UNA CICATRIU AL COR

Una cardiopatia congènita: és l’element dramàtic que plana tothora sobre aquesta història. El malalt és en Marc, que a 16 anys rebrà un cor per sobreviure. Els seus pares, Cristina i Víctor, es van conèixer treballant en una fàbrica de paper de la Riba. El noi té una germana més petita, l’Alba. I una colla d’amics, a qui durant el llarg procés postoperatori s’estima més no veure. Al llarg de la seva vida, en Marc ha patit diverses operacions. El seu cor malalt, però, està a punt de ser reemplaçat, i ell voldria conservar l’antic, el cor amb què va néixer. La novel·la ofereix alguns passatges d’un gran ressò simbòlic. No debades el cor és l’òrgan que regeix la vida i, en la tradició literària, el dipositari de les passions: “No penso que espero que algú es mori per rebre’n el cor; penso, com em va dir la mama, que es tracta de donar vida després de morir-se.”

Tant com en Marc, més encara que ell, la seva mare és protagonista destacada de la història. Es tracta de la figura de la cuidadora (una paraula, per cert, que el diccionari oficial encara no beneeix, però que sí que registra el de l’Enciclopèdia). Carme Martí sempre ha mostrat predilecció per aquells personatges que no poden desenvolupar plenament la seva existència. Es diria que tots ells coincideixen en un cert sentiment tràgic de la vida, però, alhora, tots, sense excepció, s’erigeixen en lluitadors indefallents. La Cristina n’és, en aquest sentit, un personatge modèlic: l’extrema preocupació per la delicada salut del fill condueix el seu relat, les seves llistes compulsives, però la història no s’acaba aquí. Coneixerem també la seva vida, la dels seus pares i els seus dos germans, la feina a la fàbrica, la seva afició per la lectura, el cercle de les seves amistats. El lloc on viu, de petita, amb la família, un bloc de pisos per als treballadors de la fàbrica que, per la procedència de la majoria dels estadants, anomenen La Pequeña Andalucía. El cine dels diumenges, les primeres escapades a Reus per festejar amb en Víctor. Les amigues de la mare, que acoloreixen la seva infantesa, “dones fortes que serraven els noms”: Reme, Cari, Dolo, Mila.

La novel·la alterna la narració de la Cristina amb altres formes del relat: la reproducció de les llistes ja esmentades té a veure amb la desficiosa ocupació del temps de l’espera, que és, a parer meu, un dels grans atractius de la novel·la: “La interminable espera d’una prova, del diagnòstic o d’una cirurgia et consumeix; cada minut és una gota àcida que t’erosiona la pell en el matí, la tarda o la nit més llargs de la teva vida.” El paràgraf, molt més llarg, aprofundeix en aquest sentiment tenyit d’esglai. L’autora es posa en la pell de la protagonista i ens en transmet rigorosament l’exasperació, l’esperança. També el desig de sortir de l’ofec en què viu: “Mai havia mirat tant els núvols.” L’altre relat que complementa (o que contrapunta) el de la Cristina és el diari que escriu en Marc quan li ve de gust: “Quan era petit no sabia que estava malalt. Tenia una cicatriu al cor que els altres nens no tenien.” Les pàgines del diari expliquen com se sent el noi davant una espera tan incerta. També hi ha la seva desesperació per una existència mancada, el desencant per l’experiència prematura dels límits.

Martí no s’està de donar una infinitat de detalls mèdics sobre els preparatius de l’operació i el procés posterior. Són pàgines d’un asèptic rigor científic, que contrasten vivament, posem per cas, amb les més descriptives degudes a l’exercici de recordar. La memòria es concreta en elements petits, significatius: l’olor de la xocolata desfeta dels matins de diumenge, durant la noiesa de la Cristina, o la primera màquina d’escriure que li van regalar. Les figures del doctor i de la psicòloga que tractaran en Marc i que tractaran amb ella mateixa són d’una gran consistència. I, finalment, la joia de la mama eriçó: “Tornar a veure el teu fill dret, després que te l’obrin per quarta vegada, després de rebre el miracle d’un cor nou.” Donar vida després de morir-se: la sentència és tan justa com radical. I l’estricta necessitat de l’agraïment, un agraïment expressat per mitjà d’una carta, amb què acaba aquesta història.