LAIA VILASECA
ESCRIPTORA I PERIODISTA
“El que més m’agrada del gènere és el trencaclosques”
EN CATALÀ
“Després de la primera novel·la en castella, escriure en català ha estat una qüestió pràcticament de militància”MÓN RURAL
“La tria de l’entorn rural és una qüestió també molt orgànica: per a mi, la natura i el misteri sempre han anat lligats”Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) és escriptora i periodista. Sincera, xerraire, intel·ligent. Es va autopublicar La noia del vestit blau a Amazon i, tres anys després que la novel·la es convertís en un èxit de vendes, Rosa dels Vents la va portar a les llibreries. Ara, Quan la neu es fon (també a Rosa dels Vents) és una obra que la deixa a l’altura dels grans autors de la novel·la negra. Vilaseca admira Dashiell Hammet i Raymond Chandler; també P. D. James, Sue Grafton, Gillian Flynn i Lianne Moriarty. Hi ha qui la compara amb Camilla Läckberg i Dolores Redondo, però en lloc de Fjällbacka i Elizondo, ella parteix de Treviu, un llogaret fictici del Berguedà. A la pròxima novel·la, un poblet fronterer serà l’escenari d’un altre trencaclosques argumental. Escriu amb una habilitat extraordinària, amb personatges potents i una acció trepidant. Els seus llibres l’han portat a coincidir amb Joël Dicker.
Ha treballat a la ràdio i en el món audiovisual... Quan va decidir que es volia dedicar a escriure?
Des de molt jove he sabut que volia escriure, però com que gairebé semblava una professió inaccessible –una mica com la de futbolista o astronauta–, vaig acabar estudiant periodisme.
Oh.
Sí, vaig pensar que el periodisme em permetria escriure d’una manera o altra, i a més satisfeia una part important dels meus interessos i de les meves curiositats. Tot i així, quan vaig acabar la carrera vaig marxar als Estats Units a estudiar escriptura creativa i guió, perquè volia professionalitzar el meu interès per escriure i veure si me’n sortia en aquest tipus de classes i tallers d’escriptura. D’allí va sortir una història curta que va ser la inspiració per a la meva primera novel·la, El caso Durroway.
En castellà?
Sí. La vaig acabar el 2009. Analitzant-ho ara, m’adono que la primera novel·la va ser un homenatge als clàssics que tant admirava, i crec que, com que la majoria els havia llegit en castellà, i jo soc bilingüe, em va sortir de manera orgànica escriure-la en castellà. Després, amb La noia del vestit blau, hi havia una part important de mi mateixa, i d’un lloc amb què tinc una forta connexió emocional, i només podia ser explicada en català. Després, escriure en català ha estat una qüestió pràcticament de militància.
El gènere negre va ser l’única opció?
És el que em va sorgir de manera natural. He estat una lectora voraç del gènere negre i de misteri des que era ben petita, sobretot en literatura, però també en altres formes narratives com el cinema i les sèries de televisió. La necessitat d’escriure va venir després de llegir molt, aquell moment en què penses: Ho podria fer, jo, això: crear aquests mons, aquests trencaclosques? Volia escriure un llibre que m’agradés llegir, així que no se’m va acudir cap altra opció. Una part molt important del que m’agrada del gènere és l’enigma, el trencaclosques. Volia fer-ne un... o uns quants.
No li interessen els personatges turmentats...
Psicòpates?
No! Em refereixo als que viuen amargats des de la primera pàgina, que no paren de menjar-se l’olla.
No sé si són ells els turmentats, perquè la falta d’empatia fa difícil el turment propi... No és que no m’interessin, és que de moment no m’ha sorgit la necessitat de fer-los protagonistes de cap de les novel·les. Una part que considero molt interessant del gènere és l’aprofundiment en els clarobscurs morals, les àrees grises. Que puguis posar-te al lloc de tots els personatges i dubtar si podries fer o no el que ells estan fent si et trobessis en les mateixes circumstàncies. És difícil fer això amb un psicòpata.
El “sang i fetge” és un recurs massa fàcil?
No sé si és fàcil, però en tot cas no forma part del trencaclosques, que és el que més m’atreu del gènere. És un recurs que et permet afegir tensió i patiment, però a mi no m’agrada llegir-lo ni fer-lo servir si no és amb pinzellades. Trobo que fa frontera amb el territori del terror. Però és clar que hi ha mil maneres de treballar el gènere i els seus subgèneres. Sempre he dit que dins del negre, soc prou blanqueta, i no me n’avergonyeixo.
El trencaclosques, el té muntat des del primer moment o el va configurant a mesura que avança la trama?
