LA MARE QUE ELS VA PARIR
Qui diu que les segones parts mai són bones? Fa temps que aquest mite està més que desfasat, i són moltes les pel·lícules que no només han sabut lluir per sobre l’ombra allargada de les seves predecessores sinó fins i tot, en alguns casos, superar-les. No ens posarem aquí a discutir si una és més bona que l’altra, perquè no acabaríem mai, però segur que molts estarem d’acord a considerar que el El padrí 2 o L’Imperi contraataca encapçalen una llista de seqüeles per emmarcar.
De la mateixa manera, costaria trobar un cineasta que acumuli tantes bones segones parts a la seva filmografia, com és el cas de James Cameron. Ara que ha tornat al primer pla del panorama cinematogràfic amb l’estrena de la segona part d’Avatar –que encara no hem vist, però que ens apostem un pèsol que supera en escreix la primera, cosa, d’altra banda, gens difícil–, creiem oportú destacar en aquesta secció nostàlgica un dels seus millors films, que precisament és una de les diverses seqüeles que va dirigir. No ens referim a Terminator 2, que també s’ho mereixeria; tampoc a Piranya 2 –que tan sols va dirigir durant dues setmanes abans no l’acomiadessin–, sinó a Aliens, és a dir la segona part d’Alien.
Perquè si bé Ridley Scott és qui va donar vida al nostre estimat Xenomorf, l’ens biològic extraterrestre parasitoide, va ser Cameron qui va elevar a l’estatus de culte l’antagonista, amb una segona entrega més visceral, feta sense cap altra pretensió que conformar una cinta d’acció que atrapés l’espectador a la butaca, com així va ser. Per acomplir l’objectiu va bastir un guió majúscul, que va comptar amb la superba actuació de Sigourney Weaver, envoltada d’un càsting fet a mida, i un disseny de producció que a més d’enlluernar ha aconseguit superar el pas del temps. I d’aquí que es confeccionés una tetralogia, un reboot i diverses versions apòcrifes, però cap a l’altura d’aquesta obra incommensurable.
Perquè si una cosa fa James Cameron, per bé o per mal, és posar tota la carn a la graella en cada projecte. És per això que s’ha convertit en un dels millors realitzadors sorgits dels vuitanta. Tampoc és que l’autor de Terminator ho tingués fàcil. Va haver de remar a contracorrent, primer amb un pressupost més que ajustat i persuadint la Fox per poder recuperar el personatge de la tinent Ripley. Va descartar continuar amb el to de terror realista i va apostar per fer un film d’acció al més pur estil pel·li del Vietnam. Per fer-ho va partir amb dues constants ja definides a la seva opera prima (Terminator) i que repetirà tot sovint: comptar amb una dona de caràcter fort com a protagonista i plasmar el mal derivat de les corporacions (aquí amb el seu representant, l’antipàtic i pervers Burke). Portar un grup de marines a la colònia Wyland-Yutani no deixa de ser una analogia sublim de la guerra del Vietnam i els interessos de les corporacions a Àsia.
Si una cosa sap fer el director de Titanic és construir a la perfecció relats amb un in crescendo de tensió. Aquí, presentant personatges i posant-los en situació fins a l’hora i quart de metratge, per a partir d’aleshores tirar un tret a l’aire i que la cursa dels mil cinc-cents es desfermi, amb nosaltres segregant adrenalina fins al punt de patir una hipertensió.
“Allunya’t d’ella, porca!”, li etziba Ripley armada en un exosquelet que en realitat serveix de montacàrregues a la reina Alien, la mare que els va parir a tots. A aquest combat de mares coratge, sumeu-li Vazquez, Hicks, Reese, la petita Newt, el sintètic Bishop, les criatures animades per Stan Winston i la banda sonora de James Horner, que fan d’aquest visionat una experiència visceral, física i anabolitzant com poques pel·lícules del gènere han aconseguit mai. Gràcies, Cameron, i també gràcies a la mare que et va parir, malgrat que ens hagis abandonat per fer videojocs.
