D’amors I de desigs

Austràlia planteja una comèdia de germanes que s’estimen i s’envegen, com tots els germans del món. Respon molt bé a la factoria de la Flyhard, que tria peces a mig camí entre la comèdia i el drama íntim. Unes propostes que ressonen molt bé al seu espai i que també tenen la capacitat d’adaptar-se a espais de major dimensió quan fan gira o segones temporades (i els tres germans d’Ovelles ho poden avalar àmpliament) o el fenomen de La pols ho certifica. El director, Israel Solà, s’estrena com a autor amb una trama en què dona l’oportunitat a tres germanes de retrobar-se i conviure durant més d’un mes a l’altra punta del món, una estada que reobre ferides i reforça llaços d’admiració entre elles. I, en aquest triangle de les Bermudes, la presència del company de la germana mitjana és provar de ser empàtic, mantenir-se a una certa distància i només reaccionar quan la situació ja és extrema (de fet, ja ha saltat el cataclisme però ell ho ignora i, sense voler-ho, en certa manera, aconsegueix que les aigües es tornin a calmar). En aquest paper d’etern secundari, Brian Lehane no abandona l’anglès (amb la qual cosa afegeix una divertida traducció simultània) i es destapa amb una lectura en català que aporta el moment més intens (i contradictori) de l’obra. Austràlia parteix d’un fet real. Sembla que en aquest país està permesa la donació d’òvuls de donant coneguda: Una de les germanes, amb dificultats per quedar-se embarassada, demana un òvul a la germana petita. Aquesta és la raó per la qual es planteja un viatge de Catalunya a Sydney. La peripècia trasllada la trobada simpàtica de tres germanes a una veritat reveladora: allà on hi havia emmirallament es descobreix buidor; allà on hi havia burla reneix la tendresa. En el fons, les persones fora de la peixera que habiten es converteixen en pilotes que reboten agressivament per les parets, i s’estabilitzen abans les que pateixen majors desequilibris emocionals al seu hàbitat natural. Això, si més no, es pot extreure d’aquest combat fratricida divertidament patètic, en què tothom es pot reconèixer reflectint-se en els seus germans (o cosins, ara que van sovintejant els fills únics).

Israel Solà juga que els personatges vagin transformant-se als ulls dels espectadors; evolucionen. Es manté el gag del tics de repetició, com ara les ganes d’anar al lavabo de la germana gran (Meritxell Huertas, amb una vis còmica que ja brillava a Lapònia, un altre treball de viatges i família amb una topada entre els cunyats explosivament divertida) o l’angúnia de la Laia per com els miraran pel carrer si parlen massa alt (Carme Poll, que és la més cerebral i la que pateix una frustració interna que li costa digerir). L’Helena, la germana petita, porta el pes de la trama perquè va dubtant de les conseqüències de cedir un òvul a la Laia i de les complicacions biologicoafectives que això pot suposar.. De fet, una trama que coincideix prou amb la ficció de Carla Rovira al XII Torneig de dramatúrgia d’aquestes setmanes al Temporada Alta (i que competirà amb el text de Xavi Buxeda en la final). L’espai és pràcticament buit i net, com si fos un estudi de fotografia, (recorda prou el Negatius, de fa poques setmanes en aquesta mateixa sala)només amb uns bancs que permeten imaginar diferents espais: al cotxe, voltant pel desert, al menjador de la luxosa casa de Laia i Andy, o al centre hospitalari per a l’extracció dels òvuls. Sempre es podria reduir l’excursió (i desventures, que no revelarem) i estalviar-se escenes òbvies, però també és cert que en aquesta mena de tedi hi ha l’emmirallament dels espectadors en els personatges i que calen moments en què no passi gaire res perquè la tensió vagi creixent com creix una butllofa al peu per la contínua fricció amb la bota.

Àfrica Alonso s’inspira en fets reals per escriure una peça necessàriament íntima sobre l’amor prohibit de dues professores d’una escola durant el franquisme. Ella mateixa interpreta Isabel, la professora d’història, positiva, nerviosa, amb ganes d’agradar la Carmen, la professora de literatura (Júlia Jové). L’època triada fa que els dos personatges es relacionin en castellà, però quan l’emoció, l’amor, es dispara el català flueix de les entranyes. La llengua, gairebé tan mal vista com l’amor entre dues noies durant el franquisme, esdevé un codi emocional. La Isabel s’ha desentès de la família i respira el seu amor per les dones en secret, i amb molta paciència. La Carmen es deixa seduir, però el pes de la família li provocarà un dany psíquic irreparable.

