Qui pot matar un nen? Davant d’una pregunta com aquesta, dubto que cap dels nostres lectors respongui positivament, o almenys així ho espero. Que ningú no se m’esveri, encara, només es tracta del títol de la pel·lícula que hem decidit incloure en aquesta secció, que sí que és cert que és d’allò més provocador. I el relat encara ho és més. Si no l’heu vist, ja us avanço que es tracta d’un dels films més pertorbadors que s’han fet mai, influent com pocs, i d’aquells que ja poden passar els anys, que continua mantenint l’estatus de culte.

El mateix Tarantino afirma a les memòries que acaba de publicar, Cinema Speculation (ben aviat traduïdes al català), que de petit quan els seus pares el portaven al cine una de les pel·lícules que més el va marcar més va ser La residencia, de Narciso Ibáñez Serrador. Estrenada l’any 1969, ja sintetitzava algunes de les millors idees de la sèrie Historias para no dormir, aquella que a d’altres menys afortunats que el cineasta nord-americà ens prohibien veure i la sintonia de la qual servia per fer-nos anar al llit de pet un cop començava a sonar. Com ja feia a la sèrie, La Residencia presentava una trama senzilla d’aquelles que van de cara a barraca: inquietar l’espectador i fer por, molta por. Amb produccions com aquesta, Chicho es va convertir en tot un mestre d’aplicar el seu poderós enginy i saviesa a l’hora d’esquivar la censura espanyola o, si més no, de sacsejar els seus fonaments i, de passada, els de d’aquella dictadura que tan odiava, convertint-se en tot un revulsiu de l’oci televisiu i cinematogràfic de l’època.

Tot això va ser abans no va arribar una obra superior, influent com poques: ¿Quién puede matar un niño? (1976). Parteix de la novel·la de Juan José Plans titulada El juego de los niños, que ell mateix es va encarregar de reescriure molt lliurament en un guió firmat sota el pseudònim de Luis Peñafiel. Original? No del tot, perquè el plantejament recorda al d’un clàssic del terror com és El pueblo de los malditos (Village of the damned, Wolf Rilla, 1960) –de fet, en alguns països la van estrenar amb el títol Island of the damned– i, és clar, a Els ocells, de Hitchcock. L’acció té lloc, recordem-ho, a la platja de Benavís, una ciutat fictícia de la costa catalana (que tots reconeixem i que es diu Sitges), on apareix un cos flotant i d’on dos turistes britànics, Tom (Lewis Fiander) i Evelyn (Prunella Ransome), ella embarassada, partiran després de disfrutar del carnaval a passar uns dies a l’illa propera d’Almanzora. Allà el que es trobaran és un paratge desolador i calorós, on les poques ànimes del lloc aniran apareixent per descobrir que només hi sobreviuen uns nens poc amistosos...

Els títols de crèdit de la introducció, duríssims fins i tot vist avui dia, ja insinuen que la cosa anirà per aquí: imatges reals d’infants víctimes de crims de la humanitat mostrats sense miraments, des d’Auschwitz, fins a Corea, el Vietnam o Biafra. Víctimes infantils que aquí es converteixen en botxins, ves a saber si per aplicar una mena de venjança irracional contra els adults (que mai no sabrem).

Tensa i claustrofòbica, malgrat que l’acció té lloc sovint en espais exteriors, està tan ben rodada que la tensió i la sensació de claustrofòbia se sumen a la inquietud de l’argument: com uns nens aparentment innocents poden matar, i més en un lloc paradisíac? Esfereïdora manera d’alterar una premissa que a priori no té resposta. La fotografia de José Luis Alcaine i la música de Waldo de los Ríos també mereixen un reconeixement.

Chicho va demostrar que no calen respostes evidents a la presència de fenòmens estranys i paranormals, i el seu terror psicològic va calar profundament entre alguns autors que han continuat el seu llegat, com Stephen King i la no menys aterridora Els nens de les panotxes o Michael Haneke i la seva implacable Funny games.