UNA PETITA JOIA LITERÀRIA

Simone de Beauvoir (1908-1986) és una de les escriptores clau de la literatura francesa i del feminisme global. Provenia de la burgesia francesa, circumstàncies d’època per poder accedir a l’educació i al coneixement. A través dels ambients universitaris parisencs, en contacte amb joves figures, ja emergents, com Jean-Paul Sartre, Albert Camus o Boris Vian, va assumir el seu compromís polític ben aviat. Va estampar una de les grans frases històriques del feminisme en el seu assaig El segon sexe (1949): “No es neix dona: s’arriba a ser-ho.” La sentència, que podria ser un resum de molts resums de moltes injustícies, era una demostració de la seva força creadora, i també del seu estil concís. Escrivia cap al centre del conflicte. Es va iniciar en la filosofia i va posar la llibertat al centre de tota relació humana, emocional i sexual. Va viure en un context de repressió i això la va marcar, la va enfortir, tal com acostuma a passar en els ambients asfixiants.

El llibre, publicat el 1964, té moltes capes i es podria llegir com un al·legat a favor de la mort digna. Hi ha una crítica a la pràctica mèdica de mantenir els moribunds en un nivell de dolor i tortura insuportable. També es podria llegir com una invocació a les emocions. De sobte, la filòsofa, la novel·lista famosa, deixa de racionalitzar les emocions davant la fi inevitable de la seva mare. Està escrita com si fos una novel·la, però es podria considerar com una mena de memòries dedicades als últims dies agònics de la seva mare en una clínica, patint els embats d’un tumor. Va veure el patiment, com si l’entrada a la mort hagués de ser un crematori lent i programat per la mateixa medicina. La lectura és dura, amb les operacions de cura i de neteja que patia la pacient dia a dia. “Els morts ja s’ho fan, als llençols.” Amb un cos nafrat i masegat, no li trobaven ni les venes per punxar-la. Els endemés, la pell blava, el ritus macabre, les ferides, “una boca de dimoni necròfag”, van sumant descripcions al calvari. Les asseveracions dels metges són hiperrealistes, negligents, com així els comentaris molt poc pràctics que li deia Sartre, la seva parella. “No faríem mai res si ens ho prenem així.” Els comentaris i els pensaments dels altres determinen una altra part del llibre. El títol, de fet, parteix d’una frase d’una de les cuidadores de la seva mare. Una frase maldestra que la mateixa escriptora va saber capgirar degudament.

Una realitat llastada. Reflexiona sobre la mort i la culpa que senten els que queden. El llibre també es podria llegir com un al·legat feminista, com un homenatge crític i sincer a la seva mare de setanta-vuit anys. No és una descripció dura. És una descripció real. Molts cops s’utilitzen adjectius per descriure una situació, quan la situació ja no requeriria cap adjectiu. La seva mare havia renunciat a moltes coses. Els episodis familiars sobre el paper de la dona són escabrosos, gairebé sodomitzen l’aire. Les relacions entre la mare i la filla també revelaven el conflicte, no solament generacional. Li fa una dissecció sociològica. La nouvelle es transforma en una petita joia assagística. Una mare educada “a través d’esquemes prèviament dissenyats”. És un llibre que et sacseja. I si el lector no és sensible, no hi ha cap possibilitat. “Que cadascú s’espavili com pugui davant de la confusió de sentiments que la mort provoca.”