La llarga migdiada de Déu

L’endemà, dime­cres 26 d’agost de 1942, fou un dia de mal record per a la bona gent de Sent Gironç, que van ser tes­ti­mo­nis d’uns fets igno­mi­ni­o­sos per a la història de França. El col­por­teur va lle­var-se prou d’hora per aga­far l’autobús de la línia de Foix i anar a fer un volt per pobles i masies de les mun­ta­nyes dels entorns de Rimont. A l’hora de sor­tida el cotxe no era a la parada, ni va acu­dir després, per bé que hi havia bas­tants pas­sat­gers espe­rant-lo. Ell va roman­dre-hi una bona estona i a l’últim, vist que la majo­ria opta­ven per anar-se’n, aban­donà la parada deci­dit a bai­xar fins a l’estació del fer­ro­car­ril. No havia fet gai­res pas­ses quan es va sen­tir un gran rebom­bori de motors i crits alar­mants, cosa que el feu girar cua cap al cen­tre de la vila. Aviat va veure una cor­rua d’auto­bu­sos i de fur­gons de poli­cia atu­rats poc més avall de l’església de Sent Valièr. Plan­tats a les vore­res, els via­nants obser­va­ven la cara­vana en silenci. Els crits sor­tien dels pas­sat­gers dels auto­cars, crits de des­es­pe­ració que supli­ca­ven ajuda en un francès amb accent estran­ger:

–Auxili! Ens volen matar!

–Sal­veu-nos!

–Per l’amor de Déu, feu alguna cosa!

L’alda­rull havia des­ga­ve­llat la filera de dones que feien cua a la fleca. Per una d’elles s’assa­bentà que als auto­cars hi viat­ja­ven famílies jue­ves con­fi­na­des a Aulús.

–Deuen por­tar-los a un camp de tre­ball –deia una de les poques que enra­o­nava–. Doncs, que tre­ba­llin com hem de fer tots els fran­ce­sos. Es veu que als hotels d’Aulús hi viuen com a reis, amb tot pagat i sense tocar feina. Per a mi no són gens de plànyer.

Els fur­gons dels gen­dar­mes s’inter­ca­la­ven dins la cara­vana d’una dot­zena d’auto­cars, entre els quals Samuel va iden­ti­fi­car el que feia la ruta de Foix. Després va saber que el pre­fecte havia con­fis­cat tots els auto­cars de ser­vei a l’Ari­eja per trans­por­tar els con­fi­nats d’Aulús. A la seva esquena, una veu d’home remu­gava:

–Quina ver­go­nya! Això és inhumà! Va con­tra els prin­ci­pis de l’evan­geli. Els cris­ti­ans no ho podem per­me­tre.

En girar-se, va sor­pren­dre’s de tro­bar-se davant d’un sacer­dot catòlic. Pel que Samuel tenia entès, eren pre­ci­sa­ment els cape­llans amb els seus bis­bes els més entu­si­as­tes dels decrets anti­se­mi­tes del govern de Vichy. Tot a causa d’aquell romanço cristià que cul­pava els jueus d’haver fet cru­ci­fi­car el pro­feta Jesús. Va dema­nar al sacer­dot si sabia per quin motiu s’havien atu­rat. El de la sotana va expli­car:

–Fan el relleu dels gen­dar­mes. Se n’ani­ran de seguida. –I repetí la seva indig­nació–: Els cris­ti­ans no ho podem per­me­tre.

Anava a fer-li cos­tat amb una queixa sem­blant quan va parar atenció als crits d’una dona:

–Senyor col­por­teur! Senyor col­por­teur! Ajudi’m!

“De col­por­teur a Sent Gironç no n’hi ha cap altre que tu”, li havia dit el senyor Sen­te­nac. Pot­ser ni en tot França en que­dava cap. Els crits que el recla­ma­ven venien de l’autobús de més amunt. Dar­rere el vidre de la fines­treta va veure una cara cone­guda, l’única que recor­dava de la seva visita a Aulús: era la viuda polo­nesa que a última hora no s’havia aca­bat de deci­dir a con­fiar-li el fill. La dona, en pic reparà que el col­por­teur l’havia vist i estava per ella, volia fer pas­sar un nen pel vidre mig abai­xat de la fines­treta, men­tre xis­clava tal­ment una dona que infanta per pri­mera vegada:

–Ajudi’m, senyor! Salvi’m el Léon! Per l’amor de Déu, faci alguna cosa!

Tan­ma­teix, quina cosa podia fer ell?, es pre­gun­tava l’últim col­por­teur de França. El nen era massa gros per pas­sar pel forat, el gen­darme del seu davant li impe­dia acos­tar-se a menys de dos metres de l’auto­car i els cot­xes que obrien el com­boi ja es començaven a moure. Així i tot, va pen­sar: “Si em quedo aquí sense inten­tar fer re, lamen­tant la injustícia cruel con­tra els meus ger­mans de raça, tota la vida me’n sen­tiré aver­go­nyit”. El vell trans­por­tista de Lilla havia conduït molts anys el camió i, per tant, conei­xia per experiència les panes i els punts més febles dels vehi­cles de motor. També havia après a pro­vo­car-los. Es des­car­regà la caixa de l’esquena, va aga­far d’un dels calai­xets unes esti­so­res de cosir i buscà amb la mirada la sotana negra del sacer­dot de les lamen­ta­ci­ons. S’hi acostà i li digué:

–Els cris­ti­ans no ho podem per­me­tre. Hem de fer alguna cosa –i asse­nya­lant-li amb el dit una de les rodes de l’auto­car, mor­molà–: Vin­gui cap allà. Segueixi’m.

