Vuit cites de dolces carícies

I per què no? Per què una com­pa­nyia de tea­tre ama­teur no es pot atre­vir a adap­tar un musi­cal icònic com Sweet Cha­rity? No hi haurà l’espec­ta­cu­la­ri­tat dels dis­po­si­tius dels tea­tres de gran for­mat, el repar­ti­ment el for­ma­ran com­panys del grup de tea­tre L’Espiga de les Corts i no estarà pro­ta­go­nit­zat per Shir­ley MacLayne ni Sammy Davies Jr., però es podrà expli­car, al seu local i en català, la peripècia d’una noia que s’ena­mora amb faci­li­tat i, sovint, d’uns tau­rons de pista de ball ben poc reco­ma­na­bles. Ilona Culu­bret Canal fa prop de dos anys i mig que es va veure amb l’empenta de fer-ne l’adap­tació i de diri­gir-la (també hi actua): “Hi hem posat el cor i ho hem fet per amor al tea­tre”, sen­ten­cia. El resul­tat és prou enco­rat­ja­dor: faran vuit fun­ci­ons per evi­den­ciar que l’amor ingenu de Cha­rity Hope Valen­tine bé pagava la pena ballar-lo i can­tar-lo en català.

L’Espiga de les Corts ja havia fet algun musi­cal abans d’aquest repte. La pri­mera aven­tura amb lli­bret de Bro­adway va ser Rocky hor­ror show, en aquell moment diri­gida per un altre mem­bre de la com­pa­nyia. Ilona Culu­bret fa dotze anys que és mem­bre de la com­pa­nyia de les Corts. De fet, la seva passió pel tea­tre arrenca en les ses­si­ons extra­es­co­lars a Girona, que la van dur poste­ri­or­ment a El Galli­ner (seguint la mateixa pro­fes­sora de l’escola). Va ser en aquells anys que va conèixer la trama de Sweet Cha­rity. Pos­si­ble­ment, la volun­tat de treure’s l’enso­pi­ment durant el con­fi­na­ment va ser el que va pro­pi­ciar que fes una revisió d’aquell musi­cal. I també que pro­posés a la com­pa­nyia adap­tar-lo i diri­gir-lo. Advo­cada de pro­fessió, va con­sul­tar a l’SGAE pels drets del musi­cal i li van reco­ma­nar que els adquirís a través d’una empresa ame­ri­cana. Tot i ser ama­teur i tenir un pati de buta­ques molt reduït (que no superarà les 110 loca­li­tats), els hi han donat els i han fet una quota mínima (però que suposa tot un repte afe­git a una pro­ducció de molt ves­tu­ari i d’una adap­tació musi­cal com­plexa). Quan es com­ple­tin les fun­ci­ons, la direc­tora regis­trarà les tra­duc­ci­ons per tan­car el cicle. No n’espera guanys econòmics, podrà ser una referència si algú s’hi vol aven­tu­rar. De fet, Culu­bret admet que el musi­cal s’ha reta­llat: de tres a dues hores, apro­xi­ma­da­ment. Es man­te­nen bona part de les cançons icòniques de Cy Cole­man (amb lle­tra de Dorothy Fields). També hi ha una core­o­gra­fia pun­tual, ins­pi­rada en les de Bob Fosse. En la cerca, va des­co­brir que Núria Feliu havia traduït un dels temes (Si els meus amics) i li va dema­nar permís per incloure-la, ja que la seva tra­ducció no es tro­bava regis­trada a l’SGAE. Feliu no li va res­pon­dre mai; més tard, va saber que pos­si­ble­ment va ser a causa de la malal­tia. La can­tant, que va aplau­dir la versió gam­berra de The feli­uet­tes al Maldà, va morir el 22 de juliol pas­sat. Per cert, la música, enre­gis­trada en una versió més acústica, s’ha adap­tat al to de cada solista per superar el tràngol de can­tar uns temes molt exi­gents vocal­ment.

L’espai escènic és mínim i són els actors els que fan la labor de regi­do­ria. Tot i la sen­zi­llesa d’uns para­vents, el resul­tat és nota­ble. La peça res­pira millor quan se’ls veu dis­fru­tar en el seu paper, gau­dir-lo tot i que pugui tenir un caràcter o una manera de ves­tir ben dife­rent a la dels intèrprets. El repar­ti­ment el for­men Anna Balles­ter Fer­rer, Xavi Mazaira Font, Arnau Arnaiz Noguera, Pia Muñoz Tra­llero, Carme Román Román, Anna Mas Luengo, Car­los Albert Sancho, Cris­tina Car­dona Cor­ti­e­lla, Ilona Culu­bret Canal, Anna Moreno Asuar, Belén Gámez Gor­di­llo i Ana Belén Ramos Ramos.

Assa­jant, prin­ci­pal­ment els dijous i alguns caps de set­mana, han anat tre­ba­llant tant les core­o­gra­fies com el cant. L’actriu Anna Balles­ter (que inter­preta Cha­rity Hope Valen­tine) adme­tia a TV3 fa uns dies que n’han après a par­tir de llançar-se i de tor­nar-se a alçar. Trans­met una segu­re­tat enve­ja­ble tot i estar sovint al caire de l’abisme inter­pre­ta­tiu. El procés ha estat molt més ràpid de l’habi­tual per ser un musi­cal, tot i algu­nes bai­xes que s’han hagut de cobrir amb el con­següent tre­ball d’aco­bla­ment acto­ral.

Diu­menge pas­sat a la tarda, van fer el segon passi sen­cer amb ves­tu­ari. Hi havia ner­vis però sobre­tot mol­tes ganes d’estre­nar. Es per­ce­bia en l’ambi­ent. L’equip és cons­ci­ent que hi ha una certa limi­tació de pro­ducció, però també que se supleix amb les ganes. I quan es pot sal­tar al món deli­rant dels hip­pies al número musi­cal El ritme del món sem­bla que la pro­ducció no tin­gui sos­tre. Les inti­mi­tats es com­par­tei­xen en els moments de tro­bada de Cha­rirty amb les seves pare­lles i, sobre­tot, amb les ami­gues ínti­mes al came­rino del Club Fan­dango. Ella és reser­vada i només balla amb els cli­ents, però sap que això té mala repu­tació en la vida diària. El per­so­natge de Pretty woman podria ser ben bé antagònic a aquesta romàntica Cha­rity. Les dues peces (sepa­ra­des per uns vint anys de diferència i per prop de mig segle amb l’actu­a­li­tat), pre­sen­ten unes dones depen­dents dels homes. Ha enve­llit mala­ment, l’obra? No necessària­ment perquè els tòpics mas­clis­tes són ser­vits amb una evi­dent cari­ca­tura i perquè la Cha­rity de les Corts (com Julia Roberts a Pretty woman) mira de no dei­xar-se enta­ba­nar una altra vegada pels pen­ques que ron­den el local.

A l’esce­nari on han repre­sen­tat El Mer­ca­der de Venècia, La gran il·lusió, Lisístrata i l’exis­ten­ci­a­lisme d’A porta tan­cada, ara con­vo­quen a les carícies magnànimes de Cha­rity, als con­sells de les seves ami­gues i a un empo­de­ra­ment fes­tiu i alli­be­ra­dor.