UN RECÉS AMB BEETHOVEN

Resulten instructives les trobades que recorden –si és el cas que calgués– com els interessos i les sensibilitats varien al llarg del temps, i encara com en un mateix moment històric es poden presentar tantes variants en un primer moment inesperades. Abordat el llibre canònic La gran música alemana, de Wilhelm Dilthey –subtítol: De Bach a Beethoven–, amablement prescrit a aquest cronista pel bon amic Oriol Pérez-Treviño a propòsit dels nostres treballs en curs, crida l’atenció que en la part dedicada a Beethoven, el filòsof historiador s’estengui en el Fidelio i la Novena Simfonia –obres imprescindibles i cabdals, sens dubte–, i no faci ni esment de la Missa Solemnis, considerada per molts –per Beethoven mateix– la seva millor obra.

Els filòsofs no fan esments pel valor intrínsec, sinó pel servei al propi discurs. Com que això ja ho sabem, i el meu està aquí limitat, em cenyiré a dos moments inoblidables de l’obra esmentada. El final del “Credo”, Et vitam venturi saeculi, una peça contrapuntística –reputada per la seva exigència– en què es conjuguen de manera formidable una gran diversitat de recursos formals –staccato i legato, augmentacions i disminucions– i de la qual resulta una intensitat emocional electritzant. Potser mai Beethoven haurà picat tan a prop del vell Bach com en aquest passatge, i en la Große Fuge Op. 133.

L’altra peça, el Dona nobis pacem, em sembla única. Els tòpics i els èmfasis ho peten tot, però aquest cronista no coneix res comparable a aquest fragment d’extensió inhabitual. No és només una pregària a la divinitat, és una revolta. La música depassa la dimensió litúrgica i entra sense inhibicions en la matèria de la vida real, en la immediatesa de la història. De menor a major, sense solució de continuïtat, l’Agnus Dei passa en el Dona nobis pacem de l’ansietat a la placidesa. Però els timbals militars porten al present l’amenaça de la guerra i, des de la momentània represa del Miserere nobis, rebutjar-la es transforma en una exigència concreta als humans, en un clam repetit: Pacem! La música es regira en el conflicte. En la conclusió, l’inconformista revolucionari Beethoven accepta l’humanisme, i el crit peremptori aboca al refugi en l’alternativa al nihilisme, una reiteració quasi màntrica, efectiva de forma ocasional tal com la història mostra un cop i un altre. Aquesta guerra no es guanya, es tracta d’intentar no perdre batalles. Una idealització de la pau qui sap reposant en quina forma de confiança, compassió i desistiment, però elevada en la música, excepcionalment commovedora.