L’IMMORALISTA ARMAT AMB UN MARTELL

Aquest és el darrer llibre del qual Nietzsche va poder controlar l’edició abans que la insània li entenebrís fatalment la raó. El cèlebre immoralista –és així com ell mateix s’anomena– no hi deixa res per verd. No és una obra que il·lumini cap concepte recordable: de fet, els conceptes vertebrals de la seva filosofia –de la mort de Déu a la voluntat de poder, del superhome a l’etern retorn– ja havien estat exposats en lliuraments anteriors. El llibre representa, això sí, l’exemple més contundent del que, com a matís del títol, en va dir filosofar amb el martell (potser, més que no pas a aquesta eina, hauria estat encara més precís referir-se a un mall). En l’assaig més llarg, titulat “Incursions d’un intempestiu”, l’autor arremet, sense contemplacions, contra figures tan diverses del pensament i de l’art com Sèneca, Liszt, Kant, Sainte-Beuve, Rousseau, George Sand o Hugo, entre molts altres. El repartiment és divers i la iracúndia del martell nietzschià, insaciable. Gairebé és més fàcil de consignar quins són els prohoms que salva: Napoleó, Goethe, Stendhal o Dostoievski. Del pare de Faust, n’admira allò que sembla prefigurar-lo a ell mateix: “Concebé un home fort, de cultura elevada, hàbil en tota corporalitat [...]; l’home per al qual ja no hi ha res prohibit, si doncs no és la feblesa, se’n digui vici o virtut... ” Del rus, assegura que és “l’únic psicòleg de qui jo hagi tingut alguna cosa a aprendre”.

Si bé és cert, per tant, que Crepuscle dels ídols no aporta res de significatiu a una de les obres filosòfiques occidentals que han influït més fondament en la posteritat, sí que el lector hi trobarà un nou aprofundiment, el darrer, en la seva reconeguda transvaloració de tots els valors, que es funda i s’aferma en la convicció que desoir els instints condueix, indefectiblement, a la degenerescència: “Tot naturalisme en la moral, és a dir, tota moral sana, el domina un instint de vida.” La crítica severíssima que fa del cristianisme –“una metafísica del botxí”– continua desenvolupant-se amb esplendidesa. Bé que Nietzsche ponderava el període més antic de la civilització grega, afirma, en contraposició al temps inaugurat per la llei de Crist, que “els grecs continuen essent el primer esdeveniment cultural de la història –sabien, feren el que la necessitat fa; el cristianisme, que menyspreà el cos, ha estat fins ara la més gran desgràcia de la humanitat”. En el treball “El problema de Sòcrates”, apunta que aquest filòsof i Plató “són símptomes de declivi [...], coincidien fisiològicament per assumir la mateixa actitud negativa envers la vida –per haver d’assumir-la”. Ja es veu que el mall no s’està gens de projectar-se, si s’escau, contra els monuments més alts de l’ànima i el pensament occidentals. En “Allò que els alemanys se’ls escapa”, li toca el rebre a Kant, que acumula, en passatges diversos de l’obra, uns quants dicteris més: “El simple fet que els alemanys hagin pogut suportar llurs filòsofs, primer de tots aquell geperut del concepte, el més esguerrat que hi hagi hagut mai, el gran Kant, dona una no gens mínima idea de la gràcia alemanya” (la cursiva, és clar, és seva).

El volum, de poc més de cent pàgines, traduït i anotat curosament per Manuel Carbonell, sembla una síntesi del pensament ja conegut de l’autor. En l’assaig “Allò que dec als antics”, una delícia, hi llegim: “Tucídides i, potser, el Príncep de Maquiavel em són màximament afins per la voluntat incondicional de no empassar-se res i de veure la raó en la realitat –no pas en la «raó», i encara menys en la «moral»...” En canvi, les pàgines intempestives semblen escrites a cops de rampell i martell, sense gaires matisos. En les darreres dues línies d’aquest treball, el més àcid de tots, Nietzsche el rebentaire, a qui no calien padrins, va deixar inscrit: “He donat a la humanitat el llibre més profund que posseeix, el meu Zaratustra: aviat li donaré el més independent.” El segon no és altre que el llibre que he assajat de comentar. Aquesta confiança il·limitada en un mateix i en la transcendència de l’obra pròpia arriben, francament, a entendrir!