Temps era temps

“Devia ser el 1972 o el 1973. Estava mala­ment i anava en cotxe de Girona cap al Baix Empordà. Sor­tint de la Bis­bal, em vaig atu­rar a Vul­pe­llac. Hi havia un enve­lat en què una orques­tra anava tocant cançons clàssi­ques. En un moment deter­mi­nat, pot­ser entre Per tu ploro i La santa espina, va inter­pre­tar Parau­les d’amor. Aquell dia em vaig ado­nar que hi havia una cançó meva que ja for­mava part del patri­moni musi­cal del poble, del sen­ti­ment col·lec­tiu. Vaig des­co­brir que allò era l’èxit artístic.” Són parau­les de Joan Manuel Ser­rat, extre­tes d’una llarga entre­vista que li va fer ara fa dinou anys Xevi Pla­nas per a la revista Presència, amb motiu del 60è ani­ver­sari del can­tau­tor del Poble-sec, que va néixer el 27 de desem­bre del 1943 i que, per tant, està a punt de fer 79 anys. Evi­dent­ment, Parau­les d’amor no és l’única de les seves cançons que ja forma part del “patri­moni musi­cal del poble”, més aviat podríem par­lar de dese­nes de cançons com­pos­tes al llarg d’una extensa i prolífica car­rera, ini­ci­ada el 1965, que ara arriba al seu final. La set­mana vinent, Ser­rat ofe­rirà a la seva ciu­tat els tres últims con­certs de la gira de comiat, El vicio de can­tar 1965-2022, el dimarts 20, el dijous 22 i el diven­dres 23 de desem­bre al Palau Sant Jordi. Les entra­des estan com­ple­ta­ment exhau­ri­des per als dos últims con­certs, però encara en que­den algu­nes de dis­po­ni­bles, no gai­res, per al con­cert de dimarts. Ha estat una gira tan extensa com intensa, en què Ser­rat s’ha aco­mi­a­dat del seu públic en nom­bro­ses loca­li­tats de l’Estat espa­nyol –a Cata­lu­nya, va visi­tar aquest estiu els fes­ti­vals de Pera­lada, Sant Feliu de Guíxols, Tar­ra­gona i Pineda de Mar– i també de diver­sos països lla­ti­no­a­me­ri­cans i els Estats Units. De fet, el pri­mer con­cert de la gira va tenir lloc el 27 d’abril pas­sat al Bea­con The­a­ter de Nova York. És ben cone­gut que Ser­rat té, des de fa dècades, legi­ons de fans molt fidels i apas­si­o­nats a l’altra banda de l’Atlàntic. I a casa nos­tra, que és casa seva, a pesar d’algu­nes con­trovèrsies extra­mu­si­cals, Joan Manuel Ser­rat ha estat una de les veus més impor­tants de la segona mei­tat del segle XX i el que ja ha trans­cor­re­gut del XXI.

Si Ser­rat i la seva esplèndida banda –un sep­tet ins­tru­men­tal encapçalat per Ricard Mira­lles (piano i direcció) i Kit­flus (teclats)– man­te­nen en aquests tres últims con­certs l’estruc­tura dels que van ofe­rir a l’estiu a Pera­lada o a la Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols, el reper­tori estarà for­mat per unes vint-i-cinc cançons, que s’obren amb una intro­ducció que dona pas a l’emo­tiva Temps era temps: una cançó que con­vida a mirar enrere amb una certa nostàlgia i que marca el to gene­ral del que vindrà a con­ti­nu­ació. En els dos con­certs esmen­tats va can­tar El car­ru­sel del Furo, una cançó dedi­cada al seu avi, Manuel Teresa, cone­gut com El Furo, mort durant la Guerra Civil a la loca­li­tat ara­go­nesa de Belc­hite. La cançó en qüestió es va publi­car en un any tan sig­ni­fi­ca­tiu com el 1975 com a part del disc Para piel de man­zana.

Després, si no hi ha canvi de plans, al Sant Jordi podrien sonar cançons com ara Señora, Seria fantàstic, la sublim Me’n vaig a peu, la com­ba­tiva (amb ale­gria) Algo per­so­nal, Cançó de mati­nada i, en record del poeta repre­sa­liat Miguel Hernández, les Nanas de la cebo­lla i Para la liber­tad. Gai­rebé segur que també can­tarà Hoy puede ser un gran día i, tenint en compte el lloc i la situ­ació, seria cohe­rent que no hi faltés Bar­ce­lona i jo. Per a la potent recta final del con­cert pròpia­ment dit, que­darà un tri­plet monu­men­tal: Pare, Medi­terráneo i Can­ta­res. Per als bisos es podria reser­var, pel que ja vam poder escol­tar a l’estiu, El meu car­rer i Fiesta, i per a la segona tanda d’extres, Aque­llas pequeñas cosas, pot­ser La tieta i segur que abans de dir l’adeu defi­ni­tiu can­tarà Parau­les d’amor. A Pera­lada, excep­ci­o­nal­ment, va tenir com a con­vi­dada la can­tant isra­e­li­ana Noa, amb qui va can­tar Es capric­hoso el azar. I altres cançons amb les quals ha anat jugant en el reper­tori són El teu àngel de la guarda, No hago otra cosa que pen­sar en ti, Los recu­er­dos o Tu nom­bre me sabe a yerba. És impos­si­ble con­den­sar a gust de tot­hom, en dues hores i mitja de con­cert, un reper­tori tan ampli, ric i variat com el de Ser­rat, que a més apro­fita aquests con­certs per aco­mi­a­dar-se real­ment dels seus segui­dors amb llargs par­la­ments, de vega­des amb humor, fins i tot força negre, de vega­des amb sen­ti­ments a flor de pell i amb alguna llàgrima.

En qual­se­vol cas, la set­mana vinent es viu­ran al Palau Sant Jordi tres nits glo­ri­o­ses que ser­vi­ran per tan­car com Déu mana i Ser­rat es mereix una tra­jectòria musi­cal excelsa, la d’un home de gai­rebé 79 anys que encara emo­ci­ona quan recorda les parau­les d’amor sen­zi­lles i ten­dres dels seus 15 anys, que ja són també nos­tres, per sem­pre més.