FELIU FORMOSA, TEÒRIC

Feliu Formosa sempre ha estat un home de lletres complet, que ha desenvolupat la seva tasca creativa, principalment, en els terrenys de la poesia, el teatre, la traducció literària i l’escriptura de dietaris. Fruit d’aquesta seva activitat indefallent, al llarg dels anys ha anat publicant textos molt valuosos, de caràcter teòric –pròlegs, ponències, articles periodístics–, que ara Viena té l’encert de recuperar i aplegar. El volum abraça un període de trenta-dos anys, i es divideix en cinc parts, que representen molt bé la implicació de l’autor en els tres primers gèneres que acabo d’enumerar. Aquí dins trobem pàgines d’anàlisi molt valuoses sobre figures indiscutibles de la literatura alemanya –i del món– com Thomas Mann, Georg Trakl, Rainer Maria Rilke o Bertolt Brecht (de fet, aquest darrer mereix tot un capítol, essent com és una de les grans passions de Formosa); però també hi ha el pròleg, tantes vegades citat, per a la seva Antologia poètica de Joan Vinyoli, que Proa va publicar el 1981, alguns apunts penetrants sobre la poesia de Pere Quart i el teatre de Joan Oliver o altres assaigs sobre la traducció teatral, entre altres peces.

“Són tantes les coses que tenim al darrere que resulta difícil parlar de tradició literària en un espai de temps tan limitat”, escriu en el text “De la meva tradició”, per a un cicle de conferències de l’any 1996. Quant a la tradició pròpia, fixem-nos en els textos que dedica a Pere Quart i Joan Vinyoli. Pel que fa al primer, Formosa apunta, encertadament: “Ha tingut sempre la temptació de la lírica, però ha acabat sempre optant per una posició de resistència a les actituds individualistes en èpoques d’opressió i ha preferit ser un escriptor moralista abans que un poeta líric.” Clavat, tot i que hi ha tantes consecucions d’estricta bellesa lírica en l’obra del sabadellenc que no fora difícil mirar, fins i tot, de rebatre l’afirmació. Sempre he admirat el sentit del compromís intel·lectual amb el país de Joan Oliver, que considerava el teatre un “acte de servei i de fe en una llengua i en una cultura”. D’altra banda, no em sé estar de reproduir la fórmula amb què ell mateix es definia: “Un poeta insoluble en qualsevol aigua acadèmica.” Aquestes planes tan lúcides de Formosa m’han fet tornar a la poesia de l’autor de Saló de tardor –per mi, el seu millor llibre.

Pel que fa a Vinyoli, el pròleg esmentat és, encara avui, una de les aportacions teòriques més rellevants a l’obra del barceloní. El text ja intentava superar la divisió de la poesia vinyoliana en dos vessants: el més abstracte del cant (Formosa en diu del somni) i el més accessible de la realitat. És precisament a propòsit del llibre Realitats, de 1963, que anota: “Veiem, doncs, com la concreció conviu meravellosament amb una poesia on el somni té una gran presència.” Feliu Formosa va tractar Vinyoli els darrers anys de la vida d’aquest; un home, l’autor de Vent d’aram, que sempre va mostrar “la seva disponibilitat permanent per a la vida com a única base de la creació”. M’imagino que aquest text –com tants altres del recull, privats d’altre suport que no sigui el paper imprès– es deu haver picat de cap i de nou. Dissortadament, aquí s’han esquitllat alguns errors: que l’any d’aparició de Realitats sigui el 1063 és un lapsus excusable (no cal ser un medievalista reputat per detectar la badada). Potser ho és menys que allà on hauríem de llegir “en un mot”, hi trobem “és un mot”. Ara, el que caldria corregir sense dilació en una nova, hipotètica, edició del llibre és l’aparició del verb fantasma elicar, en lloc d’expiar, en els versos següents: “I vénen els records / de tantes culpes que no has / mai expiat.” No voldria pas semblar un mestretites: el rigor, en la resta del llibre, és justament l’exigible.

Formosa ens dona altres textos de gran nivell, que tenen la gran tradició europea com a marc. Ens fa saber, posem per cas, que la “base imaginativa” del cèlebre Ubú, rei, d’Alfred Jarry, prové de la figura d’un “mal mestre” en la infantesa de l’escriptor. Més enllà d’aquest detall, el nostre autor, home de teatre, resumeix molt bé l’abast de l’obra en el binomi: guinyol i Shakespeare. Del capítol dedicat a Thomas Mann, el “novel·lista assagista”, en destacaria la pertinent comparació amb Kafka.