ser empàtic, man­te­nir-se a una certa distància i només reac­ci­o­nar quan la situ­ació ja és extrema (de fet, ja ha sal­tat el cata­clisme però ell ho ignora i, sense voler-ho, en certa manera, acon­se­gueix que les aigües es tor­nin a cal­mar). En aquest paper d’etern secun­dari, Brian Lehane no aban­dona l’anglès (amb la qual cosa afe­geix una diver­tida tra­ducció simultània) i es des­tapa amb una lec­tura en català que aporta el moment més intens (i con­tra­dic­tori) de l’obra. Austràlia par­teix d’un fet real. Sem­bla que en aquest país està per­mesa la donació d’òvuls de donant cone­guda: Una de les ger­ma­nes, amb difi­cul­tats per que­dar-se emba­ras­sada, demana un òvul a la ger­mana petita. Aquesta és la raó per la qual es plan­teja un viatge de Cata­lu­nya a Syd­ney. La peripècia tras­llada la tro­bada simpàtica de tres ger­ma­nes a una veri­tat reve­la­dora: allà on hi havia emmi­ra­lla­ment es des­co­breix bui­dor; allà on hi havia burla reneix la ten­dresa. En el fons, les per­so­nes fora de la pei­xera que habi­ten es con­ver­tei­xen en pilo­tes que rebo­ten agres­si­va­ment per les parets, i s’esta­bi­lit­zen abans les que patei­xen majors dese­qui­li­bris emo­ci­o­nals al seu hàbitat natu­ral. Això, si més no, es pot extreure d’aquest com­bat fra­tri­cida diver­ti­da­ment patètic, en què tot­hom es pot reconèixer reflec­tint-se en els seus ger­mans (o cosins, ara que van sovin­te­jant els fills únics).

Israel Solà juga que els per­so­nat­ges vagin trans­for­mant-se als ulls dels espec­ta­dors; evo­lu­ci­o­nen. Es manté el gag del tics de repe­tició, com ara les ganes d’anar al lavabo de la ger­mana gran (Merit­xell Huer­tas, amb una vis còmica que ja bri­llava a Lapònia, un altre tre­ball de viat­ges i família amb una topada entre els cunyats explo­si­va­ment diver­tida) o l’angúnia de la Laia per com els mira­ran pel car­rer si par­len massa alt (Carme Poll, que és la més cere­bral i la que pateix una frus­tració interna que li costa dige­rir). L’Helena, la ger­mana petita, porta el pes de la trama perquè va dub­tant de les con­seqüències de cedir un òvul a la Laia i de les com­pli­ca­ci­ons bio­lo­gi­co­a­fec­ti­ves que això pot supo­sar.. De fet, una trama que coin­ci­deix prou amb la ficció de Carla Rovira al XII Tor­neig de dra­matúrgia d’aques­tes set­ma­nes al Tem­po­rada Alta (i que com­pe­tirà amb el text de Xavi Buxeda en la final). L’espai és pràcti­ca­ment buit i net, com si fos un estudi de foto­gra­fia, (recorda prou el Nega­tius, de fa poques set­ma­nes en aquesta mateixa sala)només amb uns bancs que per­me­ten ima­gi­nar dife­rents espais: al cotxe, vol­tant pel desert, al men­ja­dor de la luxosa casa de Laia i Andy, o al cen­tre hos­pi­ta­lari per a l’extracció dels òvuls. Sem­pre es podria reduir l’excursió (i des­ven­tu­res, que no reve­la­rem) i estal­viar-se esce­nes òbvies, però també és cert que en aquesta mena de tedi hi ha l’emmi­ra­lla­ment dels espec­ta­dors en els per­so­nat­ges i que calen moments en què no passi gaire res perquè la tensió vagi crei­xent com creix una but­llofa al peu per la contínua fricció amb la bota.