El sacer­dot va seguir-lo amb cara de no enten­dre quina en por­tava de cap. Quan van ser al cos­tat del cotxe de la dona que xis­clava com un par­tera, li asse­nyalà la roda del dar­rere, obrí la mà mos­trant-li tres mone­des de cinc cèntims, les úniques que por­tava a la but­xaca, i amb un gest brusc del braç mirà de fer-li enten­dre com havia d’actuar. El sacer­dot ho havia entès tan bé que rebutjà aque­lles misèries. Es ficà la mà a la but­xaca de l’hàbit, en va treure el puny ple de xava­lla, tota la recap­tació del ras­pall de l’església i amb un gest ràpid i con­tun­dent llençà les mone­des cap als bai­xos de l’auto­car. A l’acte tots dos es van aju­pir cap a la roda del dar­rere fent veure que volien collir-les. L’auto­car ja es posava en marxa i hau­ria con­ti­nuat enda­vant si alguns dels que mira­ven no s’hagues­sin afe­git a la reco­llida de mone­des. Gràcies al suport d’aquests obser­va­dors silen­ci­o­sos, que, sigui per interès per­so­nal sigui en un acte d’hero­isme que posava en perill la seva inte­gri­tat física, van abo­car-se als bai­xos de la balu­erna en movi­ment, Samuel va tenir temps de pun­xar un neumàtic i atu­rar de moment l’expe­dició. Tot seguit, apro­fi­tant l’enre­nou aixe­cat per la cala­mar­sada de cèntims, va poder acos­tar-se a la fines­treta de la viuda. A còpia de ges­tos i parau­les sol­tes llançades com mone­des con­tra el vidre, acon­seguí fer-li enten­dre que el nen se n’anés cap al davant de l’auto­car, que és posés al cos­tat del xofer. Ell va fer el tomb per la part de fora, es plantà davant la fines­treta del con­duc­tor i l’advertí:

–Té la roda pun­xada! La roda del dar­rere!

Tan aviat com l’home va obrir la porta, el nen se li esquitllà per un cos­tat, saltà al car­rer i s’abraçà a les cames de Samuel. Ell li va dir flui­xet a l’ore­lla:

–Corre Léon. Fuig de pressa. Jo et segueixo! –I l’empentà cap enda­vant.

El nen arrencà a córrer esmu­nyint-se entre la gent, per­se­guit pel gen­darme que era a tocar de la porta i que cri­dava contínua­ment que l’atu­res­sin. Quan algú ho inten­tava sense gaire entu­si­asme, el nen feia una essa i con­ti­nu­ava enda­vant, en direcció als car­rers cada cop més estrets del cen­tre de la vila. De tant en tant girava el cap. Veia el poli­cia del que­pis als seus talons i més enrere, el col­por­teur sense la caixa a l’esquena, que no el per­dia de vista i li feia senyals amb el braç tot mor­mo­lant “Corre, Léon, corre, que t’hi va la vida, en la cursa”. I el petit Léon, amb saba­tes de mudar, mit­jo­nets blancs i uns pan­ta­lons curts de peto de color groc, dri­blava una senyora amb un cis­tell sota el braç i tren­cava per un car­rer llarg i buit de gent. Davant d’ell tan sols hi veia cami­nar un guàrdia alt i robust: era un dels gen­dar­mes que havien relle­vat de l’expe­dició noc­turna d’Aulús i que se’n tor­nava cap a casa. Mal­grat els crits d’alarma del com­pany d’uni­forme, el guàrdia va arram­bar-se simu­lant que li obria pas, però en el moment que el nen pas­sava es girà de cop tot esti­rant la cama amb la pèrfida idea de fer-li la tra­veta. El pobre lle­o­net s’entre­bancà en la bota i va caure ben llarg damunt les llam­bor­des. Ales­ho­res el gen­darme va encor­bar-se, l’engrapà pels tur­mells i l’aixecà pen­jat de cap per avall. El nen, tot i sag­nar pels genolls i per la boca, bra­ce­java i es retor­cia com un conill aca­bat de dego­llar. Així mateix va lliu­rar-lo al com­pany que s’acos­tava tot llançant-li una pluja de renecs i male­dic­ci­ons:

–Cagon­deu! No us dei­xeu esca­par el bes­tiar! Hem per­dut tota la nit per caçar-los!

Samuel s’aturà hor­ro­rit­zat deu pas­ses enrere. Mai hau­ria ima­gi­nat que una auto­ri­tat fran­cesa amb uni­forme pogués mos­trar tanta cru­el­tat i menys­preu envers una cri­a­tura. I es pre­guntà com Salomó al lli­bre dels Pro­ver­bis: “Qui és capaç de tur­men­tar un nen i fer escarni del seu ter­ror?”. I ell mateix es va res­pon­dre: “Això és la fi del món. Del món més o menys endreçat on vivíem abans de la tem­pesta”.