El rastre del maqui
El periodista Òscar Meseguer recull en un llibre la història del maqui Francisco Serrano, ‘El Rubio’, l’últim company del mític guerriller La Pastora. La seva recerca va propiciar, el 2020, l’exhumació del cos del cementiri dels Reguers de Tortosa i el retorn de les restes a la família
VÍCTIMA I BOTXÍ
“El Rubio primer va ser víctima però després també va ser botxí. Era un personatge molt dual, amb moltes contradiccions”ACCIÓ-REACCIÓ
“Ell i la seva família van patir tortura i repressió i això el va convertir en un guerriller violent i molt reactiu, que va participar en crims”INDEFINICIÓ DE GÈNERE
“El Rubio sempre ha quedat eclipsat per La Pastora, sobretot per la seva controvertida identitat sexual; però en realitat era home”Quan un home va trucar a la redacció del setmanari L’Ebre per avisar que ell sabia exactament on estava enterrat el cos del guerriller antifranquista Francisco Serrano Iranzo (1911-1954) –l’últim company del mític La Pastora–, el director del mitjà, el periodista Òscar Meseguer, ja feia temps que resseguia la història i que rastrejava la pista d’aquell maqui, conegut amb el sobrenom d’El Rubio. Tota la recerca, que acaba amb l’exhumació de les restes del guerriller, el desembre de l’any 2020, i que va ser propiciada pel mateix Meseguer, l’ha recollit al llibre La petjada d’El Rubio, l’últim company de la Pastora (Onada Edicions). El Rubio estava enterrat en una fossa al cementiri dels Reguers de Tortosa.
Meseguer havia començat a estirar del fil poc després de llegir el llibre d’Alícia Giménez Bartlett sobre La Pastora (Donde nadie te encuentre, Destino), una novel·la de ficció però amb relats verídics sobre l’agrupació guerrillera a què pertanyien els dos maquis: “Va ser una casualitat que, just poques setmanes després de llegir-me el llibre, em vaig trobar amb la notícia que el govern d’Aragó havia enviat una carta a l’Ajuntament de Tortosa demanant informació per veure on estava enterrat Francisco Serrano; el govern d’Aragó estava buscant cossos de guerrillers antifranquistes que haguessin estat enterrats fora de la comunitat autònoma”, explica. Això li va despertar un interès especial: “Sí, perquè m’atreia el personatge i perquè aquella guerrilla es movia per uns territoris que sento molt meus; els assalts que feien a les masies, els enfrontaments amb la Guàrdia Civil..., tot es produïa en llocs que conec, perquè els meus pares són de la comarca dels Ports, i l’epicentre de la seva història i per on es movia aquesta guerrilla és tot el Maestrat d’Aragó i de Castelló i les Terres de l’Ebre; molts llocs que ells assaltaven els conec i conec els seus descendents... Tot em despertava molt interès”, explica el periodista, nascut a Alcanyís (Terol).
El colofó es va produir quan, la primavera del 2018, dos o tres dies després de publicar que el govern d’Aragó estava investigant on estava enterrat El Rubio, “truca un home dels Reguers a la redacció”: “Ens diu que ell sap exactament on està enterrat. Perquè Serrano va morir en un assalt al xalet dels arrossaires Nomen, als Reguers, que és una pedania de Tortosa. Quan el govern d’Aragó va enviar la carta, l’Ajuntament de Tortosa va buscar informació, però no en va trobar, i en ser un maqui no hi havia informació oficial. I aquell home va dir que sabia on estava enterrat. Jo em vaig emocionar amb tot plegat. A partir d’aquí vaig anar estirant fils.”
Qui era El Rubio? El seu nom era Francisco Serrano Iranzo, però era conegut pel sobrenom. Era un guerriller dels maquis, adscrit a l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA). Ell i La Pastora van desertar de la guerrilla l’any 1950, “quan la guerrilla ja està molt castigada per l’estratègia de repressió de la Guàrdia Civil i del general Pizarro, l’ambient dins de l’agrupació era de mala maror, de malfiances, i el mateix partit [Comunista] va assassinar els que pensava que podien ser traïdors o els que discutien la tàctica del partit; en aquest context, el 1950, deserten de la guerrilla, a iniciativa de Serrano, i marxen tots dos, i estan quatre anys que en què els assalts a les masies els fan ells sols”.
HOME O DONA?
