Temps era temps

“Devia ser el 1972 o el 1973. Estava malament i anava en cotxe de Girona cap al Baix Empordà. Sortint de la Bisbal, em vaig aturar a Vulpellac. Hi havia un envelat en què una orquestra anava tocant cançons clàssiques. En un moment determinat, potser entre Per tu ploro i La santa espina, va interpretar Paraules d’amor. Aquell dia em vaig adonar que hi havia una cançó meva que ja formava part del patrimoni musical del poble, del sentiment col·lectiu. Vaig descobrir que allò era l’èxit artístic.” Són paraules de Joan Manuel Serrat, extretes d’una llarga entrevista que li va fer ara fa dinou anys Xevi Planas per a la revista Presència, amb motiu del 60è aniversari del cantautor del Poble-sec, que va néixer el 27 de desembre del 1943 i que, per tant, està a punt de fer 79 anys. Evidentment, Paraules d’amor no és l’única de les seves cançons que ja forma part del “patrimoni musical del poble”, més aviat podríem parlar de desenes de cançons compostes al llarg d’una extensa i prolífica carrera, iniciada el 1965, que ara arriba al seu final. La setmana vinent, Serrat oferirà a la seva ciutat els tres últims concerts de la gira de comiat, El vicio de cantar 1965-2022, el dimarts 20, el dijous 22 i el divendres 23 de desembre al Palau Sant Jordi. Les entrades estan completament exhaurides per als dos últims concerts, però encara en queden algunes de disponibles, no gaires, per al concert de dimarts. Ha estat una gira tan extensa com intensa, en què Serrat s’ha acomiadat del seu públic en nombroses localitats de l’Estat espanyol –a Catalunya, va visitar aquest estiu els festivals de Peralada, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona i Pineda de Mar– i també de diversos països llatinoamericans i els Estats Units. De fet, el primer concert de la gira va tenir lloc el 27 d’abril passat al Beacon Theater de Nova York. És ben conegut que Serrat té, des de fa dècades, legions de fans molt fidels i apassionats a l’altra banda de l’Atlàntic. I a casa nostra, que és casa seva, a pesar d’algunes controvèrsies extramusicals, Joan Manuel Serrat ha estat una de les veus més importants de la segona meitat del segle XX i el que ja ha transcorregut del XXI.

Si Serrat i la seva esplèndida banda –un septet instrumental encapçalat per Ricard Miralles (piano i direcció) i Kitflus (teclats)– mantenen en aquests tres últims concerts l’estructura dels que van oferir a l’estiu a Peralada o a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el repertori estarà format per unes vint-i-cinc cançons, que s’obren amb una introducció que dona pas a l’emotiva Temps era temps: una cançó que convida a mirar enrere amb una certa nostàlgia i que marca el to general del que vindrà a continuació. En els dos concerts esmentats va cantar El carrusel del Furo, una cançó dedicada al seu avi, Manuel Teresa, conegut com El Furo, mort durant la Guerra Civil a la localitat aragonesa de Belchite. La cançó en qüestió es va publicar en un any tan significatiu com el 1975 com a part del disc Para piel de manzana.

Després, si no hi ha canvi de plans, al Sant Jordi podrien sonar cançons com ara Señora, Seria fantàstic, la sublim Me’n vaig a peu, la combativa (amb alegria) Algo personal, Cançó de matinada i, en record del poeta represaliat Miguel Hernández, les Nanas de la cebolla i Para la libertad. Gairebé segur que també cantarà Hoy puede ser un gran día i, tenint en compte el lloc i la situació, seria coherent que no hi faltés Barcelona i jo. Per a la potent recta final del concert pròpiament dit, quedarà un triplet monumental: Pare, Mediterráneo i Cantares. Per als bisos es podria reservar, pel que ja vam poder escoltar a l’estiu, El meu carrer i Fiesta, i per a la segona tanda d’extres, Aquellas pequeñas cosas, potser La tieta i segur que abans de dir l’adeu definitiu cantarà Paraules d’amor. A Peralada, excepcionalment, va tenir com a convidada la cantant israeliana Noa, amb qui va cantar Es caprichoso el azar. I altres cançons amb les quals ha anat jugant en el repertori són El teu àngel de la guarda, No hago otra cosa que pensar en ti, Los recuerdos o Tu nombre me sabe a yerba. És impossible condensar a gust de tothom, en dues hores i mitja de concert, un repertori tan ampli, ric i variat com el de Serrat, que a més aprofita aquests concerts per acomiadar-se realment dels seus seguidors amb llargs parlaments, de vegades amb humor, fins i tot força negre, de vegades amb sentiments a flor de pell i amb alguna llàgrima.

En qualsevol cas, la setmana vinent es viuran al Palau Sant Jordi tres nits glorioses que serviran per tancar com Déu mana i Serrat es mereix una trajectòria musical excelsa, la d’un home de gairebé 79 anys que encara emociona quan recorda les paraules d’amor senzilles i tendres dels seus 15 anys, que ja són també nostres, per sempre més.