No el munto mai des del principi. Quan començo a escriure només tinc clara la localització, quatre o cinc personatges i la premissa inicial. Només començo a configurar-lo quan arribo al segon acte, i sempre de manera flexible.
El segon acte!?
El nus! Sé que hi ha gent que escriu amb tota la trama configurada des del principi, però per a mi seria molt avorrit i mecànic fer-ho així. En el descobriment de la història s’hi amaguen els misteris que necessito.
Treviu, poblet fictici, és l’escenari de la seva primera novel·la. A Berga li solen demanar que algun dia confessi on és Treviu... Ho farà?
Forma part del misteri de la novel·la. Ha, ha, ha. Un lloc que existeix però que li han canviat al nom... Per a la gent de la comarca és divertit esbrinar quin lloc és, perquè se la coneixen molt bé i és un petit repte. De tant en tant, i sobretot si és gent de la zona, sí que he dit de quin poble es tracta, però sempre en petit comitè.
A Quan la neu es fon
porta el lector fins a Califòrnia, el 2016, i fins a Nevada, tres anys més tard. El canvi de localització es deu al fet d’haver viscut als Estats Units?
Sí, hi tinc una connexió emocional amb els Estats Units. A més, el Parc Nacional de Yosemite i el Death Valley em van fascinar la primera vegada que els vaig veure. La natura sempre té un paper important a les meves novel·les, i des del primer moment que hi vaig posar els peus vaig saber que serien l’escenari d’alguna història meva. Si llegeixes la novel·la és fàcil entendre per què.
Per escriure un thriller, hi ha qui no s’aparta de les grans ciutats. Vostè prefereix un entorn rural, el rural noir.
Sí, va passar amb La noia del vestit blau. Llavors, quan em vaig autopublicar, l’etiqueta de rural noir no existia o, si més no, no es feia servir de manera global, però em va semblar que identificava molt bé el subgènere.
També ho ha fet així a Quan la neu es fon.
La tria de l’entorn rural és una qüestió també molt orgànica: per a mi, la natura i el misteri sempre han anat lligats, perquè he passat moltes estones de la meva vida llegint misteri a la natura, i perquè aquesta sempre m’ha fascinat i li he donat una importància gairebé mística. Hi ha gent que creu en Déu, per a mi, la natura és el més proper a aquest concepte.
Escriu en un català molt correcte.
Bueno, si tu ho dius...
Alguna llicència amb què se senti còmoda, a part dels tios dels diàlegs? Els famosos pronoms febles són on han de ser.
Els correctors de l’editorial fan molt bona feina. Però sí, intento ser correcta i seguir aprenent sempre, perquè d’altra banda no puc negar que tinc molta influència del castellà i de l’anglès, que han format i formen part de la meva vida i la meva formació, i és fàcil que intentin fer-s’hi un lloc sense que me n’adoni. Em permeto força llicències, especialment en els diàlegs, perquè m’interessa que siguin versemblants, i això moltes vegades implica emprar paraules que no són necessàriament del tot correctes o que no són correctes en absolut. Les cursives són magnífiques per a aquestes llicències.
Vostè sopa amb autors com Joël Dicker.
Hi he sopat de casualitat i amb molta sort, perquè tinc la fortuna que tots dos publiquem a Penguin. Quan vaig saber que venia a Barcelona, amb en Carles Porta, vaig demanar a la meva editora si hi podia anar, i així em vaig trobar parlant amb un dels autors que més m’agraden del gènere i un crac del true crime...
Qui admira qui?
Ei, és evident que soc jo qui l’admiro a ell, perquè de moment [riu obertament], encara no he aconseguit la projecció internacional que té ell i, per tant, és difícil que em llegeixi en una llengua o llengües que no són les seves.
Quan traduiran Quan la neu es fon
a l’anglès?
Seria una bona idea, oi? Espero que algun dia! O a l’italià, o a l’alemany... [Riu] Parlant de bones idees, tant La noia del vestit blau com Quan la neu es fon són fantàstiques per adaptar-les al món audiovisual. Hello, Netflix, HBO, Amazon Prime...!
Avanci’ns algun detall de la pròxima novel·la.
Ui, quan estic en mig del procés creatiu, trobo que parlar-ne em perjudica. [Pausa]... Però puc avançar que continuarà sent una història de misteri en un entorn en què la natura sobresortirà. La meva prioritat és crear uns personatges potents que segrestin el lector fins al final.
ADMIRACIÓ
“Un dels autors que més m’agraden del gènere és Joël Dicker. Quan va venir a Barcelona vaig poder parlar amb ell”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.