Àfrica Alonso s’ins­pira en fets reals per escriure una peça necessària­ment íntima sobre l’amor pro­hi­bit de dues pro­fes­so­res d’una escola durant el fran­quisme. Ella mateixa inter­preta Isa­bel, la pro­fes­sora d’història, posi­tiva, ner­vi­osa, amb ganes d’agra­dar la Car­men, la pro­fes­sora de lite­ra­tura (Júlia Jové). L’època tri­ada fa que els dos per­so­nat­ges es rela­ci­o­nin en cas­tellà, però quan l’emoció, l’amor, es dis­para el català flu­eix de les entra­nyes. La llen­gua, gai­rebé tan mal vista com l’amor entre dues noies durant el fran­quisme, esdevé un codi emo­ci­o­nal. La Isa­bel s’ha desentès de la família i res­pira el seu amor per les dones en secret, i amb molta paciència. La Car­men es deixa seduir, però el pes de la família li pro­vo­carà un dany psíquic irre­pa­ra­ble.

El musi­cal és honest i molt sen­zill, amb una dra­matúrgia i un espai escènic aus­ters que, segu­ra­ment, res­pi­ra­ran molt millor en espais de petit for­mat. També és cert que l’assistència del públic demos­tra que hi ha interès a conèixer aquest tre­ball els dilluns al Con­dal. La sim­pli­ci­tat es demos­tra també amb la par­ti­tura que rees­criu una frase musi­cal amb dife­rent pro­fun­di­tat, ser­vint-se del vio­lon­cel i les gui­tar­res. Per exem­ple, la gui­tarra elèctrica i els riffs emer­gei­xen en els moments d’atacs de pànic de la Car­men, con­seqüència d’un trac­ta­ment agres­siu per evi­tar el les­bi­a­nisme. L’estigma social, que no afluixa, les amaga als mar­ges i les arra­cona. El seu dolor se sua­vitza amb la balada, que fun­ci­ona quasi de cura i que res­sona a l’Oreja de Van Gogh. La catifa al cos­tat de la tau­leta del telèfon és el lloc on elles s’escol­ten i refer­men la seva relació. És un amor ten­dre que vol­drien com­par­tir tot i que no els està permès fer-ho. El musi­cal comença amb la cita “Todas las his­to­rias empi­e­zan con una luz tímida”, i el mun­tatge demos­tra que totes les històries poden ser dife­rents i que no és just mar­gi­nar-les a llocs tèrbols, que es pot donar escalf, sense esca­ra­falls, abraçant la timi­desa, com qui s’estira les fal­di­lles i se les agafa amb el desig d’atra­par la noia del davant que estima, però que no cor­res­pon fer-ho visi­ble ni a l’escola ni al car­rer. Només es pot dis­fres­sar d’una amis­tat a la pas­tis­se­ria i al parc, i encara vigi­lant molt que el frec a frec no doni pis­tes als guar­di­ans d’una moral cas­tra­dora.

Peyu rei­vin­dica el seu gust pel tea­tre per sobre de la seva capa­ci­tat de mono­lo­guista. És un per­so­natge carismàtic que con­necta amb un públic molt divers i que el res­pecta. Ara, s’ha tret de les mànigues uns jocs de mans per estre­nar: L’il·lusi­o­nista. En rea­li­tat, és una demos­tració més del seu roman­ti­cisme en favor dels codis tea­trals. Diu que dis­fruta de la tele i de la ràdio, però que al tea­tre és on es res­pira la reacció en directe de l’espec­ta­dor. Com Gui­llem Albà (Calma, Ma soli­tud), Quim Mas­fer­rer (El temps) Pep Plaza o Bruno Oro, no hi vol renun­ciar per res del món.

Sap que tin­dria el mateix públic jugant al seu camp mediàtic, de res­posta ràpida, amb l’actu­a­li­tat. Juga a l’esca­to­lo­gia i a la ridi­cu­lit­zació, dos trum­fos per a l’audiència cata­lanòfila. Con­juga la il·lusió de la màgia amb la de la fe per ser inde­pen­dents del 2017 (i d’avui, encara, tot i que més rebre­gada). O la d’ense­nyar un per­fil dife­rent al seu públic d’El búnquer o dels Bri­co­he­roes.