El musical és honest i molt senzill, amb una dramatúrgia i un espai escènic austers que, segurament, respiraran molt millor en espais de petit format. També és cert que l’assistència del públic demostra que hi ha interès a conèixer aquest treball els dilluns al Condal. La simplicitat es demostra també amb la partitura que reescriu una frase musical amb diferent profunditat, servint-se del violoncel i les guitarres. Per exemple, la guitarra elèctrica i els riffs emergeixen en els moments d’atacs de pànic de la Carmen, conseqüència d’un tractament agressiu per evitar el lesbianisme. L’estigma social, que no afluixa, les amaga als marges i les arracona. El seu dolor se suavitza amb la balada, que funciona quasi de cura i que ressona a l’Oreja de Van Gogh. La catifa al costat de la tauleta del telèfon és el lloc on elles s’escolten i refermen la seva relació. És un amor tendre que voldrien compartir tot i que no els està permès fer-ho. El musical comença amb la cita “Todas las historias empiezan con una luz tímida”, i el muntatge demostra que totes les històries poden ser diferents i que no és just marginar-les a llocs tèrbols, que es pot donar escalf, sense escarafalls, abraçant la timidesa, com qui s’estira les faldilles i se les agafa amb el desig d’atrapar la noia del davant que estima, però que no correspon fer-ho visible ni a l’escola ni al carrer. Només es pot disfressar d’una amistat a la pastisseria i al parc, i encara vigilant molt que el frec a frec no doni pistes als guardians d’una moral castradora.

Peyu reivindica el seu gust pel teatre per sobre de la seva capacitat de monologuista. És un personatge carismàtic que connecta amb un públic molt divers i que el respecta. Ara, s’ha tret de les mànigues uns jocs de mans per estrenar: L’il·lusionista. En realitat, és una demostració més del seu romanticisme en favor dels codis teatrals. Diu que disfruta de la tele i de la ràdio, però que al teatre és on es respira la reacció en directe de l’espectador. Com Guillem Albà (Calma, Ma solitud), Quim Masferrer (El temps) Pep Plaza o Bruno Oro, no hi vol renunciar per res del món.

Sap que tindria el mateix públic jugant al seu camp mediàtic, de resposta ràpida, amb l’actualitat. Juga a l’escatologia i a la ridiculització, dos trumfos per a l’audiència catalanòfila. Conjuga la il·lusió de la màgia amb la de la fe per ser independents del 2017 (i d’avui, encara, tot i que més rebregada). O la d’ensenyar un perfil diferent al seu públic d’El búnquer o dels Bricoheroes.

El guió juga a despistar. Com amb els monòlegs, li agrada saltar de subtrama en subtrama. La manipulació amb les cartes fa goig, tot i que en cap moment resolgui ni un enigma (quan les llança des del prosceni de l’escenari, arriben fins a la fila set amb potència). La seva habilitat de pega fa que la seva partenaire sigui invisible i que només s’expressi en anglès i en un divertit castellà guiri de la Rambla, tot i ser nascuda a Osona. El seu escapisme és de patacada. Però, mentrestant, distreu amb la dèria d’una parella que aparenta que és perfecta, O com al Vernissatge de Václac Havel. i s’hi rebel·la perquè no pot amb tants pares perfectes i perquè, a la premsa, només se’l recordarà com aquell que va dir una barbaritat sobre la reina Letícia, tot i que, encara que sigui com a excepció, de vegades també l’entrevistem sense necessitat que parli de cap reina ni de cap dona...

Exercici de moviment, equilibri i nous aparells. Amb el mínim expressen el màxim, en una peça de prop d’una hora que té un ritme pausat, però en què saben combinar molt bé els diferents elements i anar-los acoblant. L’aparell de l’espiral final és impressionant. I, ja abans, els ha donat joc per jugar a fer torsions amb el cos o a convertir-lo en una estructura com qui desenvolupa acrobàcies amb la roda Cyr. La barra, que en serà l’eix, és, abans, barra fixa (sense més subjecció que el suport del portor). La parella alterna accions (també una certa coreografia molt àmplia) i espais de l’escenari perquè la peça transiti. La força de les seves mirades, la compenetració dels moviments, és gairebé hipnòtica. El públic familiar (a partir dels 7 anys possiblement hi connecten millor) queda prou capturat. El vestuari és una altra peça que es transforma, que vesteix i destapa uns cossos que coneixen el desequilibri de l’espiral i que, com tota parella circense, busquen el punt d’equilibri.

L’actor Paul Berrondo s’atreveix a fer una adaptació (i a dirigir-la) d’un temple teatral com Un tramvia anomenat desig, de Tennessee William. En aquesta versió, l’arribada de Blanca (Maria Lanau) trenca l’aparent pau de la parella de la seva germana petita (Cristina Brondo i Iván Hermes). Blanche és tòxica i prova de refer la vida amb el Martí (Sergio Matamala), company de feina de la parella. Però els secrets de la Blanche turmentada (aquí, una diputada esquitxada per lluites de partit) serà un nou terratrèmol. Stanley és un treballador corpulent que prova d’aprendre català: és un nen amb un cos d’home, amb reaccions molt primàries. Berrondo ha eliminat la pulsió sexual entre els cunyats i redueix la violència d’ell envers la seva dona. El quadre es va embrutant amb llaunes, plats de plàstics i banderetes: si al principi el desori era de festa, ara la brutícia projecta tragèdia. La violència acaba trasbalsant la casa i transformant el final, en què emergeix una possible nova família inestable, fràgil, que segueix al caire de l’abisme. El quadre és cru, servit fred, sense gaire capacitat de seducció per part de ningú. En tot cas, es percep que hi ha equilibri gràcies a l’esperança d’una vida feliç, de l’Esther i el Martí, ja que a tots dos els toca provar de batallar amb unes bèsties violentes que sempre rondinen pel temps que Blanche ocupa el bany, símbol del joc de poder.