Crítica
AMB LA VORA NEVADA I EL DIA JA COMENÇAT
El llibre de relats En els somnis comencen les responsabilitats és una de les herències del poeta nord-americà Delmore Schwartz (1913-1966), un il·luminat i un preclar que va ser immortalitzat en la magistral novel·la El llegat de Humboldt, que ens va arribar en català gràcies a Jordi Arbonès el 1990. Abans, Agustí Bartra va incloure Schwartz en les seves cèlebres antologies de la poesia americana. Avui, la tenacitat d’un altre poeta, el mallorquí Andreu Gomila, ens ofereix una convincent i treballada versió d’aquests contes, que es mouen pel modus vivendi de famílies jueves durant la Gran Depressió, sempre fixant la mirada en el detall, en els costums, en com pot afectar una parella que el marit llegeixi el diari. Són històries quotidianes, segurament insubstancials, però tenen el poder de captar tota la nostra atenció perquè el que practicava Schwartz era alta literatura, com la de Proust, com la de Joyce, com la de Faulkner. Malgrat els elogis de Bellow, Auden, Nabokov i T.S. Eliot, el nostre home no es va acabar d’adaptar als canvis d’una societat literària que evolucionava amb força. Schwartz va ser un personatge complicat, amb les seves addiccions i malalties mentals, també en una època en què les grans descobertes havien de transcendir en altres àmbits. En podríem fer moltes lectures dels significats i els reflexos d’aquesta prosa menuda i lluent, que Gomila tan bé ha traslladat. A través dels relats, des del que significativament titula el recull a la nouvelle El món és un casament, els contes plasmen amb exactitud l’ambient dels emigrants que s’anaven fent un lloc a la Nova York que resistia les misèries de la depressió.
Al pròleg de l’edició, Lou Reed –que va ser alumne del poeta a la Universitat de Siracusa– apunta: “Vas escriure el millor conte que s’ha escrit mai.” I no crec que sigui cap exageració perquè les situacions que planteja Schwartz contenen la ingenuïtat de les parelles, les relacions entre els amics i les frustracions de membres de les famílies, algunes superposant-se als contes, que no han acomplert els seus objectius vitals, ni que siguin mínims. El poeta és poderós i cadascun dels contes és un artefacte de rellotgeria que podia signar el millor Txèkhov, amb la frescor dels contes de Dylan Thomas o de l’Oscar Wilde més inspirat. En els somnis comencen les responsabilitats és un llibre d’artesania, que es revaloritza cada cop que es tradueix. Fa pocs dies llegia un article de la premsa francesa en què parlava d’aquest gran desconegut de la literatura americana. No crec que sigui un desconegut, sinó que és un autor de qualitat en un moment en què la literatura juga a una altra cosa: les tendències, les modes o els intents de comercialitat. Datat el 1937, el conte que dona títol al recull és un prodigi, i els altres, dignes acompanyants. Només cal llegir un fragment per constatar-ho: “I em vaig despertar en el cru matí de l’hivern del meu vint-i-unè aniversari, l’ampit lluent amb la vora nevada i el dia ja començat.”
Harold Danko fa esclatar la bellesa en el seu nou disc
Apiano solo, el nou disc de Harold Danko, Rite notes, estableix una complicitat immediata amb l’espectador, que percep tota la soledat, la brillant recreació de canvis d’estacions i el romanticisme inherent a la seva manera de tocar. Danko ens fa partícips d’un altre conjunt de nou peces magistrals que celebren, així mateix, mig segle de carrera professional. Cal recordar que el pianista americà ha treballat a les grans bandes de Woody Herman i Thad Jones i Mel Lewis, així com en grups més petits amb els clàssics del jazz Gerry Mulligan, Chet Baker i Lee Konitz. També va tocar sovint amb Rich Perry en la dècada del 1990, i amb Rufus Reid, Kirk Lightsey, Jeff Hirshfield, Edward Simon i Gregory Herbert. En el seu disc de fa un any, Danko i l’estudi de música del ballet d’Igor Stravinsky van editar una adaptació de La consagració de la primavera –estrenada mundialment el 1913 a París i que va provocar un motí entre el públic–. Després de l’èxit de la interpretació a quartet de Spring Garden, Rite notes és una autèntica fantasia a piano en solitari que ens tornarà a entusiasmar. Sensacions fortes davant d’un gran esclat de bellesa. Excel·lència!
