UNA CICATRIU AL COR

Una car­di­o­pa­tia congènita: és l’ele­ment dramàtic que plana tot­hora sobre aquesta història. El malalt és en Marc, que a 16 anys rebrà un cor per sobre­viure. Els seus pares, Cris­tina i Víctor, es van conèixer tre­ba­llant en una fàbrica de paper de la Riba. El noi té una ger­mana més petita, l’Alba. I una colla d’amics, a qui durant el llarg procés posto­pe­ra­tori s’estima més no veure. Al llarg de la seva vida, en Marc ha patit diver­ses ope­ra­ci­ons. El seu cor malalt, però, està a punt de ser reem­plaçat, i ell vol­dria con­ser­var l’antic, el cor amb què va néixer. La novel·la ofe­reix alguns pas­sat­ges d’un gran ressò simbòlic. No deba­des el cor és l’òrgan que regeix la vida i, en la tra­dició literària, el dipo­si­tari de les pas­si­ons: “No penso que espero que algú es mori per rebre’n el cor; penso, com em va dir la mama, que es tracta de donar vida després de morir-se.”

Tant com en Marc, més encara que ell, la seva mare és pro­ta­go­nista des­ta­cada de la història. Es tracta de la figura de la cui­da­dora (una paraula, per cert, que el dic­ci­o­nari ofi­cial encara no bene­eix, però que sí que regis­tra el de l’Enci­clopèdia). Carme Martí sem­pre ha mos­trat pre­di­lecció per aquells per­so­nat­ges que no poden desen­vo­lu­par ple­na­ment la seva existència. Es diria que tots ells coin­ci­dei­xen en un cert sen­ti­ment tràgic de la vida, però, alhora, tots, sense excepció, s’eri­gei­xen en llui­ta­dors inde­fa­llents. La Cris­tina n’és, en aquest sen­tit, un per­so­natge modèlic: l’extrema pre­o­cu­pació per la deli­cada salut del fill con­du­eix el seu relat, les seves llis­tes com­pul­si­ves, però la història no s’acaba aquí. Conei­xe­rem també la seva vida, la dels seus pares i els seus dos ger­mans, la feina a la fàbrica, la seva afició per la lec­tura, el cer­cle de les seves amis­tats. El lloc on viu, de petita, amb la família, un bloc de pisos per als tre­ba­lla­dors de la fàbrica que, per la pro­cedència de la majo­ria dels esta­dants, ano­me­nen La Pequeña Anda­lucía. El cine dels diu­men­ges, les pri­me­res esca­pa­des a Reus per fes­te­jar amb en Víctor. Les ami­gues de la mare, que aco­lo­rei­xen la seva infan­tesa, “dones for­tes que ser­ra­ven els noms”: Reme, Cari, Dolo, Mila.

La novel·la alterna la nar­ració de la Cris­tina amb altres for­mes del relat: la repro­ducció de les llis­tes ja esmen­ta­des té a veure amb la des­fi­ci­osa ocu­pació del temps de l’espera, que és, a parer meu, un dels grans atrac­tius de la novel·la: “La inter­mi­na­ble espera d’una prova, del diagnòstic o d’una cirur­gia et con­su­meix; cada minut és una gota àcida que t’ero­si­ona la pell en el matí, la tarda o la nit més llargs de la teva vida.” El paràgraf, molt més llarg, apro­fun­deix en aquest sen­ti­ment tenyit d’esglai. L’autora es posa en la pell de la pro­ta­go­nista i ens en trans­met rigo­ro­sa­ment l’exas­pe­ració, l’espe­rança. També el desig de sor­tir de l’ofec en què viu: “Mai havia mirat tant els núvols.” L’altre relat que com­ple­menta (o que con­tra­punta) el de la Cris­tina és el diari que escriu en Marc quan li ve de gust: “Quan era petit no sabia que estava malalt. Tenia una cica­triu al cor que els altres nens no tenien.” Les pàgines del diari expli­quen com se sent el noi davant una espera tan incerta. També hi ha la seva des­es­pe­ració per una existència man­cada, el des­en­cant per l’experiència pre­ma­tura dels límits.

Martí no s’està de donar una infi­ni­tat de detalls mèdics sobre els pre­pa­ra­tius de l’ope­ració i el procés poste­rior. Són pàgines d’un asèptic rigor científic, que con­tras­ten viva­ment, posem per cas, amb les més des­crip­ti­ves degu­des a l’exer­cici de recor­dar. La memòria es con­creta en ele­ments petits, sig­ni­fi­ca­tius: l’olor de la xoco­lata des­feta dels matins de diu­menge, durant la noiesa de la Cris­tina, o la pri­mera màquina d’escriure que li van rega­lar. Les figu­res del doc­tor i de la psicòloga que trac­ta­ran en Marc i que trac­ta­ran amb ella mateixa són d’una gran con­sistència. I, final­ment, la joia de la mama eriçó: “Tor­nar a veure el teu fill dret, després que te l’obrin per quarta vegada, després de rebre el mira­cle d’un cor nou.” Donar vida després de morir-se: la sentència és tan justa com radi­cal. I l’estricta neces­si­tat de l’agraïment, un agraïment expres­sat per mitjà d’una carta, amb què acaba aquesta història.