CRÒNICA D’UNA ESPERA

“No vull expli­car la meva passió, sinó tan sols expo­sar-la.” És la decisió pro­gramàtica d’aquest brevíssim relat auto­bi­ogràfic d’Annie Ernaux, la dar­rera guar­do­nada amb el Premi Nobel de Lite­ra­tura. Pura passió (1992) és el sisè títol d’una autora que, en els ja més de trenta publi­cats, ha tro­bat sem­pre la seva font, el seu tin­ter, en la vida, en la rea­li­tat que habita i l’envolta.

En aquest relat, Ernaux s’aven­tura a cons­truir el retrat d’una passió vis­cuda en pri­mera per­sona, una passió devas­ta­dora per un home casat. Sobre­tot, però, recrea l’absència d’aquest home, el temps ple de buit, ines­go­ta­ble, acla­pa­ra­dor, de la seva espera.

En efecte, Ernaux no explica la seva passió: no vol fer l’eti­o­lo­gia del desig, no pretén dilu­ci­dar-ne les cau­ses, esco­dri­nyar-ne els meca­nis­mes, refle­xi­o­nar sobre la seva deriva. El que ambi­ci­ona és fer un retrat al més límpid pos­si­ble dels envi­tri­colls de la ment i del cor que con­fi­gu­ren el tren­cadís de l’ésser tra­ves­sat pel coup de fou­dre. I desem­mas­ca­rar la vivència d’una passió, la seva, dei­xant al lec­tor –a la lec­tora, sobre­tot– l’espai per inter­pre­tar-la, per emmi­ra­llar-s’hi, per fer-se-la seva: “Em pre­gunto si no escric per saber si les altres no han fet o sen­tit coses idènti­ques, i, si no, perquè tro­bin nor­mal el fet de sen­tir-les. Fins i tot, que les vis­quin al seu torn obli­dant que un dia les han lle­git en alguna banda.” L’auto­so­ci­o­bi­o­gra­fia és el qua­li­fi­ca­tiu amb què la mateixa autora va deci­dir bate­jar el gènere dels seus escrits, que trans­cen­dei­xen l’experiència i la sig­ni­fi­cació ínti­mes per reflec­tir una con­dició col·lec­tiva: els tex­tos d’Ernaux volen ser una auto­bi­o­gra­fia de tot­hom, per repren­dre un títol de Ger­trude Stein.

Per quins meca­nis­mes es con­creta, aquesta intenció, a Pura passió? En pri­mer lloc, més que no pas un relat amb desen­vo­lu­pa­ment, nus i desen­llaç, una crònica cro­nològica i exhaus­tiva, el compte rendu de la passió d’Ernaux es va ver­te­brant amb records, flash­backs, decla­ra­ci­ons de sen­sa­ci­ons i pen­sa­ments obses­sius que s’estruc­tu­ren en frag­ments dis­con­ti­nus. Es tracta d’un des­glos­sa­ment quasi docu­men­tal de les vivències i dels fets més deter­mi­nants que tenen lloc en el fan­gar d’una passió folla; un des­glos­sa­ment nar­rat amb una escrip­tura sòbria, clara i rasa, des­pu­llada de flo­ri­tu­res. Tal vegada és l’inter­val de temps que separa l’experiència d’aquesta passió res­pecte de la seva nar­ració –Ernaux escri­via aquest relat uns mesos després de posar fi a l’aven­tura amo­rosa– el que fa que la veu neu­tra­lit­zant de l’autora se sobre­posi a la de l’amant, fins al punt que tenim la sen­sació d’un cert des­do­bla­ment entre la rela­tora i la pro­ta­go­nista dels fets.

En qual­se­vol cas, totes dues han estat ena­mo­ra­des d’un home casat (A.), de qui arri­bem a saber ben poques coses (que venia d’un país de l’est, que tenia una reti­rada a Alain Delon, que era més afí als con­cur­sos tele­vi­sius que no pas a la lite­ra­tura). El mínim per pro­jec­tar l’ombra d’un per­so­natge que en el relat no és més que això: una ombra per­ma­nent.

Amb la conei­xença d’A., la pro­ta­go­nista troba la pri­mera lle­tra del seu abe­ce­dari exis­ten­cial: a par­tir d’ara, la seva vida es farà val­dre a través de la d’ell; el sen­tit de tot allò que fa i que li interessa estarà inex­tri­ca­ble­ment lli­gat a l’amant. En la tem­po­ra­li­tat de la passió, el temps es dilata i es con­trau, es reprèn i s’atura quan ell apa­reix i des­a­pa­reix de nou: “Per a mi no hi havia cap cro­no­lo­gia, en aque­lla relació: només conei­xia la presència i l’absència.”

El relat d’Ernaux és, essen­ci­al­ment, una feno­me­no­lo­gia de l’espera obses­siva, una memòria de tot allò que passa men­tre A. no hi és. No és en el moment de la presència, de la unió extàtica dels dos amants, que apa­rei­xen les mani­fes­ta­ci­ons més fla­grants de la passió, sinó en el de l’absència d’ell, un inter­val con­vuls que nodreix l’obsessió de la pro­ta­go­nista i fa créixer la malesa erràtica de la ment i el cor. Tot això, l’autora ho exposa des d’una pers­pec­tiva quasi clínica, alli­be­rada de judi­cis de valor.

L’experiència del temps és un dels grans temes del lli­bre: “Volia forçar el pre­sent a tor­nar a ser pas­sat obert a la feli­ci­tat.” La d’Ernaux, però, és una història d’amor vici­ada, con­dem­nada al fracàs, perquè els moments de presència i d’unió amb l’altre mai no acon­se­guei­xen assos­se­gar-la, sinó que tan sols reno­ven i agreu­gen el pes de l’absència que la segueix. És així que l’autora deter­mina, amb la pers­pec­tiva dis­tan­ci­ada i impla­ca­ble de la nar­ra­dora, que el sen­tit d’aquesta seva història era, pre­ci­sa­ment, no tenir-ne.

Per aquesta via ens fa llum, també, sobre el valor i el sen­tit pro­fund de l’escrip­tura: “Escriure té el mateix efecte dolorós que con­ser­var i tocar el seu barnús”; la diferència és, però, que “aques­tes pàgines sem­pre tin­dran sen­tit per a mi; pot ser que el barnús un dia ja no m’evo­qui res”. És una pro­clama que em remet al poema Flowers, que la poeta anglesa Wendy Cope –poc més jove que Ernaux– escri­via amb el pre­text d’un amant que mai de la vida –per més que una vegada hi va estar a punt–, no li va rega­lar flors. “But, look, the flowers you nearly brought / Have las­ted all this while”, sos­pe­sen els seus ver­sos finals. Vet aquí el valor essen­cial de la novel·la Pura passió, del poema Flowers, i de tanta altra i alta lite­ra­tura que s’engatja amb els ava­tars de la vida: és l’ombra que els acom­pa­nya i que corre fidel al seu cos­tat; una ombra, però, inde­le­ble, que s’allarga més que els ava­tars matei­xos i que fins i tot pot ser tan lúcida que n’il·lumini el sen­tit. I, si més no, no deixa mai de pro­jec­tar-lo.