La figura d’El Rubio sempre ha quedat eclipsada per la de La Pastora (renom de Florenci Pla Meseguer, tot i que va ser batejat com a Teresa), sobretot per la seva controvertida identitat sexual: “La Pastora [també conegut amb el renom de Durruti] és un personatge que sempre ha tingut més ganxo als llibres sobre maquis per la seva indefinició quant al gènere; deien que era hermafrodita... En realitat era un home amb una malformació genital, com van acabar veient els metges de la presó”, diu l’autor del llibre. El Rubio i La Pastora eren parella? “No, el debat sobre si eren parella ha estat la morbositat que els ha envoltat i s’han escrit llibres especulant sobre aquesta possibilitat, però ells eren dos homes. La Pastora era un home i en seu judicial va dir que li agradaven les dones. Només van ser parella guerrillera, a partir del moment en què van desertar”, explica Meseguer. La figura de La Pastora ha acabat sent mitificada, “tant en sentit positiu com negatiu i, a més, se li ha reconegut que no va fer cap dels més de vint crims que se li imputaven, perquè en cap dels dos judicis que se li van fer no es va poder demostrar que hagués comès cap assassinat”. “La figura se li ha reparat i, per exemple, té un carrer a Vallibona (Castelló), on va néixer; se li ha anul·lat el judici...” Però no ha estat així en el cas d’El Rubio: “Era una persona molt enutjada, perquè la seva família va ser objecte d’una repressió brutal, i per això es va incorporar a la guerrilla, i es va tacar les mans de sang. Primer va ser víctima, però després també va ser botxí. Era un personatge molt dual, amb moltes contradiccions, i molt potent. I a mi em va atreure molt”, reconeix.
El llibre que en recull la història té dos eixos. Un és el procés que acaba amb l’exhumació del cos i el retorn de les restes a la família tres anys després que el setmanari L’Ebre ho publiqués. “Adrián Grau, l’home dels Reguers que sabia on estava enterrat, va trucar a la redacció la primavera del 2018. Ho publiquem i el govern d’Aragó s’activa i insisteix a l’Ajuntament de Tortosa que li deixin fer una excavació arqueològica al cementiri dels Reguers. L’Ajuntament diu que està predisposat a fer-ho però que necessiten més certeses per donar el permís... No hi ha gaire fluïdesa entre el govern d’Aragó i l’Ajuntament de Tortosa i s’enceta un procés que dura tres anys, fins que, gràcies a la implicació d’una associació memorialista d’Aragó i de la Direcció General de Memòria Democràtica [de la Generalitat], exhumen les restes i les tornen a la filla del maqui, que és viva, i que mor al cap de pocs mesos de rebre-les.” La Direcció General de Memòria Democràtica va poder confirmar a principis del 2021 que el cos recuperat de la fossa dels Reguers corresponia al maqui conegut amb el renom d’El Rubio. L’ADN dels ossos coincidia amb el perfil genètic de la seva filla gran, Lídia Serrano. Curiosament, en una entrevista que li va fer el mateix Òscar Meseguer, la filla del maqui destacava: “Quan recuperi les restes del meu pare ja em puc morir tranquil·la.” I així va ser. L’abril del 2021 li van retornar les restes i a l’octubre va morir. Va ser ella qui uns anys abans va inscriure el cas del seu pare al Cens de persones desaparegudes de la Generalitat i, a través del govern d’Aragó, van demanar a l’Ajuntament de Tortosa que s’obrís la fossa on estava enterrat.
Meseguer va participar directament en el procés d’exhumació i n’és un dels que el va propiciar. Per exemple, acompanya la historiadora Noemí Riudor, que és qui va fer l’informe previ a l’exhumació, en les seves visites als Regueres. “Jo participo directament en aquest procés, i per això un dels eixos del llibre és explicar com avancen els treballs que permeten recuperar els ossos del guerriller.”
I el segon eix del llibre és la història d’El Rubio. Part de la informació prové de diverses entrevistes, sobretot a la seva filla gran, Lídia Serrano, i a la menuda, “que pràcticament no el va conèixer, perquè quan ella tenia 2 anys el pare ja se’n va anar a la guerrilla”. Meseguer també entrevista persones de l’entorn del maqui, historiadors que havien tractat la seva figura i també víctimes dels seus assalts i segrestos. Per exemple, veïns del municipi de Paüls, on els maquis van fer un segrest; veïns d’una masia de la Ginebrosa (Baix Aragó), “on van fer la bestiesa més grossa”: El Rubio, per venjar un company guerriller, va matar quatre membres d’aquella família.
