UNA MEMÒRIA COMPARTIDA

Al començament de Les années Super-8, la veu d’Annie Ernaux explica mentre les imatges mostren una panoràmica del llac d’Annecy immers en una atmosfera hivernal: “Cap a la fi de l’hivern del 1972, vam comprar una càmera Super 8 Bell & Hill i tot el material per projectar els films. El meu marit i jo teníem poc més de 30 anys i teníem dos fills, de 7 i 3 anys, l’Eric i en David. Vam viure set anys a Annecy, on Philippe Ernaux era secretari general adjunt a l’Ajuntament. Jo ensenyava literatura a l’institut.”

Gairebé cinquanta anys després de l’adquisició de la càmera Super 8 pels Ernaux, l’escriptora francesa, juntament amb el seu fill David Ernaux-Briot, aporta un film a partir de les imatges que Philippe Ernaux va filmar fins a l’any 1982, en què la parella es va separar. Aleshores ell se’n va endur la càmera (havent-se concedit el dret a manejar-la amb l’acceptació d’ella perquè “temia malmetre l’equip i potser també a causa del repartiment de les tasques per gènere”), però va deixar el projector, la pantalla i tots els rodets de pel·lícula: “Va entrar en una altra existència i va abandonar la memòria de l’antiga amb nosaltres. I a mi em va fer la seva guardiana.” Amb l’impuls del seu fill petit, ara Annie Ernaux comparteix la memòria inscrita en aquestes imatges, que no només ho són de la vida familiar, amb la seva quotidianitat i els seus moments excepcionals que tenen a veure amb les celebracions i sobretot amb els viatges, sinó que són un testimoni d’una època. Tal cosa s’adiu plenament amb la literatura d’Annie Ernaux, en què l’experiència autobiogràfica s’inscriu en el temps històric i el “jo” es fa un “nosaltres”.

Amb una narració escrita evidentment per la mateixa escriptora, la veu d’Annie Ernaux acompanya sempre les imatges silents: “Calien paraules per donar sentit a aquest temps de silenci, fragments de la vida familiar invisiblement gravats a la història de l’època. Va ser una oportunitat per a mi de redescobrir anys decisius de la meva vida, perquè tots nosaltres tornem a visitar aquesta llum que va brillar sobre el passat”, comenta cap al final de la pel·lícula, que, presentada a la Quinzena de Realitzadors de l’últim festival de Canes, Filmin farà visible a l’Estat espanyol a partir del 16 de desembre, a través de la seva plataforma, tot i que amb la concessió del Premi Nobel a Ernaux, havia anunciat la seva distribució en sales al mes de gener.

Revisant i repensant les imatges des del present, l’escriptora les comenta, les contextualitza o les complementa explicant coses que, de vegades de manera reveladora, són fora de camp. Coses com ara que, “davant de la imatge de la jove mare anònima”, es recorda com una dona turmentada en secret per la necessitat d’escriure, que, de fet, feia d’amagat de la seva mare, que vivia amb ells després d’enviudar, i del marit. L’escriptora també observa senyals d’alguna cosa que es volia dissimular: les familiars tendeixen a voler ser imatges de felicitat, però les dels Ernaux anaven deixant constància de la crisi progressiva de la parella fins a arribar a la separació.

Com he apuntat, no només accedim a una intimitat familiar. A través dels viatges, ho fem al Xile d’Allende, un “país que va deixar d’existir”, com l’Albània comunista, que els Ernaux també van visitar en els anys setanta. Altres imatges també registren viatges familiars a Londres, a l’Espanya del 1980 i a Portugal. I és així que Annie Ernaux va parlant d’ella mateixa i del món. O, de fet, de qui era i de mons que ja no hi són. Les imatges cinematogràfiques com una memòria: “Filmar allò que mai més veuràs.” Deixar constància d’alguna cosa que ja ha passat, però que sempre torna a passar en veure-les.