El guió juga a des­pis­tar. Com amb els monòlegs, li agrada sal­tar de sub­trama en sub­trama. La mani­pu­lació amb les car­tes fa goig, tot i que en cap moment resol­gui ni un enigma (quan les llança des del pros­ceni de l’esce­nari, arri­ben fins a la fila set amb potència). La seva habi­li­tat de pega fa que la seva par­te­naire sigui invi­si­ble i que només s’expressi en anglès i en un diver­tit cas­tellà guiri de la Ram­bla, tot i ser nas­cuda a Osona. El seu esca­pisme és de pata­cada. Però, men­tres­tant, dis­treu amb la dèria d’una pare­lla que apa­renta que és per­fecta, O com al Ver­nis­satge de Václac Havel. i s’hi rebel·la perquè no pot amb tants pares per­fec­tes i perquè, a la premsa, només se’l recor­darà com aquell que va dir una bar­ba­ri­tat sobre la reina Letícia, tot i que, encara que sigui com a excepció, de vega­des també l’entre­vis­tem sense neces­si­tat que parli de cap reina ni de cap dona...

Exer­cici de movi­ment, equi­li­bri i nous apa­rells. Amb el mínim expres­sen el màxim, en una peça de prop d’una hora que té un ritme pau­sat, però en què saben com­bi­nar molt bé els dife­rents ele­ments i anar-los aco­blant. L’apa­rell de l’espi­ral final és impres­si­o­nant. I, ja abans, els ha donat joc per jugar a fer tor­si­ons amb el cos o a con­ver­tir-lo en una estruc­tura com qui desen­vo­lupa acrobàcies amb la roda Cyr. La barra, que en serà l’eix, és, abans, barra fixa (sense més sub­jecció que el suport del por­tor). La pare­lla alterna acci­ons (també una certa core­o­gra­fia molt àmplia) i espais de l’esce­nari perquè la peça tran­siti. La força de les seves mira­des, la com­pe­ne­tració dels movi­ments, és gai­rebé hipnòtica. El públic fami­liar (a par­tir dels 7 anys pos­si­ble­ment hi con­nec­ten millor) queda prou cap­tu­rat. El ves­tu­ari és una altra peça que es trans­forma, que ves­teix i des­tapa uns cos­sos que conei­xen el dese­qui­li­bri de l’espi­ral i que, com tota pare­lla cir­cense, bus­quen el punt d’equi­li­bri.

L’actor Paul Ber­rondo s’atre­veix a fer una adap­tació (i a diri­gir-la) d’un tem­ple tea­tral com Un tram­via ano­me­nat desig, de Ten­nes­see William. En aquesta versió, l’arri­bada de Blanca (Maria Lanau) trenca l’apa­rent pau de la pare­lla de la seva ger­mana petita (Cris­tina Brondo i Iván Her­mes). Blanche és tòxica i prova de refer la vida amb el Martí (Ser­gio Mata­mala), com­pany de feina de la pare­lla. Però els secrets de la Blanche tur­men­tada (aquí, una dipu­tada esquit­xada per llui­tes de par­tit) serà un nou ter­ratrèmol. Stan­ley és un tre­ba­lla­dor cor­pu­lent que prova d’apren­dre català: és un nen amb un cos d’home, amb reac­ci­ons molt primàries. Ber­rondo ha eli­mi­nat la pulsió sexual entre els cunyats i redu­eix la violència d’ell envers la seva dona. El qua­dre es va embru­tant amb llau­nes, plats de plàstics i ban­de­re­tes: si al prin­cipi el desori era de festa, ara la brutícia pro­jecta tragèdia. La violència acaba tras­bal­sant la casa i trans­for­mant el final, en què emer­geix una pos­si­ble nova família ines­ta­ble, fràgil, que segueix al caire de l’abisme. El qua­dre és cru, ser­vit fred, sense gaire capa­ci­tat de seducció per part de ningú. En tot cas, es per­cep que hi ha equi­li­bri gràcies a l’espe­rança d’una vida feliç, de l’Est­her i el Martí, ja que a tots dos els toca pro­var de bata­llar amb unes bèsties vio­len­tes que sem­pre ron­di­nen pel temps que Blanche ocupa el bany, símbol del joc de poder.