VÍCTIMA I BOTXÍ
Al llibre, doncs, s’explica el doble vessant de víctima i botxí de Francisco Serrano: “Ell havia patit moltíssim, perquè son pare i son germà també eren maquis, i van ser els primers que es van incorporar a la guerrilla; a El Rubio l’anava a buscar la Guàrdia Civil a casa i el torturaven perquè els digués on eren els altres. Ell i la seva família primer van rebre tota la repressió i tortura; quan estava a la guerrilla, per exemple, se li van morin dos fills menuts i no va poder anar ni a fer el dol; la Guàrdia Civil i els sometents li van cremar la masia familiar; van pegar i abussar de les dones de la família.., tot un drama.” L’autor del llibre interpreta que aquests fets “el converteixen en un guerriller violent i molt reactiu, i que fa que participi en crims, com un que es va produir en una masia de Morella”: “Jo vaig poder parlar amb l’únic supervivent d’aquella masia. He intentat aportar entrevistes inèdites”, explica Meseguer. El context històric l’ha extret de bibliografia diversa (llibres de Josep Sànchez-Cervelló, Raül Gonzàlez Devís, José Calvo...) i entrevistes amb historiadors. També entrevista i fa perfils de les persones que han estat motors de l’exhumació “i que reivindiquen la memòria i la recuperació de restes”. Per exemple, la presidenta de l’associació memorialística d’Aragó, Pilar Gimeno, i la historiadora lleidatana Noemí Riudor.
COM VA MORIR?
El Rubio va morir una nit d’agost del 1954 durant l’assalt –ell i La Pastora– a la masia dels arrossaires Nomen, una família benestant dels Reguers. Meseguer ho resumeix: “Ells anaven a la desesperada perquè ja havien desertat i no tenien la cobertura de la guerrilla; al contrari, si la guerrilla els hagués agafat els haurien matat. Anaven molt collats per la Guàrdia Civil. Van intentar fer un últim assalt al xalet dels Nomen, la rica família d’arrossaires. Van entrar, van demanar unes 200.000 pessetes de l’època, amb l’amenaça que si no segrestarien la filla menuda. Els Nomen van negociar, els van calmar i fins i tot els van donar menjar, uns pastissets. I en cròniques periodístiques està explicat que el fill dels Nomen, que havia fet les milícies i que, per tant, tenia una pistola reglamentària, els va dir que anava a buscar vi per oferir-los-hi, però en realitat va anar a buscar la pistola. Aleshores va anar cap a una finestra, amb la mala sort que la dona de fer feines va encendre el llum, i els maquis i la resta de la família que estaven a la terrassa van veure per la finestra que el fill duia la pistola. Llavors es va desencadenar un tiroteig. A El Rubio el van malferir. Es van escapar, però al cap d’un quilòmetre va caure dessagnat i va morir. L’endemà el va trobar una dona que anava a regar. La Pastora va aconseguir escapar.
Una altra de les fonts que li serveix a Meseguer per reconstruir la història és el sumari judicial contra La Pastora. El van detenir a Andorra i el van jutjar l’any 1960. “Al sumari judicial, de més de 400 pàgines, hi ha declaracions de tots els afectats pel tiroteig de can Nomen, del segrest de Paüls i altres fets.
El llibre de Meseguer –escrit en català nord-occidental– s’enfila pel doble camí de la investigació periodística i la memòria històrica. “És un llibre de memòria i de reivindicació de la memòria. En alguns episodis que vaig intercalant explico que, per exemple, a Miravet, en un camp de cirerers, se sospitava que hi havia hagut un hospital de campanya. El Memorial Democràtic el va excavar i van extreure restes d’uns cent individus. Ara, després de tants anys de democràcia, s’estant començant a obrir fosses i a trencar silencis. Aquell home em deia que hi ha molts pagesos que saben que a la seva finca hi ha restes humanes, però que ningú n’ha dit res per por d’obrir ferides que no estan ben tancades”.
A Meseguer, ara, li ha quedat un gust dolç: “La major satisfacció és pensar que he contribuït a trobar un cos que no se sabia on estava i que la família el va poder recuperar i enterrar”, explica.
Dinou PERSONES EXHUMADES IDENTIFICADES
Al cementiri de Reus ha començat aquesta setmana una excavació a la fossa de beneficència per recuperar les restes de Cipriano Martos, un militant antifranquista que va morir el 1973 assassinat per la Guàrdia Civil després d’haver estat detingut i acusat de propaganda il·legal i de pertànyer al Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). Si les tasques de localització acaben amb èxit, aquesta serà la dinovena persona exhumada identificada a Catalunya des de la creació del Programa d’identificació genètica, el 2016. A Catalunya hi ha 887 fosses de la Guerra Civil documentades, amb unes 20.000 persones enterrades. Els treballs per exhumar Cipriano martos tenen una durada prevista d’uns dos mesos i mig i formen part del Pla de fosses 2020-2022 de la Generalitat. El procés inclou l’excavació a càrrec d’antropòlegs forenses i arqueòlegs. Un cop s’arribi al que podria ser el cos de Cipriano Martos, se n’agafaran les restes òssies per fer una primera anàlisi i, posteriorment, extreure la mostra d’ADN i més proves antropològiques.