MERCEDES GANCEDO
SOPRANO
“Parlar malament el català és millor que no parlar-lo”
DOBLE FUNCIÓ
“Tot el que fem pot ser artístic, encara que també pugui ser terapèutic. La poesia és irreverent”BEN REBUDA
“Em sento integrada a l’ecosistema català. Catalunya m’està donant tot el que pot, que no és poc”Mercedes Gancedo és una soprano argentina que fa anys que dona el millor de si mateixa als escenaris catalans. El públic l’estima, però ella s’ho guanya i se sent agraïda per aquest reconeixement creixent. És una habitual al Liceu i al LIFE Victoria, i ha debutat al Palau de la Música i a L’Auditori, així com a la Schubertíada i el Barcelona Obertura Spring Festival. És una gran cantant d’òpera i una liederista exquisida. I tots els èxits es gesten al seu pis del Raval, amb les seves plantetes i el seu interès per integrar-se al país, per parlar català, enamorada de la nostra cultura. Acaba de publicar Tierra mojada, que recull les seves vivències a casa nostra i, malgrat ser un poemari en castellà, l’hem d’entendre com una declaració d’amor a Catalunya, un gest de valentia i de voler pertànyer a aquest ecosistema nostre que, segons ella, li ha donat tantes oportunitats. La seva veu és tan incisiva i interpel·ladora, fresca i madura, expressiva i sensual com la seva capacitat comunicativa verbal i escrita. Ja no podem parlar només de la Mercedes Gancedo soprano, sinó d’una personalitat artística que abraça el cant, el vers, la lectura, la fotografia. Una dona valenta que estima la seva terra en la mesura que la canta des de la seva terra d’acollida, on la muntanya i el mar s’uneixen en onades tan persistents com ella.
D’on ve el seu interès per Catalunya?
Barcelona és la porta d’entrada a Europa. Jo tenia 20 anys i una necessitat imperiosa de marxar de l’Argentina per qüestions personals, i vaig fer tot el possible per venir. El primer cop va ser per presentar-me al concurs Tenor Viñas el 2011, i després d’un retorn necessari a l’Argentina, vaig poder tornar a Barcelona gràcies a una beca d’estudis que vaig guanyar al concurs. Barcelona em va encantar i vaig posar tot l’esforç a quedar-m’hi. Els primers quatre anys van servir per trobar-me, però em van costar molt professionalment. Tenia tal frustració que estava a punt de marxar. Però tot es va posar a lloc amb el guiatge Francisco Poyato, cursant el Màster de Lied a l’ESMUC, i de cop se’m va obrir tot: l’òpera, el lied. I gràcies també a la Fundació Victoria de los Ángeles. Aquest és l’eix principal de la meva carrera a Barcelona, així com ho seria el Liceu.
Què és el que més l’ha inspirat de la nostra terra?
Un fenomen de la naturalesa. La roca entrant al mar o el mar entrant a la roca, la muntanya en contraposició amb el Mediterrani, una cosa impensable per a mi. Va ser meravellós veure-ho a la Costa Brava el 2012. D’aquí sorgeix el cicle Poemes del mar. M’agrada molt la poesia catalana i la cultura catalana en general, i penso que s’ha de fer l’esforç de parlar català. M’encanta la raó per la qual s’ha de parlar i respecto tota la lluita que hi ha al darrere. A banda, és un idioma tan bonic!
És un vici que tenim els d’aquí, canviar de llengua amb algú de fora.
Potser perquè es pensa que és un gest de respecte. De fet, sovint em fa vergonya, però parlar malament el català és molt millor que no parlar-lo. Moltes vegades parlo en castellà perquè he conegut aquella persona parlant vastellà i ja no canviem, però s’ha de fer l’esforç. Cal prendre’n consciència.
Sent que forma part de la cultura catalana?
Sí, però primerament perquè hi ha molta gent que ha confiat en mi, i això és molt d’agrair. És cert que estic fent una feina molt intensa i això dona fruits, però el compromís és per les dues bandes, i no només amb les grans cases. Sempre intento estar a l’altura. I més enllà de la música, també: jo visc al Raval i m’agrada molt treballar amb la gent; soc voluntària de diverses associacions, vaig estar al Telèfon de l’Esperança, a Sant Joan de Déu. El Raval és com un món paral·lel i m’hi trobo molt a gust. Sí, em sento integrada a l’ecosistema català.
