UN POETA QUE CELEBRA LA VIDA

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un dels poetes més destacats de les noves generacions que ja estan marcant les línies del present i el futur de la literatura catalana. Dels seus llibres de poesia caldria subratllar Tots els sepulcres (La Breu, 2015), una trilogia escrita amb molta energia, concreció sintètica i domini vital. El seu currículum és portentós. Com a traductor, va dedicar l’ànima a publicar Fulles d’herba (Edicions de 1984, 2014), per la qual va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi Cavall Verd de traducció. A més, ha escrit algunes novel·les com Faula (Lleonard Muntaner, 2012), el diari de rodatge d’Albert Serra Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa (Comanegra, 2015) i Ciutat del Mal (Angle Editorial, 2019, Premi Ciutat de Tarragona).

El seu llibre anterior, Riu, bèstia (Lleonard Muntaner, 2020) és una apoteosi de la seva obra poètica, que celebra la vida sense matisos, sensitiva i amatent. “Si poguéssim néixer no ho faríem.” La seva poesia és fonda, agosarada. No és el típic poeta que et remet a tots els altres poetes que ha llegit i que tu també has llegit i que de llegir-los tant t’acaben cansant, avorrint i confonent.

El seu nou llibre, Mil súmmums, és una obra que recull cinc anys de poesia. Es noten els seus objectius, la seva pulcritud. Té un gran repertori i el va desplegant amb naturalitat. No seria gaire original si definís la seva poètica tal com ell la defineix, repetint els seus preceptes: eufòria, furor, transgressió, fecundació còsmica. Potser un dels petits defectes seria si cal fer ideologia de la poesia. Per a ell, no hi ha detalls, no hi ha matisos. És un poeta sensible, i altres vegades, és un poeta original, valent. No s’abraça al simbolisme, ni a la retòrica democràtica, ni al postmodernisme buit. Els seus textos, autoretrats, amb els seus contrastos, sacsegen i obren el pensament del lector. Escriu des de la felicitat, conscient que el lament i la queixa no aporten res al llenguatge. Per a ell, existir i escriure és el mateix. Jaume C. Pons és un poeta de la vitalitat. En cinc paraules és capaç de definir el capitalisme. La ironia fonda també es present, amb sortides emocionals. També expressa paradoxes, les pròpies contradiccions, buscant la intel·ligència, el crit, el risc, la sinceritat d’un humanisme extrem. Personalment, el Jaume C. Pons que més m’agrada és el lúcid, el que fa equilibris entre la realitat i la celebració de la vida.

Ens indica que no cal ambicionar massa coses, ja que la pròpia vida ens ho dona tot. Hi ha poemes il·luminadors que semblen homenatges a Joan Brossa. Hi ha poemes que comencen amb el títol, com el primer vers. El poema “Trames i arguments” desplega tota el seu ideari, tot el seu arsenal, en quinze versos. I quan clava tot el poema a la pàgina, les paraules s’encenen. I quan supera la transcendia amb aforismes o poemes breus tot encaixa d’una altra manera. Són moments que requereixen tancar el llibre i recuperar la pauta.

Deixa anar les seves reflexions sobre la poesia, analitzant la funció entre poeta-poema-lector. En determinants moments, expressa la capacitat de resistència, el sentit de la supervivència. Tom Wolfe, en la seva cèlebre novel·la La foguera de les vanitats, criticava que els poetes no escrivien sobre la supervivència. El poeta resident a Vilafranca del Penedès li podria portar la contrària. “Jo només veig immensitats.”