CRÒNICA D’UNA ESPERA

“No vull explicar la meva passió, sinó tan sols exposar-la.” És la decisió programàtica d’aquest brevíssim relat autobiogràfic d’Annie Ernaux, la darrera guardonada amb el Premi Nobel de Literatura. Pura passió (1992) és el sisè títol d’una autora que, en els ja més de trenta publicats, ha trobat sempre la seva font, el seu tinter, en la vida, en la realitat que habita i l’envolta.

En aquest relat, Ernaux s’aventura a construir el retrat d’una passió viscuda en primera persona, una passió devastadora per un home casat. Sobretot, però, recrea l’absència d’aquest home, el temps ple de buit, inesgotable, aclaparador, de la seva espera.

En efecte, Ernaux no explica la seva passió: no vol fer l’etiologia del desig, no pretén dilucidar-ne les causes, escodrinyar-ne els mecanismes, reflexionar sobre la seva deriva. El que ambiciona és fer un retrat al més límpid possible dels envitricolls de la ment i del cor que configuren el trencadís de l’ésser travessat pel coup de foudre. I desemmascarar la vivència d’una passió, la seva, deixant al lector –a la lectora, sobretot– l’espai per interpretar-la, per emmirallar-s’hi, per fer-se-la seva: “Em pregunto si no escric per saber si les altres no han fet o sentit coses idèntiques, i, si no, perquè trobin normal el fet de sentir-les. Fins i tot, que les visquin al seu torn oblidant que un dia les han llegit en alguna banda.” L’autosociobiografia és el qualificatiu amb què la mateixa autora va decidir batejar el gènere dels seus escrits, que transcendeixen l’experiència i la significació íntimes per reflectir una condició col·lectiva: els textos d’Ernaux volen ser una autobiografia de tothom, per reprendre un títol de Gertrude Stein.

Per quins mecanismes es concreta, aquesta intenció, a Pura passió? En primer lloc, més que no pas un relat amb desenvolupament, nus i desenllaç, una crònica cronològica i exhaustiva, el compte rendu de la passió d’Ernaux es va vertebrant amb records, flashbacks, declaracions de sensacions i pensaments obsessius que s’estructuren en fragments discontinus. Es tracta d’un desglossament quasi documental de les vivències i dels fets més determinants que tenen lloc en el fangar d’una passió folla; un desglossament narrat amb una escriptura sòbria, clara i rasa, despullada de floritures. Tal vegada és l’interval de temps que separa l’experiència d’aquesta passió respecte de la seva narració –Ernaux escrivia aquest relat uns mesos després de posar fi a l’aventura amorosa– el que fa que la veu neutralitzant de l’autora se sobreposi a la de l’amant, fins al punt que tenim la sensació d’un cert desdoblament entre la relatora i la protagonista dels fets.

En qualsevol cas, totes dues han estat enamorades d’un home casat (A.), de qui arribem a saber ben poques coses (que venia d’un país de l’est, que tenia una retirada a Alain Delon, que era més afí als concursos televisius que no pas a la literatura). El mínim per projectar l’ombra d’un personatge que en el relat no és més que això: una ombra permanent.

Amb la coneixença d’A., la protagonista troba la primera lletra del seu abecedari existencial: a partir d’ara, la seva vida es farà valdre a través de la d’ell; el sentit de tot allò que fa i que li interessa estarà inextricablement lligat a l’amant. En la temporalitat de la passió, el temps es dilata i es contrau, es reprèn i s’atura quan ell apareix i desapareix de nou: “Per a mi no hi havia cap cronologia, en aquella relació: només coneixia la presència i l’absència.”

El relat d’Ernaux és, essencialment, una fenomenologia de l’espera obsessiva, una memòria de tot allò que passa mentre A. no hi és. No és en el moment de la presència, de la unió extàtica dels dos amants, que apareixen les manifestacions més flagrants de la passió, sinó en el de l’absència d’ell, un interval convuls que nodreix l’obsessió de la protagonista i fa créixer la malesa erràtica de la ment i el cor. Tot això, l’autora ho exposa des d’una perspectiva quasi clínica, alliberada de judicis de valor.

L’experiència del temps és un dels grans temes del llibre: “Volia forçar el present a tornar a ser passat obert a la felicitat.” La d’Ernaux, però, és una història d’amor viciada, condemnada al fracàs, perquè els moments de presència i d’unió amb l’altre mai no aconsegueixen assossegar-la, sinó que tan sols renoven i agreugen el pes de l’absència que la segueix. És així que l’autora determina, amb la perspectiva distanciada i implacable de la narradora, que el sentit d’aquesta seva història era, precisament, no tenir-ne.

Per aquesta via ens fa llum, també, sobre el valor i el sentit profund de l’escriptura: “Escriure té el mateix efecte dolorós que conservar i tocar el seu barnús”; la diferència és, però, que “aquestes pàgines sempre tindran sentit per a mi; pot ser que el barnús un dia ja no m’evoqui res”. És una proclama que em remet al poema Flowers, que la poeta anglesa Wendy Cope –poc més jove que Ernaux– escrivia amb el pretext d’un amant que mai de la vida –per més que una vegada hi va estar a punt–, no li va regalar flors. “But, look, the flowers you nearly brought / Have lasted all this while”, sospesen els seus versos finals. Vet aquí el valor essencial de la novel·la Pura passió, del poema Flowers, i de tanta altra i alta literatura que s’engatja amb els avatars de la vida: és l’ombra que els acompanya i que corre fidel al seu costat; una ombra, però, indeleble, que s’allarga més que els avatars mateixos i que fins i tot pot ser tan lúcida que n’il·lumini el sentit. I, si més no, no deixa mai de projectar-lo.