L’IMMORALISTA ARMAT AMB UN MARTELL

Aquest és el dar­rer lli­bre del qual Nietz­sche va poder con­tro­lar l’edició abans que la insània li ente­nebrís fatal­ment la raó. El cèlebre immo­ra­lista –és així com ell mateix s’ano­mena– no hi deixa res per verd. No és una obra que il·lumini cap con­cepte recor­da­ble: de fet, els con­cep­tes ver­te­brals de la seva filo­so­fia –de la mort de Déu a la volun­tat de poder, del super­home a l’etern retorn– ja havien estat expo­sats en lliu­ra­ments ante­ri­ors. El lli­bre repre­senta, això sí, l’exem­ple més con­tun­dent del que, com a matís del títol, en va dir filo­so­far amb el mar­tell (pot­ser, més que no pas a aquesta eina, hau­ria estat encara més precís refe­rir-se a un mall). En l’assaig més llarg, titu­lat “Incur­si­ons d’un intem­pes­tiu”, l’autor arre­met, sense con­tem­pla­ci­ons, con­tra figu­res tan diver­ses del pen­sa­ment i de l’art com Sèneca, Liszt, Kant, Sainte-Beuve, Rous­seau, George Sand o Hugo, entre molts altres. El repar­ti­ment és divers i la iracúndia del mar­tell nietzschià, insa­ci­a­ble. Gai­rebé és més fàcil de con­sig­nar quins són els pro­homs que salva: Napoleó, Goethe, Stend­hal o Dos­to­ievski. Del pare de Faust, n’admira allò que sem­bla pre­fi­gu­rar-lo a ell mateix: “Con­cebé un home fort, de cul­tura ele­vada, hàbil en tota cor­po­ra­li­tat [...]; l’home per al qual ja no hi ha res pro­hi­bit, si doncs no és la feblesa, se’n digui vici o vir­tut... ” Del rus, asse­gura que és “l’únic psicòleg de qui jo hagi tin­gut alguna cosa a apren­dre”.

Si bé és cert, per tant, que Cre­pus­cle dels ídols no aporta res de sig­ni­fi­ca­tiu a una de les obres filosòfiques occi­den­tals que han influït més fon­da­ment en la poste­ri­tat, sí que el lec­tor hi tro­barà un nou apro­fun­di­ment, el dar­rer, en la seva reco­ne­guda trans­va­lo­ració de tots els valors, que es funda i s’aferma en la con­vicció que desoir els ins­tints con­du­eix, inde­fec­ti­ble­ment, a la dege­ne­rescència: “Tot natu­ra­lisme en la moral, és a dir, tota moral sana, el domina un ins­tint de vida.” La crítica severíssima que fa del cris­ti­a­nisme –“una metafísica del botxí”– con­ti­nua desen­vo­lu­pant-se amb esplen­di­desa. Bé que Nietz­sche pon­de­rava el període més antic de la civi­lit­zació grega, afirma, en con­tra­po­sició al temps inau­gu­rat per la llei de Crist, que “els grecs con­ti­nuen essent el pri­mer esde­ve­ni­ment cul­tu­ral de la història –sabien, feren el que la neces­si­tat fa; el cris­ti­a­nisme, que menys­preà el cos, ha estat fins ara la més gran desgràcia de la huma­ni­tat”. En el tre­ball “El pro­blema de Sòcra­tes”, apunta que aquest filòsof i Plató “són símpto­mes de declivi [...], coin­ci­dien fisiològica­ment per assu­mir la mateixa acti­tud nega­tiva envers la vida –per haver d’assu­mir-la”. Ja es veu que el mall no s’està gens de pro­jec­tar-se, si s’escau, con­tra els monu­ments més alts de l’ànima i el pen­sa­ment occi­den­tals. En “Allò que els ale­manys se’ls escapa”, li toca el rebre a Kant, que acu­mula, en pas­sat­ges diver­sos de l’obra, uns quants dic­te­ris més: “El sim­ple fet que els ale­manys hagin pogut supor­tar llurs filòsofs, pri­mer de tots aquell gepe­rut del con­cepte, el més esguer­rat que hi hagi hagut mai, el gran Kant, dona una no gens mínima idea de la gràcia ale­ma­nya” (la cur­siva, és clar, és seva).

El volum, de poc més de cent pàgines, traduït i ano­tat curo­sa­ment per Manuel Car­bo­nell, sem­bla una síntesi del pen­sa­ment ja cone­gut de l’autor. En l’assaig “Allò que dec als antics”, una delícia, hi lle­gim: “Tucídides i, pot­ser, el Príncep de Maquia­vel em són màxima­ment afins per la volun­tat incon­di­ci­o­nal de no empas­sar-se res i de veure la raó en la rea­li­tat –no pas en la «raó», i encara menys en la «moral»...” En canvi, les pàgines intem­pes­ti­ves sem­blen escri­tes a cops de ram­pell i mar­tell, sense gai­res mati­sos. En les dar­re­res dues línies d’aquest tre­ball, el més àcid de tots, Nietz­sche el reben­taire, a qui no calien padrins, va dei­xar ins­crit: “He donat a la huma­ni­tat el lli­bre més pro­fund que pos­se­eix, el meu Zara­tus­tra: aviat li donaré el més inde­pen­dent.” El segon no és altre que el lli­bre que he assa­jat de comen­tar. Aquesta con­fiança il·limi­tada en un mateix i en la trans­cendència de l’obra pròpia arri­ben, fran­ca­ment, a enten­drir!