LA POÈTICA DEL DESIG

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és poeta, un destacat especialista en llengua hebrea. Ha estat professor universitari i ha participat en diversos projectes culturals, com la catalogació a les biblioteques sirianes d’Alep i Damasc. Ha treballat per a la Fundació Jordi Savall (2004-2015) i ha estat director de l’Institut Ramon Llull (2016-2018). Ha excel·lit en les traduccions dels poetes Iehuda Amikhai, Pinkhas Sade i Ronny Someck. En total, ha publicat deu llibres de poesia, amb notables reconeixements, com ara Corint (Premi Jocs Florals de Barcelona 2000), El tren de Bagdad (Premi Carles Riba 2003), Llei d’estrangeria (2008) o Ciència exacta (Premi Miquel de Palol 2014). Alguns dels seus llibres són difícils de trobar i per aquest motiu s’ha publicat Arabesc (Proa, 2022), una selecció de poemes.

Forcano destaca per la seva delicadesa, per la seva sensibilitat romàntica, fresca i perdurable, com l’olor del cos de l’amant a les mans. Escriu amb una estructura feble, molt ben triada, intel·ligent, que sembla que estigui a punt de desfer-se. És com el seu desig, que sempre s’acaba desfent. Forcano és un gran constructor de metàfores, amb reflexions sobre la memòria i el pes del desig. En els seus poemes incorpora paisatges de l’Orient Mitja, espais, cultures i ciutats mítiques: Beirut, Bagdad, Corint, Istanbul, Ankara, Tel-Aviv, el Caire, Palmira, Nicòsia, Damasc i Hydra.

Té poemes que queden clavats, que ho quadren tot. Altres vegades desplega versos i aforismes interns, sentències existencials. Quan sent enyor de l’amor, el seu dolor s’expressa de forma delicada i tendra. Una carta no enviada l’acaba convertint en un poema que finalment escriu. Aquest és el sentit de la poesia: l’impuls a la vida. El poema “En una botiga de pianos” és un exemple de tota la seva força expressiva sobre la memòria i el desig. El poema “Call” ho toca tot: el sentit de la vida, una experiència personal que es barreja amb la història de tots els homes.

Desig, record i oblit són les tres llances de foc de Forcano. Hi ha una certa innocència, una certa idea de l’amor, de l’idealisme físic. Ell busca la física del cos, del plaer. Per a Forcano, els somnis perduts són mítics, innocents i sensuals. Té moltes referències a l’aigua, al mar, als rius, als nedadors, als vaixells, a les illes, a les platges. Sembla que el desig hagi de ser més real a l’Orient Mitjà. Potser sí, potser resulta més antic o més net. Hi ha una certa complexitat europea que contrasta amb la saviesa d’Orient: “La paciència és bonica –diuen els àrabs.” El poema en prosa sobre les palmeres d’Al-Faium és portentós, amb imatges fascinants sobre la natura: “El vent fa batre les beines de pol·len de les palmeres mascles i les palmeres femelles mouen així les fulles per recollir-lo i fecundar-se.” El poema llarg “El tren de Bagdad”, amb parts narratives i parts poètiques, és un viatge fascinant, eròtic, des de Líbia fins a l’Iraq, amb paisatges de fons i reflexions sobre la vida: “Quanta primavera pot suportar un cos?”

Vol dir coses. L’obsessió de Forcano és neta. No hi ha amor sense desig i no hi ha plaer sense possessió. Quan s’acaba una història, no té retop, perquè en els seus poemes no hi ha ressentiment ni retrets. El desig va lliscant per damunt dels poemes, deixant rastres de fermesa. El poeta vol sobreviure a tots els infortunis. En altres peces planteja aquesta obsessió per la nostàlgia no viscuda. Forcano desitja l’amor i el vol viure.