UN RECÉS AMB BEETHOVEN

Resul­ten ins­truc­ti­ves les tro­ba­des que recor­den –si és el cas que calgués– com els interes­sos i les sen­si­bi­li­tats varien al llarg del temps, i encara com en un mateix moment històric es poden pre­sen­tar tan­tes vari­ants en un pri­mer moment ines­pe­ra­des. Abor­dat el lli­bre canònic La gran música ale­mana, de Wil­helm Dilt­hey –subtítol: De Bach a Beet­ho­ven–, ama­ble­ment pres­crit a aquest cro­nista pel bon amic Oriol Pérez-Treviño a propòsit dels nos­tres tre­balls en curs, crida l’atenció que en la part dedi­cada a Beet­ho­ven, el filòsof his­to­ri­a­dor s’esten­gui en el Fide­lio i la Novena Sim­fo­nia –obres impres­cin­di­bles i cab­dals, sens dubte–, i no faci ni esment de la Missa Solem­nis, con­si­de­rada per molts –per Beet­ho­ven mateix– la seva millor obra.

Els filòsofs no fan esments pel valor intrínsec, sinó pel ser­vei al propi dis­curs. Com que això ja ho sabem, i el meu està aquí limi­tat, em cenyiré a dos moments ino­bli­da­bles de l’obra esmen­tada. El final del “Credo”, Et vitam ven­turi sae­culi, una peça con­tra­puntística –repu­tada per la seva exigència– en què es con­ju­guen de manera for­mi­da­ble una gran diver­si­tat de recur­sos for­mals –stac­cato i legato, aug­men­ta­ci­ons i dis­mi­nu­ci­ons– i de la qual resulta una inten­si­tat emo­ci­o­nal elec­trit­zant. Pot­ser mai Beet­ho­ven haurà picat tan a prop del vell Bach com en aquest pas­satge, i en la Große Fuge Op. 133.

L’altra peça, el Dona nobis pacem, em sem­bla única. Els tòpics i els èmfa­sis ho peten tot, però aquest cro­nista no coneix res com­pa­ra­ble a aquest frag­ment d’extensió inha­bi­tual. No és només una pregària a la divi­ni­tat, és una revolta. La música depassa la dimensió litúrgica i entra sense inhi­bi­ci­ons en la matèria de la vida real, en la imme­di­a­tesa de la història. De menor a major, sense solució de con­tinuïtat, l’Agnus Dei passa en el Dona nobis pacem de l’ansi­e­tat a la pla­ci­desa. Però els tim­bals mili­tars por­ten al pre­sent l’amenaça de la guerra i, des de la momentània represa del Mise­rere nobis, rebut­jar-la es trans­forma en una exigència con­creta als humans, en un clam repe­tit: Pacem! La música es regira en el con­flicte. En la con­clusió, l’incon­for­mista revo­lu­ci­o­nari Beet­ho­ven accepta l’huma­nisme, i el crit peremp­tori aboca al refugi en l’alter­na­tiva al nihi­lisme, una rei­te­ració quasi màntrica, efec­tiva de forma oca­si­o­nal tal com la història mos­tra un cop i un altre. Aquesta guerra no es gua­nya, es tracta d’inten­tar no per­dre bata­lles. Una ide­a­lit­zació de la pau qui sap repo­sant en quina forma de con­fiança, com­passió i desis­ti­ment, però ele­vada en la música, excep­ci­o­nal­ment com­mo­ve­dora.