Ha debutat al Palau de la Música gràcies a El Primer Palau, actua al Liceu, a Peralada, al LIFE Victoria. Quina meta li falta aconseguir aquí?
Catalunya m’està donant tot el que pot, que no és poc. M’agradaria posar un peu ferm a L’Auditori i poder-hi fer més música simfònica o antiga –n’estic fent molta gràcies a la Salvat Beca Bach–. Però aquí se m’ha donat sempre molta visibilitat i tot el que proposo es fa possible. A l’Argentina no em passa, això; si vull fer-hi un concert he de pagar. Ningú és profeta a la seva terra.
Parli’ns de Tierra mojada.
Es tracta d’un poemari que recull poesies que he escrit a Barcelona en els darrers quinze anys, i la voluntat de publicar-los ara neix d’un treball personal que estic fent d’obrir-me i fusionar la Mercedes persona amb la Mercedes artista. Tot el que fem pot ser artístic, encara que pugui ser també terapèutic. La poesia és irreverent, hi ha una estructura, però hi ha llibertat. Publicar aquests poemes és un viatge, exposar-me en la nuesa. Fins ara era intèrpret del món intern d’altra gent, i ara soc jo mateixa, i això fa vertigen. Al final vaig trobar un punt mitjà entre censurar-me i despullar-me. Gràcies a la rebuda va agafar força la dona valenta que porto dins, i això pot inspirar i esperançar altra gent. Soc soprano i escric poemes.
Quins aspectes de la seva vida personal a Barcelona tracta el llibre?
És un arc molt ampli, que abraça des que vaig arribar aquí fins avui, i tot el que he sentit. Al principi hi ha molta solitud, i una gran densitat poètica. Després visc un ressorgiment del meu ànim i començo a reconèixer la ciutat com a casa meva, fins avui que hi estic molt a gust. El llibre és molt intens. Neix de la terra, de la sang, de l’amor i de la mort.
Però enyora l’Argentina. Cooking America, el seu primer treball discogràfic, que recull cançó de l’Amèrica del Sud i del Nord, n’és un exemple?
En part sí que l’enyoro. Cooking America, que vaig publicar amb la pianista Beatriz Miralles, va sortir en un moment en què dubtava si tornar o no, però llavors Barcelona se’m va obrir per complet i vaig escriure una carta de comiat als meus orígens amb una oda a l’Argentina: “Canto serenatas a un amor imposible a un balcón invisible.” És un amor impossible perquè a l’Argentina no hi puc cantar i per això li canto serenates. La música és el que em connecta amb la meva terra i ho vaig entendre així: puc cantar a l’Argentina, puc cantar repertori argentí a Barcelona, que ara és casa meva. No puc sentir-me més benvinguda aquí. No hi ha cap lloc que m’abraci més.
En quin moment vocal es troba?
En un moment de transició. Estic agafant cos, maduresa i molta més flexibilitat perquè em sento molt còmoda en registres nous. És un moment d’exploració. La clau, ara, és buscar la comoditat de la veu i el cos, i aquest gir em fa sentir més feliç i em fa cantar millor. Busco que el rol em quedi bé, no encaixar jo al rol. Tot ve de la crisi que vaig viure el 2020 en què em sentia malament vocalment. La meva veu sempre està parlant de com estic, i el cos em va posar un límit. Quan reconverteixes això en una oportunitat cuides més el cos, la ment i l’enfocament de la carrera. Abans no tenia límits, era com un cadell, m’agradava jugar. Ara soc més conscient del que faig.
Quins altres projectes té entre mans?
Des de fa uns anys tinc una relació gairebé familiar amb la Fundació Victoria de los Ángeles i faig diversos projectes amb ells, no només com a cantant sinó creant xarxa amb músics, cantants i poetes. Faig les jams de lied, un espai per a noves creacions, i és on vaig llegir els meus primers poemes. Acabo de debutar al Liceu amb el rol de Suor Gienovieffa, un paper destacat de Suor Angelica d’Il Trittico, de Puccini, i hi canto les quatre cançons de Victoria dels Àngels, amb música de Pedro Pardo. És el que vull fer jo: cantar poesia d’una cantant. Em trobo en aquest moment envoltada de projectes que tenen més a veure amb una personalitat artística que no amb el fet de ser només cantant intèrpret. La poesia, la literatura, la fotografia... Una nova manera d’expressar-me.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.