Cicatrius en paisatges encara vius

La periodista Cal Flyn (Inverness, Escòcia, 1986) és una autora compromesa que el 2021 va ser considerada Jove Escriptora de l’Any pel diari Sunday Times pel seu llibre Thicker than water, dedicat al colonialisme. El seu segon llibre, Islas del abandono. La vida en los paisajes posthumanos (publicat per Capitán Swing, amb traducció de Lucía Barahona) toca un tema també de fondària, la destrucció amb què els éssers humans castiguem la Terra, la vida natural, el paisatge en un sentit més dramàtic que el d’una postal enlletgida.

Quan va observar i reflexionar sobre l’estat d’abandonament de l’illa minúscula d’Inchkeith, en mig del riu Forth i a tocar d’Edimburg, que va ser escola de profetes durant el cristianisme, espai d’aïllament de malalts de sífilis i altres malalties, presó com la famosa Alcatraz i on, en el segle XVI, es va retenir dos nadons (amb una mainadera sorda) per experimentar sobre si, sense referents externs, apareixeria un llenguatge innat (van fracassar), Cal Flyn es va adonar que la natura, de mica en mica, recupera el que li han pres, trencat, desfigurat, i va fer una cerca d’espais similars per tot el món al llarg de dos anys per oferir una visió més global. En va triar dotze i va redactar un text panoràmic –acompanyat de dos blocs de fotografies– en època de pandèmia.

“En aquest llibre viatgem a alguns dels llocs més inquietants i desolats del planeta. Una terra de ningú entre filats, on avions de passatgers es rovellen a la pista quatre dècades després de ser abandonats. Una clariana en un bosc enverinat amb arsènic fins al punt de fer impossible que hi creixi cap arbre. Una zona d’exclusió al voltant de les ruïnes fumejants d’un reactor nuclear. Un mar cada cop més escàs amb una platja deserta formada per les espines dels peixos que algun cop hi van nedar... El que uneix tots aquests espais és el seu estat d’abandonament, o bé sigui a conseqüència de la guerra o la catàstrofe, o bé de la malaltia o la crisi econòmica”, explica l’autora.

Tot i que és un llibre que de fet parla de la natura, Flyn no busca la bellesa intacta i primigènia, perquè es pot dir que ja no existeix. “Estudis recents han trobat microplàstics i perilloses substàncies químiques creades per l’home fins i tot al gel de l’Antàrtida i en sediments de les profunditats marines.” La selva amazònica continua sent explotada, destruïda, de manera clandestina, i la crisi climàtica i els materials artificials de llarga durada amenacen fins a l’últim ecosistema i paisatge de la Terra.

Per a Flyn, però, els espais abandonats que la natura pot anar recuperant són una escletxa d’esperança. “A la majoria de països la taxa de natalitat està per sota del nivell de reemplaçament. Al Japó, que actualment té 127 milions d’habitants, han calculat que el 2049 pot tenir-ne 100 o menys. Si ara, un de cada vuit habitatges està abandonat, el 2033 les llars fantasmes (ells en diuen akiya) poden ser un terç del total.” Un exemple pràctic el tenim en la sèrie de quatre fotografies que il·lustren aquest article. Són d’un carrer de Detroit, ciutat nord-americana que va ser motor econòmic de la indústria de l’automòbil fins que el 1950 va arribar la crisi del sector.

Les noves pautes agrícoles també influeixen, perquè l’agricultura intensiva, tot i els inconvenients mediambientals, és més eficient econòmicament, i per això s’estan abandonant a Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord grans extensions de camps de cultiu. “Tornem a la vida silvestre perquè, quan l’home abandona un espai, la natura reclama el que un dia li va pertànyer”, afirma l’autora.

Cal Flyn va descrivint cada espai i les seves circumstàncies amb molt de rigor i claredat al llarg de 312 pàgines dividides en quatre parts. Ens porta fins a llocs d’Escòcia, Xipre, Estònia, Ucraïna –en concret a Txernòbil–, Tanzània, França i a Montserrat, l’illa del Carib. També a dues ciutats dels Estats Units, Detroit i Paterson, a més de Staten Island i el mar de Salton, a Califòrnia. Un recorregut trufat d’informacions científiques, econòmiques, socials, polítiques, històriques, etcètera, amb què construeix un relat sòlid de la situació de cada espai i, per extensió, de tota la Terra.

“He estat dos anys visitant llocs on el pitjor ja ha passat. Paisatges destruïts per la guerra, les catàstrofes nuclears, els desastres naturals, la desertificació, la toxificació, la irradiació, el col·lapse econòmic...”, explica Flyn. Per tant, hauria de ser un llibre sobre la foscor, depriment, la confirmació que el món vegetal, animal, aquàtic i mineral s’acaba perquè ens l’hem carregat. Però no, en realitat Flyn ens ofereix una història de redempció, de com els escenaris més contaminats del planeta “asfixiats per les marees negres, esclatats per les bombes, enverinats per la pluja radioactiva, totalment desposseïts dels seus recursos naturals”, poden rehabilitar-se a través de processos ecològics. “Igual que les plantes poden colonitzar el formigó i la runa com si fossin dunes de sorra. Encara hi pot haver potencial per a una altra mena de vida.” Les cicatrius són i seran evidents, però encara hi haurà vida, diferent i minvada, això, sí, perquè Flyn no explica una història d’un optimisme ingenu, es basa en un exhaustiu treball d’investigació. Falta, però, que realment hagi passat el pitjor... Esperem que Flyn tingui raó.