FELIU FORMOSA, TEÒRIC

Feliu For­mosa sem­pre ha estat un home de lle­tres com­plet, que ha desen­vo­lu­pat la seva tasca cre­a­tiva, prin­ci­pal­ment, en els ter­renys de la poe­sia, el tea­tre, la tra­ducció literària i l’escrip­tura de die­ta­ris. Fruit d’aquesta seva acti­vi­tat inde­fa­llent, al llarg dels anys ha anat publi­cant tex­tos molt valu­o­sos, de caràcter teòric –pròlegs, ponències, arti­cles periodístics–, que ara Viena té l’encert de recu­pe­rar i aple­gar. El volum abraça un període de trenta-dos anys, i es divi­deix en cinc parts, que repre­sen­ten molt bé la impli­cació de l’autor en els tres pri­mers gèneres que acabo d’enu­me­rar. Aquí dins tro­bem pàgines d’anàlisi molt valu­o­ses sobre figu­res indis­cu­ti­bles de la lite­ra­tura ale­ma­nya –i del món– com Tho­mas Mann, Georg Trakl, Rai­ner Maria Rilke o Ber­tolt Brecht (de fet, aquest dar­rer mereix tot un capítol, essent com és una de les grans pas­si­ons de For­mosa); però també hi ha el pròleg, tan­tes vega­des citat, per a la seva Anto­lo­gia poètica de Joan Vinyoli, que Proa va publi­car el 1981, alguns apunts pene­trants sobre la poe­sia de Pere Quart i el tea­tre de Joan Oli­ver o altres assaigs sobre la tra­ducció tea­tral, entre altres peces.

“Són tan­tes les coses que tenim al dar­rere que resulta difícil par­lar de tra­dició literària en un espai de temps tan limi­tat”, escriu en el text “De la meva tra­dició”, per a un cicle de con­ferències de l’any 1996. Quant a la tra­dició pròpia, fixem-nos en els tex­tos que dedica a Pere Quart i Joan Vinyoli. Pel que fa al pri­mer, For­mosa apunta, encer­ta­da­ment: “Ha tin­gut sem­pre la temp­tació de la lírica, però ha aca­bat sem­pre optant per una posició de resistència a les acti­tuds indi­vi­du­a­lis­tes en èpoques d’opressió i ha pre­fe­rit ser un escrip­tor mora­lista abans que un poeta líric.” Cla­vat, tot i que hi ha tan­tes con­se­cu­ci­ons d’estricta bellesa lírica en l’obra del saba­de­llenc que no fora difícil mirar, fins i tot, de reba­tre l’afir­mació. Sem­pre he admi­rat el sen­tit del com­promís intel·lec­tual amb el país de Joan Oli­ver, que con­si­de­rava el tea­tre un “acte de ser­vei i de fe en una llen­gua i en una cul­tura”. D’altra banda, no em sé estar de repro­duir la fórmula amb què ell mateix es defi­nia: “Un poeta inso­lu­ble en qual­se­vol aigua acadèmica.” Aques­tes pla­nes tan lúcides de For­mosa m’han fet tor­nar a la poe­sia de l’autor de Saló de tar­dor –per mi, el seu millor lli­bre.

Pel que fa a Vinyoli, el pròleg esmen­tat és, encara avui, una de les apor­ta­ci­ons teòriques més relle­vants a l’obra del bar­ce­loní. El text ja inten­tava superar la divisió de la poe­sia vinyo­li­ana en dos ves­sants: el més abs­tracte del cant (For­mosa en diu del somni) i el més acces­si­ble de la rea­li­tat. És pre­ci­sa­ment a propòsit del lli­bre Rea­li­tats, de 1963, que anota: “Veiem, doncs, com la con­creció con­viu mera­ve­llo­sa­ment amb una poe­sia on el somni té una gran presència.” Feliu For­mosa va trac­tar Vinyoli els dar­rers anys de la vida d’aquest; un home, l’autor de Vent d’aram, que sem­pre va mos­trar “la seva dis­po­ni­bi­li­tat per­ma­nent per a la vida com a única base de la cre­ació”. M’ima­gino que aquest text –com tants altres del recull, pri­vats d’altre suport que no sigui el paper imprès– es deu haver picat de cap i de nou. Dis­sor­ta­da­ment, aquí s’han esquit­llat alguns errors: que l’any d’apa­rició de Rea­li­tats sigui el 1063 és un lap­sus excu­sa­ble (no cal ser un medi­e­va­lista repu­tat per detec­tar la badada). Pot­ser ho és menys que allà on hauríem de lle­gir “en un mot”, hi tro­bem “és un mot”. Ara, el que cal­dria cor­re­gir sense dilació en una nova, hipotètica, edició del lli­bre és l’apa­rició del verb fan­tasma eli­car, en lloc d’expiar, en els ver­sos següents: “I vénen els records / de tan­tes cul­pes que no has / mai expiat.” No vol­dria pas sem­blar un mes­tre­ti­tes: el rigor, en la resta del lli­bre, és jus­ta­ment l’exi­gi­ble.

For­mosa ens dona altres tex­tos de gran nivell, que tenen la gran tra­dició euro­pea com a marc. Ens fa saber, posem per cas, que la “base ima­gi­na­tiva” del cèlebre Ubú, rei, d’Alfred Jarry, prové de la figura d’un “mal mes­tre” en la infan­tesa de l’escrip­tor. Més enllà d’aquest detall, el nos­tre autor, home de tea­tre, resu­meix molt bé l’abast de l’obra en el binomi: gui­nyol i Shakes­pe­are. Del capítol dedi­cat a Tho­mas Mann, el “novel·lista assa­gista”, en des­ta­ca­ria la per­ti­nent com­pa­ració amb Kafka.